Doncs si amics i amigues vivim en la societat de l’eterna joventut, perquè creiem ser immortals. Senzillament no està de moda fer-se vell, parlar de patiment o dolor, fa por i no agrada.
No val tenir arrugues, patir, ser feble, doncs és un signe de debilitat de vulnerabilitat, i s’associa a la resignació a la covardia i tot plegat avoca al FRACÀS!!
En aquests temps que vivim, agraden els plans, la comoditat, la seguretat i la immediatesa, perquè per sobre de tot, cal triomfar !!.
Però de cop, en un instant, per qualsevol motiu, tot es pot desmuntar, i és aleshores quan caldrà connectar amb l’essència autentica de la vida, deixar aquesta fantasia de la immortalitat i de culte a l’eterna joventut i tocar de peus a terra.
És en aquests petits instants de vertigen quan potser necessitarem entendre que res, és per sempre, que tot canvia, a vegades en un pervers instant i sense avisar.
La pèrdua d’un ésser estimat és la privació de la seva presència per mort, divorci o separació i de manera gradual i acompanyats en moltes ocasions d’un terapeuta, caldrà anar comprenent que en el nostre camí vital, tots anem tenint reptes personals en forma de pèrdues. Però alhora, just en aquests moments de fragilitat i sensibilitat, és quan la comprensió de la vida es fa més clara i el nostre camí de vida més lúcid dins nostre.
Una abraçada plena de llum, amics i amigues!!!