Els anys van passant i com cada any t’escric desconeixent els límits del temps i l’univers amb l’anhel que des de algun lloc llunyà puguis rebre el meu sentir. El teu temps es va aturar als 29 anys, però avui en fa 36 anys que vas néixer, felicitats amor meu!.
Amb el pas del temps, he aprés que hi ha coses que abans em semblaven molt importants i que ara ja no m’ho semblen gens, i d’altres, segurament les més significatives de la meva vida, m’ho vas ensenyar tu.
Recordo molt aquella expressió que feies de, “cor, cor,” , referint-te a fer sempre cas al cor, per damunt de la raó! Ara, m’escolto amb atenció i em deixo portar pel meu sentir quan alguna cosa se’m remou per dins i no em resisteixo quan un record em transporta a un moment entranyable, com aquell, en que teníem xerrades nocturnes interminables , debatin sobre qualsevol cosa. Era fantàstic!
Crec Jordi, que he aconseguit fer les paus amb el passat i no obsessionar-me gaire amb el futur. Acceptar i donar pas en aquelles coses que malauradament no puc canviar, sense barallar-me amb el present i amb mi mateixa, i entendre que hi ha dies que són foscos, però que també n’hi han de clars i que tots dos, formen part de la vida.
Cada dia sóc més conscient de quant t’enyoro i de la sort que vaig tenir de conèixer-te i ser la teva mare, d’ estimar-te, i compartir la vida i la teva estrella que segueix brillant i que segueixo sentint dins meu.
Ja veus, segueixo intentant omplir els meus dies de sentit, amb l’amor i l’abric que em dona el papa i la teva germana. Ella, fa el seu camí amb fermesa, segura de si mateixa, i això ens dona calidesa i equilibri, i per descomptat pensant cada dia una estoneta amb tu, imaginant-te en un lloc millor, però tot plegat, segur que ja ho saps!
Ens retrobem en el refugi de la nit, quan tot es torna irreal, i morim una mica cada dia, allà ens veiem, com sempre amor meu, i m’expliques!
La mama
