L’altre dia, en consulta, la Montse Casanovas, em llegia aquest escrit fruit dels seus sentiments més íntims i profunds. Va escriure una preciosa carta al seu marit, el Toni, el seu gran amor, el seu company de viatge.
La Montse ha fet un dol molt elaborat, ha tingut moments de gran desesperació, on s’ha rebregat de dolor , no ha estat fàcil. Els vents del seu particular veler no eren favorables, navegava amb el vent en contra, tenia que qüestionar actituds d’algunes persones del seu entorn més immediat, que agitaven les aigües i afegien més dolor al seu dol. Després d’una anys, avui contemplo amb gratitud , com comença a navegar amb el timó ferm, amb un mapa de navegació que indica on anar, que fer i desfer, esta aprenent a fermar fort les seves veles.
Va sortint del seu dol per acollir la transformació personal, que no vol dir pas oblidar, això no és possible. Els records, les vivències i l’amor incondicional sempre estaran dins d’ella. Una bona metàfora per explicar la transformació després d’haver transitat per un dol, són les pedres precioses.
Un diamant, es forma d’un tros de carbó sotmès a pressions altíssimes i grans profunditats, estan coberts de pols i quitrà fins que es converteixen en cristall , llavors cal netejar-los i polir-los per fer un tallat geomètric que requereix molta dedicació i precisió, tot plegat amb la finalitat que brilli i reflecteixi tot el seu esplendor .
Doncs bé, a l’igual que els diamants, la teva transformació és el resultat final d’aquell dolor, la seva mort t’ha transformat i per tant , t’ ha unit per sempre més a ell. Un aprenentatge sublim, que té com a resultat, Tu, la teva transformació. Una forma valuosa d’ honrar per sempre més al Toni.
Gràcies Montse per la teva generositat, per deixar-me compartir aquí, un boci del teu cor i de la teva ànima. Segur que aquells que ho necessitin i ho llegeixin, trobaran la llum del teu far que els il·luminarà el seu camí.
Nit de Cap d’Any
2021! Un any més ! Deixem enrere el 2020, un any diferent, un any contradictori. Més dolent que els altres, amb pors, tristesa, tragèdies, enfermetat, soledat… i alhora un any que ens ha donat l’oportunitat de créixer, de mirar dins nostre, de conèixer-nos a nosaltres mateixos, d’estimar a qui t’estima i t’ho demostra, de ser solidaris i generosos i pensar que tots podem, junts, ser més forts.
Només una cosa no canvia aquesta nit; TU no ets aquí, al meu costat físicament per compartir-ho.
Una nit més arriben les dotze campanades, aquest any m’ha trobat preparada per a afrontar el canvi d’any, brindant amb tu, amb una copa de cava a la mà i el regust d’un tros de coca de crema als llavis. Per tu he menjat cadascun dels dotze grans de raïm mentre pensava en l’any que marxava i en com l’haguessis viscut tu. M’hagués agradat haver compartit al teu costat tants i tants moments d’aparent soledat ! Si ho penso bé, els hem compartit. Crec que a mi, el 2020, malgrat tot, m’ha donat l’oportunitat d’estar amb mi mateixa, sola, alhora que acompanyada per tu.
He crescut, Toni. No sé explicar-te com. Em sembla, però, que d’alguna manera, tu ja ho saps. M’has ajudat a fer-ho, sentint-te al meu costat he trobat el valor d’afrontar els dies amb una nova mirada i una nova llum, amb una nova força que no sé d’on em ve . De vegades, m’aturo i jo mateixa m’ho pregunto. La resposta m’ha costat trobar-la, el camí no ha estat gens fàcil, encara no ho és . La resposta m’ha costat trobar-la tot i que és molt senzilla i sempre ha estat aquí, al meu davant, clara i diàfana tot i no veure-la .
La resposta és que la força neix de l’amor, de l’amor incondicional i ple per tu; pel que vam viure plegats aquí, pel que vivim ara, connectats per un fil d’estrelles que va fins a l’infinit i pel que viurem.
Feliç any nou, amor! Seguirem caminant. Junts.
T’estimo.
Montse
