És així com et faig etern cada 9 de juliol

És així com et faig etern cada 9 de juliol

En les paraules trobo la meva manera de tenir-te a prop, d’alguna manera que desconec, m’acosto a tu i em sento a recer.

Els dies assenyalats com avui, sento la fuetada del dolor i la pena de que no estiguis al nostre costat, en la memòria se m’ amunteguen els records i constato amb gran tristesa que gairebé ja no recordo la teva veu, em sona llunyana i haig de refugiar-me en la tecnologia per tornar-te a sentir. Ara només puc reviure’ t dins meu, o mirant fotografies, elles refresquen aquells instants i en mirar-les, veig en els teus ulls aquella il·lusió i passió per la vida i aquell  riure efervescent i engrescador, és llavors quan sorgeix  la melangia de temps passats, aquelles estones entranyables, en que omplies de color la vida.

Tantes coses trobo a faltar, han passat 9 estius i encara hi ha moments que em sembla impossible no poder veure’t mai més, tantes coses trobo a faltar, tantes coses m’agradaria dir-te…

En la nostra memòria han quedat gravats per sempre aquells moments compartits amb tu, de bondat, saviesa i generositat, tot el que ens vas donar mentre se t’escapava la vida entre els dits, un dia com avui.

Amb el pas del temps, molt treball i esforç, ja no estem en aquell procés, de plorar-te desconsoladament, ja fa anys que t’hem integrat  càlidament i per sempre en el nostre dia a dia, seguim endavant, sense culpa per aquella llàgrima que ara ja no esclata, perquè ja no cal, la ferida ja no sagna, en el seu lloc s’ha format una cicatriu plena d’amor que sempre ens recorda el camí recorregut amb tu, on som ara, i el perquè.

En Martí Pol, expressa en aquest meravellós poema d’amor i dol, (val a dir, que és un dels meus favorits,) tot allò que avui amor meu m’agradaria dir-te a cau d’orella, a poc a poc, sentint en el frec de la pell cada un dels seus mots.

T’estimarem eternament!

El papa, la mama i la teva persona preferida, la teva germana Cristina.

Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m’acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

 

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d’aquest dolor, en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

 

Més tenaçment que mai, m’esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il·lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per a tu somnio d’acomplir-los.

 

Te’m fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i  t’evoco,

segur com mai que l’única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l’esperança i la bellesa.

 

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m’acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixies,

de persistir quan res no ens és propici.

 

Des d’aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se’m representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

 

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Martí i Pol