Què és la intel·ligència espiritual, la saviesa del cor?
Una xerrada existencial que no et deixarà indiferent!
La nostra manera de pensar i sentir, condiciona la nostra vida. Farem una breu pinzellada sobre com funciona la ment, els pensaments i les emocions. Parlarem del sentit de la nostra existència i de la mort.
Vine, t’esperen!!
Hi ha moltes vides dins d’una mateixa vida, com aquelles nines russes, que estan una dins l’altre, per formar una sola nina. No hi ha una nina original, ni són diferents versions d’una mateixa nina, cap d’elles és complerta i cap d’elles em defineix, però totes elles, sóc “Jo”. Múltiples personalitats habiten en mi, interactuen i es barregen en un munt de rols i facetes, depenent del temps i del context en el que em trobo.
No em sento orgullosa de totes elles, però formen part de les meves llums i les meves ombres. No en rebutjo cap, totes elles han anat formant minuciosament qui sóc avui i han afavorit el meu aprenentatge, tant en els moments bons, com en les tragèdies, i en mil ferides més.
Avui, onze anys després, recordo amb tristor aquell 9 de juliol de 2013, dia en que moria el meu fill Jordi. A partir d’aquí, tot va canviar per sempre més. Aquell dia, és va enfonsar tot allò en el que crèiem i estimàvem i sobrevivíem al pitjor dia de les nostres vides.
La meva “Jo” més rebel, uns mesos abans, va regirar cel i terra en un últim intent desesperat de preservar-li la vida. Va ser una negació en tota regla, no podia sostenir el dolor d’aquella realitat. Però després de la mort va arribar la situació més complexa en tots els sentits.
Aquella “Jo” mare, va ser la més dura. Qüestionava severament aquella figura materna que té el deure de protegir i resguardar al fill/a, i m’interpel·lava i m’exigia perquès en un interrogatori sense fi. Jo malauradament no sabia, no tenia les respostes, perquè la vida m’havia canviat les preguntes. Van ser anys intensos de confusió i foscor on em vaig deixar el cor i se’m va fragmentar la vida.
En aquell procés va néixer una nova “Jo”, aquesta vegada més espiritual, que em protegia de la desesperació i em guiava a una nova manera d’entendre la vida. De la seva mà, afegeixo altres valors, aprenc els misteris de la mort i del més enllà. Aquests coneixements m’apropen a tu, Jordi, i em proporcionen tranquil·litat i benestar. Alhora, m’ofereix la possibilitat de compartir experiències i connexions amb noves persones que em mostren la seva ànima i dibuixen ales per emprendre el vol.
Aquelles matriusques, segueixen intercalant-se una dins l’altre, en aquest anar i tornar de canvi constant de la vida, i dintre d’aquesta vida, moltes altres vides. Unes marxen perquè la lliçó ha estat assolida, altres arriben amb l’encàrrec de nous aprenentatges, enfocs i estímuls.
Avui Jordi, sobrevolo les pors i segueixo teixint les ales. Celebro poder compartir la teva llum amb tota la meva essència, i sentir al meu costat aquelles persones que tu i jo ens estimem. Sempre amb tu.
T’estimem eternament, la teva família.
En el transcurs del procés del dol, sentim frases que tenen a veure amb passar full. Com ara: “Cal continuar endavant”, sembla que donin a entendre que la finalitat del dol sigui oblidar. És cert que amb el pas dels anys, si no fas ús de la tecnologia, costa recordar el timbre de la seva veu, o la seva rialla. Però això no té res a veure amb oblidar el teu ésser estimat. Té a veure amb el procés que necessita la nostra ment per a l’adaptació i l’acceptació del dol.
Hi ha persones que potser per aquest temor, tot i desplegar les ales, tenen por de volar.
