Plataformes, intel·ligència artificial, xarxes socials. Noves tecnologies que cada vegada més s’integren a les nostres vides i transformen la manera d’expressar-nos. Internet ens ha modificat el món, i la mort no s’ha escapolit del seu domini. La tècnica del “like” s’ha instal·lat en el dol, oferint validesa i acompanyament.
Trobem, doncs, en la comunitat virtual un refugi on trobar consol, quan el dolor és ple a vessar. Antigament, aquest acompanyament l’oferien els veïns i, sobretot, les veïnes, que vestides de negre compartien diàriament amb la persona afligida la dolença i comprovaven l’evolució personal del dol. És possible que en l’actualitat les xarxes socials estiguin cobrint, d’alguna manera, aquesta mancança veïnal. Un altre paral·lelisme semblant el podem trobar en els grups de dol presencials, persones desconegudes, unides per una mateixa causa, compartint les seves vivències i el seu desconsol per la mort d’un ésser estimat.
Els espais virtuals també ens proporcionen memorials, llocs on poder homenatjar sempre que vulguem els nostres éssers estimats. Des de publicar fotos, editar escrits, música, poemes, fins a rememorar tantes vegades com vulguem aquelles converses i fotografies. Ens concedeix la possibilitat imaginària d’escriure cartes o missatges a la persona estimada, tot i saber que, malauradament, mai rebrem resposta. Són escrits de plany i lament en què es comparteix l’enyorança, els records i, sobretot, l’amor. Ben mirat, per escriure ens cal posar un bocí d’imaginació, en un afany d’expressar tan bé com sigui possible tot allò que sentim per poder arribar a l’altre. Qui sap, doncs, si amb la connexió de les xarxes d’internet, i utilitzant una mica de la màgia de Nadal, el nostre escrit pot fer un viatge a l’espai intergalàctic, i arribar allà on resideix l’ànima de la nostra persona estimada! Una fantasia meravellosa que, sigui com sigui, ens proposa alliberar emocions estancades i exterioritzar tot allò que sentim, alhora que reconforta el cor ferit.
En general, la utilització d’aquests espais virtuals és més gran quan en la vida real necessitem més suport i compromís i no tenim una bona predisposició del nostre entorn, o bé quan el dolor estreny amb tanta força que fa massa mal. És aleshores quan és més comú recórrer a l’acolliment de la comunitat en línia. No obstant tots els avantatges que poden tenir les plataformes socials, també tenen els seus inconvenients.
S’han de tenir en compte les característiques de cadascun de nosaltres, la nostra manera de ser. Observar si hi ha una necessitat d’expressar els sentiments i compartir virtualment, llavors pot ser una opció saludable. En canvi, si hi ha por d’exposar la meva intimitat i ser qüestionat pels comentaris poc adequats que puc arribar a rebre, pot ser contraproduent per a mi.
Tot depèn de la raó per la qual decidim compartir el dolor a les xarxes. No sempre l’espai virtual serveix com a única eina de suport per afrontar el dol. La tecnologia no és bona ni dolenta, tot és en funció de l’ús o l’abús que li vulguem donar. Compartir en el món virtual està bé, però fer-ho en la vida real és encara millor. Potser en la combinació està la clau. Al meu entendre, no hi ha res millor que l’abraçada sincera, una mà amiga d’aquells en qui confiem. I si això ens manca, caldrà recórrer a la mirada honesta d’un professional.
Que aquest Nadal el teu cor s’il·lumini, quan recordis aquells que no hi són,
perquè llavors sabràs que viuen dins teu.
