by dol | oct. 28, 2017
Com podem superar una adversitat? una pèrdua? Com podem afrontar la mort d’un ésser estimat, una malaltia complicada, problemes seriosos de relació de parella o soledat, etc. Com renéixer i tornar a començar després d’una situació difícil o traumàtica?
Malauradament, no podem canviar la realitat que ens toca viure, però el que si podem és observar de quina manera ho vivim, la forma d’encaixar-ho, en definitiva, la nostra actitud davant l’adversitat. El dolor, no el podem evitar, és inevitable i fins i tot és necessari per anar drenant la ferida, però en canvi, el sofriment és una elecció.
Al llarg de les nostres vides, anem vivint moments difícils, que deixen petites o grans cicatrius al nostre cor. Són situacions que, per molt doloroses que siguin, hem d’anar deixant anar i posen a prova la nostra capacitat d’adaptació i recuperació. Però hi ha un altre factor que juga un paper certament molt important en aquest procés. La resiliència.
La resiliència és la capacitat de sobreposar-se a situacions límit, adverses o traumàtiques, i saber transformar-les en un aprenentatge de vida. No és una qualitat innata, no obstant això, la podem desenvolupar tots sense excepció, és una capacitat que ens convida a gestionar adequadament la conducta dels nostres pensaments i emocions. Donar el millor de nosaltres mateixos en les situacions més complicades, ens permet desenvolupar aquesta habilitat tant necessària per afrontar els reptes que la vida ens presenta .
Quan vivim una experiència dolorosa, sentim tot el dolor que suposa estar enmig de la tempesta, ser resilient no vol dir no tenir ferides, la resiliència no és l’absència de dolor, no es tracta d’evitar o obviar la dificultat, sinó que implica enfrontar-la amb valor, ser capaços d’acceptar el dolor, abraçar la incertesa, començar a cultivar l’acceptació i comprendre que no hi ha respostes per a tot.
Si acceptes el que t’ ha tocat viure, si acceptes la realitat amb tota la seva crueltat, emergirà l’autèntic ser que ets i s’obrirà la possibilitat d’una transformació personal. Potser el dolor et mostrarà aspectes de tu mateix que possiblement desconexes lliçons amagades, que tenen a veure amb la teva força, amb la força i l’esperança de la vida. Potser és una invitació de l’anima per evolucionar i fer-te desplegar les ales.
by dol | set. 22, 2017
(Article dedicat a tots els familiars de les víctimes de Barcelona i molt especialment dedicat als familiars del Pau Perez.)
AQUEST ESTIU, ha estat trist. La meva estimada ciutat Barcelona, ha estat agredida brutalment. La por, i la mort sobtada ens ha tornat a recordar la fragilitat de la vida, i la imprevisibilitat de la mort.
Aquells dies, els pensaments se m’amuntegaven quan pensava en totes les vides destrossades pel dolor; m’esgarrifava pensar en el que sentien les famílies que havien sofert la pèrdua d’una persona estimada; sobretot els pares que havien perdut un/a fill/a. M’unia a ells malauradament, la connexió del dolor profund i conegut.
Vaig pensar-hi molt i el record em va portar als meus primers dies de dol, terribles, d’una tristesa i un buit intens i fosc. Una de les experiències més doloroses que et pot presentar la vida, és la mort inconcebible d’un fill.
Es pot viure com una mutilació, o com l’experiència més propera a la pròpia mort, ja que en morir el fill, una part teva també mor . Una pèrdua d’aquesta magnitud altera el cicle natural de la vida, envaeix, esquinça i rebrega tota l’existència, marca un abans i un després.
Crec que la mort d’un fill no se supera, ni s’accepta mai. És una condició existencial que lamentablement ens ha tocat viure i que ens acompanyarà tots els dies de les nostres vides amb un dolor ocil.lant. La medicina, medicalitza aquest estat de dolor; al meu entendre, encarà ho confon més. La tristesa és el procés natural, la manera que té la naturalesa de protegir-nos quan el cor queda trencat en mil bocins.
Però a vegades les emocions semblen tèrboles, s’acumulen i resulten difícils d’explicar. Les diferències d’afrontament del dolor, de viure-ho i d’expressar-ho entre homes i dones pot ser radicalment diferents. Hi ha moltes maneres de pensar i transitar pel procés de dol, i totes són vàlides. Cadascú ho fa de la millor manera possible.
En qualsevol cas, el dolor no expressat pot conduir a un difícil camí; compartir, parlar, serà de gran importància en aquest temps tant delicat i íntim que necessita comprensió, respecte, adaptació i acceptació, que no vol dir pas, estar-hi d’acord.
Aprendre a viure amb l’absència, donar un nou sentit a la vida, i amb el temps i molt d’amor, renéixer de nou.
Escolta el silenci del teu cor, en ell hi ha un espai de tendresa i amor incondicional on honrar la seva memòria i el seu record. L’amor no s’acaba amb la mort, està dins teu.
Amb tot el meu respecte cap a tots els familiars de les víctimes de Barcelona i molt especialment dedicat a la Conxita.
by dol | jul. 10, 2017
Avui fa 4 anys que vas morir, i saps què? Doncs que tot els dies t’anyoro moltíssim, però no tots els dies, ho accepto amb dignitat.