Hi ha una creença popular que considera que l’última fase del dol, l’acceptació, és l’adeu a la persona estimada. Com si la perdéssim en aquesta etapa. Tenen el convenciment que les uneix el sofriment i el dolor, per això s’hi aferren. Tenen pensaments intensos i persistents de tristesa i culpa i la sensació d’estar fent alguna cosa malament, sobretot molta por d’oblidar.
Aquesta creença només atura la vida i ens predisposa a viure sempre amb un cert regust amarg. El més perillós és que aquest estat pot generar conseqüències molt greus. El buit i la desesperança molt prolongada en el temps són el cultiu idoni i necessari per desenvolupar tota mena de malalties. De fet, l’única cosa que hem d’anar oblidant, en l’última etapa del dol, és el dolor.
És un disbarat pensar que el dol acabarà amb l’oblit, esborrant tot el que va significa aquella persona per nosaltres! Oblidar és, senzillament, impossible. Aquell món que vam crear i compartir junts, va forjar un vincle d’amor incondicional que continuem compartint. Malgrat que físicament ja no hi sigui, la relació continua existint, d’una altra manera, diferent, potser fins i tot més profunda i sagrada, però, sobretot, íntimament nostra.
La fase final del dol, l’acceptació, també pot ser una etapa complicada, en alguns casos no acaba de consolidar-se i hi pot haver una petita reculada del dol. Però quan finalment acceptem la mort –que no vol dir estar-hi d’acord, sinó comprendre essencialment el sentit de la vida–, podem començar a refer-nos, amb petites dosis de connexió gradual. L’acceptació és un procés d’adaptació a una nova situació. Però només podrem viure-la sanament si li donem espai dins nostre, si abracem la confiança de tenir a la persona estimada a resguard, allà on la serenitat i el record estan a recer.
Ara ens cal tancar el cicle que hem viscut, reconciliar-nos amb la vida i redefinir-la.
Haver arribat fins aquí no ha estat gens fàcil, és l’herència d’un treball constant i ben fet, que ens parla de persones que han conegut el dolor i s’han enfrontat a ell conscientment. Persones valentes que s’han encarat amb un sinuós i llarg camí, amb moments molt extrems, resistint la força del temporal i avançant per la vora dels penya-segats, fins que finalment han arribat al cim.
Ara la vista és diferent, però t’ofereix una panoràmica d’impressionant bellesa. Avança a poc a poc pels corriols de la vida, ara fa baixada i tens permís per tornar a tenir projectes i entreveure petites il·lusions, no tinguis por a viure de nou!
Us desitjo una Bona revetlla 2024!
Vivim en una societat que té la falsa idea que tot es pot aconseguir, que tot té solució i que la vida no té límits. Es valora especialment un gaudir constant i etern, a la recerca d’una vida sense dificultats. L’èxit, els diners, la joventut i la bellesa, tots s’imposen com a prioritat principal. Tot el que no sigui això, no interessa, és un fracàs.
Tant és així, que la nostra societat ens ha incapacitat per a qüestions tan vitals i naturals com acceptar la mort, la vellesa, la malaltia, les adversitats. Expressar el dolor tampoc està ben vist, és considerat com una debilitat i se’ns renya per estar tristos, plorar, etc. En conseqüència, hem convertit totes aquestes qüestions en un tabú. Per aquest motiu quan hem d’enfrontar-nos a l’acomiadament d’un ésser estimat ens inunda una gran foscor.
Com a resultat d’aquests tabús, si el dol dura més del que està “socialment acceptat”, si no disminueix perquè la persona necessita més temps o va un altre ritme, l’opinió general pressionarà la persona en dol i la urgència i l’exigència social prendran part per advertir que el dolor s’està convertint en alguna cosa malaltissa, patològica i inacceptable. És llavors quan les persones en dol poden escoltar: “Encara estàs així, ja està, no?”, “Plorar no et fa cap bé”, “Pensa en altres coses, distreu-te”. Aquestes expressions són una desqualificació dels sentiments. Ridiculitzen i minimitzen el dolor, ressalten la poca empatia i posen de manifest els pocs recursos de l’entorn i el tabú del qual abans fèiem esment.
