La mort de qualsevol ésser viu que ens hàgim estimat és una tasca molt difícil de gestionar, però en la infantesa tot és molt més enrevessat. La nostra cultura ens ha fet veure que és millor ocultar la mort als infants per protegir-los del dolor tan ferotge que pot suposar la mort d’un ésser estimat. No obstant això, hem de tenir en compte que si actuem amb ocultació i protecció, no aprendran aquesta valuosa lliçó de vida, no hauran tingut l’exemple i el model de pares i familiars i, per tant, els mancaran els recursos i les eines emocionals necessàries quan irremeiablement la vida en un futur els situï en una situació de dol.
La majoria dels infants pensa i es preocupa per la mort, però no ho explica a ningú, igual que fem els adults. Quan un nen/a no té prou informació, o no ho entén, s’ho inventa i la fantasia sempre és molt pitjor que la realitat.
Hem de tenir en compte que als dibuixos animats, els protagonistes mai moren, poden ser aixafats, aplanats i mutilats, però no els passa res, ràpidament s’aixequen i es posen a córrer. Als videojocs passa una cosa semblant, els personatges en aquest cas sí que moren, però tampoc els passa res perquè tenen diverses vides.
Els infants no necessiten tota la informació científica ni els detalls explícits, però sí saber què ha passat, concretant què vol dir “mort”. Aquesta notícia, si pot ser, és millor que sigui oferta pels pares, explicant amb sinceritat que potser durant un temps serà normal que estiguem tristos i que, quan això passi, podrem plorar plegats. És important fer-li saber que no està sol/a, que estem al seu costat i que és lliure de parlar i preguntar, si té dubtes.
Eviteu eufemismes -per ells són molt complicats-, com “Ha marxat”, “se n’ha anat”, “ens ha deixat”, “Déu se l’ha emportat”… Distingiu entre dormir i morir.
L’edat del nen/a en el moment de la pèrdua determina la seva comprensió de la mort. És bo, doncs, esbrinar quin és el seu pensament sobre ella, escoltar-los i acompanyar-los amb atenció.
En general, entre els 2 i els 6 anys el món és màgic, et mores una estoneta. Conceptes com la mort i el temps no estan desenvolupats a la ment. Un món sense els pares està més enllà de la seva comprensió.
Entre els 6 i els 9 la mort és com un lladre o un fantasma que se t’endú i cal combatre’l o escapar-ne amb alguna màgia o superpoder. Tot i que comencen a entendre la qüestió irreversible, accepten que morir és definitiu per als altres, però no per a ells/es.
Entre els 9 i els 12 molt sovint consideren la mort com un càstig. Poden pensar que a causa d’alguna cosa que va fer, aquest ésser estimat va morir. Molt sovint hi ha sentiments de culpa.
I on els diem que van les persones que moren? Per alguns serà al cel, o estaran amb Déu; per altres, es reencarnaran en algú altre, o el seu esperit viurà en una estrella. Fins i tot hi ha la possibilitat de dir, “doncs, no ho sé”.
