Què vol dir superar la mort d’un fill?
Potser no ens adonem de la cruesa de les paraules. És per tornar-se boig!!
Superar la mort d’un fill significa recuperar la vida? Com era abans? Agradable feliç i plena? Impossible!!
Ningú no vol, i crec realment que ningú no pot, superar la mort d’un fill. En el millor dels casos, aprenem a viure amb l’absència, aprenem a viure amb aquest buit existencial i això, ja és moltíssim.
El dia, 9 de juliol, en Jordi, moria un dia com aquest. No hi ha paraules per explicar el dolor de la mort d’un fill, només ho sap qui ho ha sentit a la seva pròpia pell, en les seves pròpies entranyes.
Cada any en aquesta data és un moment terrible per a mi, ho serà sempre, ho sé, m’esgarrapa el cor, saber que mai més el tornaré a veure. És tan cruel acceptar això per uns pares!!
Després de tots aquests anys de sentir la foscor, i l’alè de la desesperança, finalment, he après a conviure amb tot plegat, i alhora a comunicar-me amb ell i a estimar-lo d’una altra manera, diferent, especial, potser, fins i tot imprecisa, però nostre.
És un amor autèntic, pur, entranyable, és alguna cosa semblant a saber transformar el dolor de l’absència, en amor incondicional.
L’estimo és igual que no el pugui veure, no el pugui tocar, no el pugui sentir.
De fet moltes vegades penso, tampoc puc tocar l’amor, la tristesa o les ones de ràdio i de ben segur que i són.
Però, hi ha dies de baixada, cada cop menys, però hi ha dies com avui, de melangia d’enyorança, i a vegades tot plegat es tenyeix quasi sense voler de records que m’envaeixen de tristesa, i a vegades de ràbia, molta ràbia, per injust, per antinatural, fins i tot em visita la gelosia en veure que les altres persones tenen allò, que jo no podré tenir mai més.
És en aquells moments quan es manifesta la part meva més instintiva, animal salvatge i alhora humana.
Però tret d’aquests dies puntuals, gràcies a l’estudi i a la teràpia, la meva vida transcorre amb força normalitat, he fet el camí del Dol amb constància i perseverança, ha estat molt dolorós, he caminat molt i molt lluny, per arribar fins aquí, però ara, agraeixo viure aquesta nova etapa de la meva vida amb serenor i pau.
M’adono que ja no sento aquell dolor tan coent, i tampoc em torturo pensant que faria?, que em diria?, tot el que es perd!!, etc.. Tampoc em cal saber on és?, com és? Que hi ha?
Tot això forma part del passat, aquella bateria de preguntes que fa uns anys m’entestava dia, darrere, dia, en saber. Són preguntes naturals, i normals durant els primers anys de Dol.
Sento profundament potser d’una manera que no ser explicar, que d’alguna forma hi ha una transcendència, una essència, del més enllà, que som alguna cosa més que el nostre cos.
El Doctor Santandreu ho resumeix molt bé en el seu llibre i diu alguna cosa semblant: ” Pertanyem a una cosa tan incommensurable que no la podem entendre. I jo prefereixo pertànyer a una cosa tan immensa i important que a una cosa mínima”.
Penso de tot cor, sobretot després d’haver llegit a moltíssims autors majoritàriament estudiosos de la medicina, especialitzats en la mort, que afirmen, que la mort no existeix, i vull creure que així és, que allà on és en Jordi, s’hi està bé, sigui on sigui, ell, està molt millor que tots nosaltres, que ha fet un camí evolutiu de transformació, que jo no puc comprendre, però, que, no vol dir que no sigui possible.
Vull creure que som alguna cosa més que matèria, de fet, necessito creure-m’ho, per la meva salut mental, és impossible que la nostra essència, ànima o consciència sigui només el resultat d’uns processos bioquímics.
Tot plegat, sento com una mossegada a la meva vida que ha desenllaçat en un creixement intern extraordinari, la seva mort, la mort del meu fill, ha transformat la meva existència, el meu procés vital i la consciència de la meva pròpia mort, de la meva pròpia fragilitat, acceptada i viscuda amb presència i que conclou en la meva singular transformació personal.
Jordi, amor meu, gràcies per tot el que em fas sentir. Sóc immensament feliç quan tinc la certesa de la teva presencia, quan sento el frec de la teva ànima, la tendresa i l’amor, és aleshores quan una onada de comprensió embolcalla el meu ser i una rialla de complicitat, aflora en mi.
T’estimo eternament, fins aviat Jordi!!
La mama.