Tot i que el dol és un procés i no és cap malaltia en si mateix, a vegades es pot fer ús de la medicació, però mai per intentar aconseguir una acceleració per incorporar-la a la productivitat tan aviat com sigui possible. En aquest cas només aconseguiríem encapsular el dolor primari i no sanar-lo. Si realment estimem la persona que està passant per un dels pitjors moments de la seva vida, que sent una esgarrinxada emocional que anomenem dol, hem de tenir la capacitat de la paciència, de reconèixer i validar el patiment, d’acceptar el temps que calgui, i ser capaços de parar màquines, respectant la calma i els silencis necessaris. A poc a poc, amb comprensió, amor i conversant molt sobre el dolor, anirem fent camí i, si és necessari, es pot recórrer a l’ajuda professional.
No sentir-se reconegut per l’entorn més proper dificulta terriblement tot el procés de dol i l’estat d’ànim. Si la persona en dol no rep un acompanyament autèntic, càlid i comprensiu del seu cercle més proper, pot arribar a sentir vergonya de les seves pròpies emocions, de decebre el seu entorn de confiança.
Aquesta absència de comprensió social constitueix en si mateixa una nova pèrdua, provocada pels errors de suport de l’entorn. Tots aquests sentiments afegeixen més dolor al dol i aquest pot encallar-se i conduir-nos a dols complicats o malalties majors. Ens cal entendre que la mort forma part de les nostres vides, hem d’aprendre a conviure-hi i parlar-ne, a totes les edats i en totes les condicions.
El judici social d’una suposada fortalesa o la valoració del període de temps adequat és, paradoxalment, perjudicial i lesiu, el dol es complica molt en un intent d’accelerar-ne la superació.
La Margarida va perdre la seva filla al desembre del 2023. La Lali tenia 51 anys, vivia sola a Anglaterra, immersa en la seva feina. No tenia fills.
El dolor de la pèrdua d’un fill sempre és ferotge, descarnada i cruel. La Margarida ho sap molt bé. Quan la seva filla, Lali va emmalaltir, la Margarida va córrer al seu costat, allà durant molt de temps, va fer tot el que havia de fer cuidant a la seva filla amorosament. Però el més increïble de tot, és que ho va fer sola, en un país en el qual no comprenia l’idioma, amb una filla amb una malaltia molt greu, als 75 anys i entremig una pandèmia. Finalment i altre cop gràcies al coratge i l’empenta de la Margarida, la Lali va ser traslladada a Catalunya on moria a finals de desembre del 2022.
Ara, la Margarida està cruixida i aixafada per la soledat i el dolor actual, però sap rebregar el dolor, esmicolar-lo i cuidar-se les ferides. És una dona admirable i tal com diu ella sempre: ”La vida és un misteri” però ningú com ella sap gestionar aquest misteri amb tanta saviesa i comprensió del que vol dir viure.
M’ha donat permís perquè us parli d’ella i li estic immensament agraïda per deixar-me compartir amb tots vosaltres un bocinet d’aquesta gran dona, amb una resiliència indiscutible. Tot seguit la Margarida li escriu una carta a la Lali. En ella podreu observar una carta senzilla, emotiva i plena d’amor d’una mare a la seva filla.
Tot seguit podreu llegir el final de l’exercici, la resposta de la Lali a la seva mare. Un recull de paraules que brollen del cor i qui sap, si arriben del més enllà, de la pols de les estrelles del univers.
Estimada Lali.
Fa temps que volia escriure una carta però de vegades les coses no son tan fàcils.
Recordes quan vas marxar a Anglaterra per primera vegada? Tu escrivies cada setmana i jo no em sentia capaç de contestar-te. Era un descuit meu, o ganes de no agafar el llapis, o el sentiment d’una mare veient que els fills marxen del niu. Fins que un dia em vas telefonar una mica enrabiada i vas dir: “Mama que no te’n recordes que tens una filla a Anglaterra?”
