Un dia, una dona jove es va apropar al seu pare i tristament li va dir:
– Pare estic tan cansada de tot! tinc molts problemes i em veig molt desanimada, no tinc ganes de viure!!
La mort del Pere, la feina, la meva vida personal que és un desastre, ja no puc més, de debò que estic cansada i fastiguejada, què puc fer pare?
El seu pare l’hi va dir: “Acompanya’m a la cuina”.
Va posar a escalfar tres olles amb aigua. Després va posar una pastanaga, un ou i cafè. Al cap d’alguns minuts quan l’aigua ja bullia, va apagar els fogons i li va preguntar a la seva filla:
– Què ha passat amb el que he posat a l’aigua? Va preguntar-li a la seva filla.
– Doncs, la pastanaga s’ha cuit, l’ou també, i el cafè s’ha dissolt – va respondre la filla.
– Així és, – va respondre el pare, – però si ho veiem més profundament ens adonem que la pastanaga, que era tan forta s’ha tornat tova i flexible.
L’ou que semblava tan fràgil i delicat s’ha tornat dur.
Els seus aspectes són els mateixos, però interiorment han canviat, cadascun d’ells a la seva manera, sota una mateixa situació: l’aigua bullint.
El mateix passa amb les persones: els que semblen forts poden resultar ser els més febles i aquells que semblen més indefensos i delicats es tornen més durs i rígids.
Bé, però i el cafè? – Va preguntar curiosa la filla.
-Ah!! el cafè és el més interessant. Es va dissoldre completament en l’ambient hostil i va canviar, va fer de l’aigua bullint una beguda deliciosa i aromàtica .
Hi ha persones que a l’entendre que no poden sortir de determinada situació, decideixen canviar-se a si mateixes i convertir-se en una cosa positiva, posant a disposició de la situació el millor de si mateixes i fent d’aquella situació alguna cosa millor. Adaptar-se i acceptar la vida tal com ve, sense oferir resistència, deixar-se portar, sense aferrar-se.
” Després de passar per una situació difícil, és l’elecció de cadascun de nosaltres en què volem convertir-nos.”
Que bonic seria tenir una vareta màgica i poder anar enrere només un instant… Quantes coses podríem canviar o afegir, quantes coses faríem o diríem, de veritat i des del cor. Com es modificaria la nostra vida,? el nostre destí?
Avui justament 17 de gener, fa 32 anys que moria el meu germà, en Ricard. Jo només tenia 25 anys i ell 17. Com a passat el temps!! Quasi ja no me’n recordo.
Érem molt joves tots dos, i no varem tenir gaire temps de coneixen’s com adults. Molt sovint penso l’edat que ara tindria (49 anys), i que faria?, com seria? Quina relació tindríem?.
El fet de la mort dels meus germans, fa que el meu inconscient idealitzi aquesta figura dels germans com allò quasi sagrat.
Ara fa temps que ja no em passa, però durant molts anys l’emoció de l’enveja aflorava en mi, quan veia aquelles persones que podien gaudir d’ells i elles, de les seves companyies, de les confidències i complicitats. Per altra banda em costava molt entendre les desavinences familiars entre germans, de fet, és una d’aquelles coses que encarà em costa ara.
Pensava i encarà a dia d’avui ho penso, que reconfortant ha de ser tenir un germà o germana. Gaudiu de tots aquells que estimeu!! ja veieu que l’edat no té res a veure.
La mort arriba quan menys ho esperem. Feu moltes abraçades i petons i sobretot dieu-los que els estimeu. Potser no hi seran sempre, potser un dia no estaran aquí, i llavors, tindrem l’enyorança de temps passats, temps que ara estem vivint.
Potser un dia, voldreu com jo, una vareta màgica per llançar un encanteri i anar una estoneta al passat.
Acompanyada del Nadal, com cada any, arriba aquesta estació de l’any, que igual que la natura, et convida a aturar-te i reposar les ferides. Pren consciència que el temps no ho cura tot, que és molt important el que facis amb aquest temps per tal de poder tornar a renéixer, amb forces renovades.
Accepta tot allò que no pots canviar, tot allò, que no està en les teves mans poder modificar. Dóna’t permís per sentir el que brolla dins teu, per fluir amb el riu de la vida, allà on et porti, amb serenor i presència. És un bon moment per aprendre a deixar anar i dir adéu, des de l’amor més pur.
I mentrestant, fer camí, observar, centrar-te en l’ara i aquí, prenent consciència clarament de la teva realitat, del moment present que estàs vivint, del que està passant al teu voltant, del teu cos, en el teu interior.
Quan ets sensible a la teva respiració o al batec del teu cor, escoltes la teva vida, ets conscient. Mira dins teu per saber com estàs, que necessites, posa ordre i alinea el que sents, el que penses i el que dius, amb la mateixa força i melodia.
És aleshores quan assoliràs la calma i la serenor interna, i amb ella arribarà la comprensió i la compassió, primer cap a tu, i després cap als altres, per poder seguir avançant.
Escolta en el silenci del teu cor l’ànima que viu en ell, ara és un àngel de llum. Observa atentament tots els senyals, fixa’t en qualsevol detall que atregui la teva atenció, i sentiràs el seu amor , la subtil carícia de la seva ànima. Contempla-ho amb gratitud.