Hi ha dies que em visita aquell monstre ferotge del dolor, i llavors, m’enfonso en l’enyorança, la tristesa, la por, elles s’apoderen de mi i em cal tornar a recompondre tots els trossets i les engrunes, per seguir caminant.
És llavors quan em cal repetir-me, una vegada i una altra que haig d’acceptar les diferents emocions. Que hi ha dies clars i dies foscos i formen part de la vida, la cara i la creu de la mateixa moneda, aixecar-me i tornar a començar de nou.
Vull seguir trobant-te a faltar, Jordi, vull ser conscient que només pot enyorar-te qui va tenir la immensa sort de conèixer-te i estimar-te. Vull tenir sempre en el meu cor els records de la teva vida, aquí dins no moriràs mai, vull que m’acompanyis quan et necessiti amor meu.
L’altre dia em vaig trobar aquesta frase, i crec que reflecteix a la perfecció el que vull dir-te.
Qui va passar per la vida donant i deixant llum,
resplendeix en la nostra ànima tota l’eternitat.
Sembla escrit per a tu !
T’estimo, t’estimem.
La mama i el papa.
by dol | juny 25, 2017
A vegades és necessari que la vida ens sacsegi amb molta força per observar amb més atenció el que estem fent amb les nostres vides, per adonar-nos que el temps que tenim aquí, és d’un valor incalculable i cal saber administrar-lo amb saviesa.
La mort ens fa por; diuen que mirar de cara a la mort, és com mirar al sol de front, només és pot suportar una estona. Però en el fons del nostre cor, no ens acabem de creure que haguem de morir, tots estem convençuts de la nostra immortalitat, per això, vivim com si no anéssim a morir mai.
Però el cert, és que disposem de data de caducitat i d’un temps valuós, però fugaç i limitat. Cal, doncs, viure amb plenitud el nostre dia a dia, el nostre present, allò que vivim.
Viure el moment que estem vivint, sent plenament conscients que estem aquí sense voler estar allà, no viure en el passat ni en el futur atès que ni un ni l’altre són assolibles. L”únic que és cert i veritable, és el moment present: ser aquí, experimentant la vida, valorant allò que avui tenim, ja que potser serà, el què enyorem demà.
La mort et dóna grans lliçons de vida. No hem de tenir por a la mort; cal tenir por a no saber viure, a no saber perquè es viu, a una vida no viscuda. A no saber estimar, no saber relativitzar les coses, a donar massa importància, a coses que no la tenen. Però sobretot, a no saber valorar allò que realment és important, allò que mereix intensificar la vida, allò que cal la teva atenció, el teu temps i el teu amor.
Si canvies la teva visió de la mort,
també canviarà la teva forma de viure
i aquesta serà més autèntica i més intensa.
by dol | abr. 3, 2017
Ningú pot dir-nos com hem de viure la vida, ni el dolor, però quan pateixes una pèrdua tràgica, tens dues opcions, resistir-te i aferrar-t’hi, o bé rendir-te i deixar anar. En ambdós casos el dolor serà colpidor i cruel i una onada de desolació embolcallarà el teu dia a dia.
Tot allò que fins aleshores tenia sentit s’ha capgirat, tot ha perdut valor: la visió de la vida, l’entorn, nosaltres mateixos, tot s’ha alterat, s’ha transformat, i la vida ara té una altra mirada. Saber què cal fer en aquest temps de dolor i d’inestabilitat emocional, pot ser essencial per a la progressiva recuperació.
Malauradament no serà el temps qui guareixi les ferides, sinó, el què fem durant aquest temps. Tenim un compromís amb la vida que ens obliga a decidir i a responsabilitzar-nos de la nostra actitud, sovint al límit de les nostres forces.
No és fàcil, cal temps, valor, i esforç en tots i cadascun dels revolts per on travessarà el dolor. Serà llavors quan serà essencial i necessari sentir-lo i expressar-lo, però, viure immobilitzat en el patiment, en el sofriment, és una elecció, és una decisió personal.
La vida, darrera l’adversitat, darrera d’un cop dur, a vegades ens ofereix la possibilitat d’aprendre, l’oportunitat de créixer, que es va manifestant de mica en mica, sempre que confiem amb els nostres recursos i amb la força interna que tots tenim dins nostre.
Una bona opció és escoltar el nostre cor, ell, sempre et farà bé, és un bon amic i un bon refugi on aixoplugar-nos els dies de pluja i de mal temps. Ell, sempre té les respostes adequades, a diferència de la ment, que massa sovint és incerta i capritxosa.
Estar obert a la vida, admetre que no es troba a les nostres mans, la facultat, ni la capacitat de modificar els esdeveniments que ens proporciona la vida, és obrir els finestrons i permetre que entri la llum del sol.
La resistència al que “és”, a la realitat que estàs vivint, provoca una contracció interna que ens endureix el cor i ens emmalalteix.
En canvi, acceptar el malestar emocional, adaptar-nos a les circumstàncies que ens toca viure, rendir-se, deixar-se anar i fluir amb la vida, siguin quines siguin les circumstancies que ens ha tocat viure, ens oferirà llibertat, pau mental i ens facilitarà la recuperació emocional i física.
Quan tens calma en el teu interior, ets lliure i l’adversitat només és part del paisatge.
La mort ens recorda
que el temps que passem aquí és limitat
i que el temps que dediquem
a les persones que estimem
i a nosaltres mateixos,
és preciós i únic.
