-Jordi 8 anys-
Quan més temps passa, més m’adono de la calidesa i el confort que m’han ofert i segueixen oferint-me les paraules. Els hi estic molt agraïda, perquè gràcies a elles he pogut posar ordre a la meva ment caòtica i calma al meu cor danyat quan els sentiments es vestien de foscor i cercava llums amagades.
Aquests dies vaig descobrir una nova paraula que m’ha agradat molt i defineix molt bé, el meu sentir i estat actual.
“KOMOREBI” una paraula japonesa que es refereix a: “Els raig del sol que es filtren entre les fulles dels arbres” En català necessitem moltes paraules per definir el mateix, però ve a dir una cosa així…
“Camines per un bosc i en caure la tarda, observes com els raigs de sol de l’estiu, especialment forts en aquesta època de l’any, comencen a travessar el fullatge dels arbres com feixos de llum que il·luminen i enlluernen. Al mateix temps, sents com si d’alguna manera, estiguessis sent tocat i inspirat per una energia divina que tan sols perdurarà un instant, però que saps que certament és per a tu”
És en aquests moments, on la bellesa de l’instant, s’omple de la teva presencia, que malgrat absent, es torna present i em fa feliç. Són moments entranyables que costa descriure, però que els puc arribar a sentir en moltes ocasions, són moments simples i quotidians, on una mena d’atmosfera de plenitud, d’agraïment i d’intuïció em fa veure aquell instant senzill, ple d’una especial llum i bellesa, com tocat per les ales d’un àngel, és a dir, per tu.
Si alguna cosa vam aprendre de la duresa i cruesa d’aquells anys, va ser, a acceptar la realitat d’allò que malauradament no podíem canviar. Aquells dies, érem sota una gran tempesta de vents huracanats que ens engolia cada dia una mica més. Ens arrapàvem a la vida en una lluita aferrissada per tal de poder doblegar les forces del destí, fins que finalment vàrem entendre que no podíem fer-hi res més i la mort un dia com avui, ens arrabassava la teva vida.
Va ser llavors, quan vam entendre l’abast de la magnitud de la paraula acceptar, vam comprendre que hi ha coses a la vida que no tenen solució i que l’únic que podíem fer era acceptar, que no pas superar o resignar-se, que són paraules molt diferents. Així doncs, l’únic que ens quedava i estava a les nostres mans, era l’amor.
Un amor més enllà de les paraules, estimar-nos plenament, més lluny! en pura essència i que aquesta fragància d’amor, perdures en el temps, eternament i ens seguis acompanyant cada dia. Agraeixo a la vida haver pogut estimar-te intensament, haver pogut compartir la vida i haver-nos sentit molt estimats per tu.
Avui, és 9 de juliol, un dia d’estiu calorós, on els raigs del sol, es filtren entre els fullatge dels arbres. Un dia especial que s’ha transformat en sublim i sagrat, que ens recorda el camí recorregut, el que hem comprés i aprés i el que va significar caminar al teu costat quasi 30 anys, de fet, seguim avançant al teu costat, amb el nostre especial “Komorebi”.
Sense solemnitat, amb senzillesa, valorem el present que hem construït, mirant al futur amb confiança, el teu record sempre ens fa millors persones i ens recorda que res és per sempre, que cal gaudir de la vida, d’aquells moments i persones que avui tenim i estimem.
La natura, sempre dóna pas a la vida que emergeix, creix i brota fins i tot després de ser tallada o cremada, s’obra pas on hi troba una escletxa de llum. Jo també he trobat la nostra particular escletxa, el meu especial “komorebi” per on passa la teva llum, gràcies a ella continuo vivint amb serenitat, pau interna i una dolça nostàlgia.
La Cristina el papa i la mama que t’estimen eternament!