Et desitjo que l’amor i la calidesa del teu cor, il.luminin el teu camí evolutiu, amb la presència del teu àngel de llum i de les persones que avui són presents a la teva vida. Bon Nadal!!
Per a la majoria de les persones l’essència del Nadal es troba en el retrobament de la vida familiar. Moments per compartir, amb il·lusions i propòsits renovats. Però per a altres, per aquelles persones que la vida ens ha jugat una mala passada, aquestes dates intensifiquen el dolor, fan reviure temps passats i comporten una elevada carrega emocional, on els nostres éssers estimats, estan més presents que mai.
Però no tots els Dols estan relacionats amb el fet d’afrontar una situació per mort. Hi ha pèrdues que no fan soroll, però van roent per dins, doblegant el cor, poc a poc, i no sempre són reconegudes i acceptades com a processos de Dol.
Un d’ells, potser dels més oblidats, és el que es produeix quan tot es torça en un embaràs, i es produeix la mort d’un fill, abans de néixer. Ho anomenem, la mort d’un “Bebè estrella” és una manera poètica i empàtica de parlar d’aquell fill que neix i mor dins de la panxa de la mare.
Sovint, es tracta d’un dol desautoritzat, no és reconegut socialment. “Ja en tindreu un altre” o “encara sou joves” són algunes de les frases habituals. La societat priva en aquests pares, del seu dret a viure el dolor, amb una gran confusió, desconsol i solitud.
Aquests pares han de fer front a la mort del seu fill, dir adéu, quan tot just, aquell petit cor començava a bategar i acceptar la mort, on hi havia d’haver, il.lusió i vida.
És aleshores quan el que pot passar, és l’acord tàcit de silenci. No parlar del que a passat, amb la creença errònia que d’aquesta manera es protegeix del dolor. Sinó se’n parla, sinó s’hi pensa, no fa mal. Uns esforços extraordinaris per mantenir les emocions a ratlla i alçar murs de silenci. Però cal tenir en compte que les emocions es formen a partir d’allò que pensem intensament i cada cèl·lula del nostre cos, registre i transporta aquesta vibració emocional cap els òrgans, generant salut o creant malalties.
Mantenir el seu record, donant-li un espai en el cor, parlar-ne, reconèixer l’existència de la seva fugaç vida, el que va ser, i continua sent, donarà serenor i reconfortarà el cos i l’ànima dels pares.
Quan tot es queda a les fosques deixa’t acompanyar per la llum de la lluna, i per petits punts de llum, estels de Nadal, que pampalluguegen i ens il·luminen, tot i haver-se extingit fa milers d’anys.
Molts filòsofs han defensat que existeix alguna cosa més enllà de la mort; la majoria d’ells, han estat d’acord que la mort no és el final, sinó el començament d’alguna cosa diferent. Però no hi ha proves tangibles de l’existència d’ alguna forma de vida després de la mort, com tampoc del contrari, per tant, tota afirmació o negació al respecte depèn de les nostres conviccions i creences.
Comprendre el significat de la vida, esbrinar el seu misteri, buscar i afrontar les grans qüestions que la vida ens planteja, no és una tasca gens fàcil, però desperta sempre un gran interès.
Però la vida realment pot reduir-se a les lleis de la física? Tant lluitar després de tota una vida plena, complexa i profunda, per només esgarrapar uns quants anys?, i ja està? o potser som part d’alguna cosa més sublim i transcendent?.
No ho sé! Però el meu cor sent que la mort com a final no existeix, crèiem en ella, perquè ho associem amb el nostre cos i sabem que el cos físic mor, però tot plegat no pot ser tant simple, va més enllà de la pèrdua del nostre cos físic.
Un dels principis més segurs ens l’explica la ciència. Asseguren que l’energia que tots tenim, no mor mai; que no es crea, ni es destrueix, només pot canviar de forma acceptant, doncs aquest principi: la mort no és un final, sinó l’inici d’una transformació.
Al meu entendré, vivim per avançar espiritualment. És com una flor que torna a florir, o com l’eruga, que aconsegueix una metamorfosi per esdevenir una papallona.
No cal sempre comprendre la vida des de la nostra part racional. De vegades tot plegat, és més senzill, només cal deixar-nos anar, escoltar dins nostre, per trobar una llum de confort i esperança. Ara ens arriba Tots Sants. La majoria honorarem amb ofrenes el record dels nostres éssers estimats. És, doncs, un moment idoni per apropar-nos a la reflexió.
Probablement tot plegat és un tema complex i dens, com afirma Irvin Yalom, mirar de cara a la mort tot el temps és com mirar el sol de front, només es pot suportar una estona. Però viure d’esquena a ella, també té un preu molt car.
Cada moment que vivim és únic i irrepetible, i la vida és una oportunitat per aprendre constantment, per a ser millors persones, per obrir i escoltar aquella part nostra intuïtiva, i deixar-nos guiar per ella, per fluir, per tornar a sentir i acceptar que tot en aquesta vida té un, perquè, que les coses no passen perquè sí, que tot té un motiu, ens agradi o no, que tot està lligat i té un sentit malgrat no hi estiguem d’acord, i la vida a vegades ens trepitgi l’ànima.
