En aquell moment de foscor, una mà amiga que em va acompanyar a Teràpia de Dol. Cada vegada que hi anava em sentia en pau, allà no hi havia pressa, el temps semblava aturar-se, em sentia acollida, estàvem soles en aquella sala, tant acollidora amb olor d’espígol.
Ella, m’omplia d’amor, de calidesa, de compassió. Estàvem dues hores i el preu era molt econòmic, per tant ,podia anar-hi cada setmana.
Era un espai on poder atendre tot el dolor de l’ànima. On sinó podia parlar de tot el que havia passat? de la mort? amb qui? Quan?Que passa quan mores?
Jo necessitava respostes, parlar-ne, necessitava algú, tenir un espai on poder deixar anar, conversar, cridar!!, exclamar!!, plorar!! dir tot allò que no hagués dit mai a ningú, i que un professional del Dol entengués, comprengués, escoltes i sobre tot sàpigues sostindré el dolor.
Allà vaig aprendre moltíssim de la mort i en conseqüència de la vida. Certament ningú em va tornar el meu amor, però si que reconfortava tenir aquelles converses sobre la vida i la mort.
Vam conversar moltíssim sobre tot plegat i això em va servir, perquè el dolor no, no és quedes crònic, reprimit, dins meu, i més endavant no ocasiones cap malaltia física.
Realment va ser alliberador i sanador sempre estaré agraïda a la meva Terapeuta de Dol, i en aquell espai, que va significar la meva transformació personal.
Ara, t’has convertit en la meva confessora de la vida, gracies Anna.
Escrit enviat a la consulta de Dol Penedès.