Ningú vol estar trist. De fet, passem bona part de la nostra vida en la recerca general de la felicitat. Quan en la vida patim una pèrdua molt important, perdem el nostre equilibri i entrem en una etapa de confusió i adaptació en la què intentem acostumar -nos a la pèrdua, però a vegades no sabem com fer-ho.
Quan per primera vegada ens trobem desemparats i vulnerables, davant la vida, podem pensar que la millor solució per deixar de banda el dolor tant intens que sentim és controlar les nostres emocions, negant-les o apartant-les del pensament. De fet, poden aclaparar-nos tant, aquestes emocions, que podem fer qualsevol cosa per tal d’evitar-les i així obtenir una mica de respir. D’aquesta manera fugim del nostre propi dolor!
A vegades poden transcórrer molts anys, fins que la persona iniciï el dol, però no hi ha res més pacient que el dolor, i aquest s’asseurà i ens esperarà, fins a ser reconegut. Quan es manifesti, ho farà amb un gran desgavell irracional, amb llàgrimes en aquell moment inexplicables i possiblement en el moment menys oportú i esperat. L’estratègia més utilitzada és capbussar-se en la rutina quotidiana i ocupar les màximes hores possibles en treballs, afers i tasques inacabables -quan més, millor- per posposar l’arribada a casa el més tard possible i rendir-se exhaurida. Al cap i a la fi, no hi ha gaire temps per pensar ni sentir, si sempre estem treballant i bellugant-nos d’aquí cap allà. La distracció és sana, però evitar el dolor no ho és!
Aquesta manera d’afrontar el dol, és socialment acceptat i força freqüent. (Dol d’evitació) Actualment es creu que la persona que està passant per un dol, ha de recuperar-se ràpidament fer vida normal, sortir i distreure’s i no pas està enfonsada en la tristesa i el dolor. Quan això passa, pensem que el dol s’està complicant, i que no ho porta bé.
En molt casos aquest fet és dona perquè confonem el dol, amb depressió. És cert que totes dues provoquen una important aturada vital i fins i tot, en alguns casos, el dol es pot complicar i ens pot conduir a una depressió, però en general, el dol no és cap malaltia! La similitud acaba aquí.
Les persones deprimides centren el seu malestar cap a si mateixes, en canvi en el dol s’enfoca en la seva pèrdua o en una circumstància externa, però conserva sentiments de valor i autoestima. És a dir, la diferencia està en el fet, quan no es pot establir la raó per la qual se sent aquesta desconnexió amb la vida.
Ha d’haver temps per a tot, per seguir amb la nostra vida, però també per acollir el dolor de la pèrdua. No l’evitem, acceptem que hi és, que hi ha coses, fora del nostre control, que estem malament. Hem de poder permetre’ns estar així, perquè en aquest reconeixement i expressió, comença la nostra sanació.
Confieu i tingueu paciència amb el procés de dol i amb vosaltres mateixes. Tot això no és per sempre, no és cap malaltia, passarà, malgrat que mai tornarà a ser el mateix.