Tenies tota la raó, però aleshores jo sabia de tu. I ara veig com a mare que potser et vaig decebre. Tenia molta il·lusió de rebre les teves cartes i jo en aquell moment ja en tenia prou. Però ara ja fa temps que no se res de tu. Se que has fet un viatge molt més llarg i lluny que Anglaterra.
M’agradaria saber com et trobes, si has conegut altra gent? Estic segura que es una experiència nova per a tu, potser una altra vida? Un altre espai desconegut per nosaltres? Sigui com sigui, m’agradaria sentir la teva veu encara que fos de lluny, em sento sola i trista, la vida no és fàcil, i et trobo molt en falta.
Quan tu vivies a Anglaterra, passàvem mesos sense veure’ns, però sabia que et tenia molt a prop. Ara estic com perduda, com si el món hagués enfosquit, dono gràcies per tots aquests anys de vida que hem passat juntes gaudint de les coses meravelloses que la vida ens ha donat, no les oblidaré mai.
Lali, jo nomes vull que allà on estiguis siguis feliç i gaudeixis de tot el teu entorn. Si pots mai llegir aquestes lletres, serà meravellós per la teva mare, sinó, no pateixis, jo sempre estaré al teu costat, estimant-te amb silenci.
Se que tu ets molt valenta per tirar endavant sola, allà on estiguis no deixis mai el teu somriure.
Des d’aquí t`envio una abraçada i estic segura que un dia ens retrobarem de nou.
La teva estimada mare.
Margarita.
ESTIMADA MARE : la vida a vegades ens dona uns ensurts que no esperem. Aquesta terrible malaltia que hi ha en aquest món ens ha separat mare. Tu ara mateix, sé que plores i estàs molt trist. Vaig tenir la sort de tenir-te al meu costat i juntes vàrem començar un camí molt difícil. Vam plorar i riure fins el final.
Mare, jo tenia molta por de la mort. Sempre et repetia el mateix: mare no em vull mori. Però és una etapa de la vida que malauradament no s’hi pot fer res. Podíem passar uns quants anys més juntes però el destí ens ha fet una mala passada. Mare has de tirar endavant i no vull que estiguis trista i no ploris més per mi.
Jo estic en un espai de calma i de llum. Res és impossible, ple d’alegria i pau. És com si fos una nit d´estiu que ens agrada mirar els milers d’estels que brillen al cel amb silenci i sembla que et parlin. En aquell moment quedes absorta i meravellada del que ens dona la naturalesa i mires les muntanyes i sents alguns cants d’ocells que també ens volen acompanyar. És una màgia. Doncs jo vull que puguis entendre que la mort no és el final de la vida. És el començament d´un espai ple d’amor i d’una energia plena de tendresa inacabable.
Ja sé que no ens podem veure, però tu i jo sempre hem tingut força amb les coses de la vida. L’energia sempre ens farà costat. Estarem sempre juntes d’un altra manera.
Mare et vull dir: quan estiguis trista per les nits, surt al terrat i mira els estels que jo estaré amb ells i no et sentiràs mai sola. Serà una nova manera de reemprendre el camí de la nostra vida juntes.
La teva estimada filla,
Lali.
Es tracta d’un taller participatiu i confidencial, que ens convida a un diàleg obert I
a la reflexió respectuosa del dolor.
ENTRE D’ALTRES QUESTIONS PARLAREM DE:
– Comprendre les emocions que generen les adversitats i especialment la mort d’ un ésser estimat.
– Descobrir eines i recursos personals que ens permetin viure un procés de dol saludable.
– Aprendre a cuidar i cuidar-se en el dolor.
– Fomentar els rituals com a mitjà de dol.
“Tot el que estimem ens ho poden arrabassar. El que no ens poden treure és el nostre poder d’escollir quina és la nostra actitud davant l’adversitat ” Victor Frankl.
