El món tal com el coneixíem ha canviat, vivim una època de grans transformacions a tot arreu. Sembla que els valors humans estan en decadència. Al meu entendre, aquests valors són la brúixola del nostre comportament, l’essència de tot allò que defineix la nostra manera de ser i d’actuar, les regles del joc més elementals. Actualment conceptes tant fonamentals com la manca de cortesia, el respecte, la honestedat, la lleialtat, la bondat per mostrar-ne alguns, estant desapareixen, per convertir en acceptable i creïble, allò que de cap manera ho és!
Tot es qüestiona i es posa en dubte, arribant a nivells preocupants de mala educació i desconsideració pels altres. A vegades observem agressivitat, descortesia i l’insult gratuït, provocant un malestar important als altres. Aquesta manera d’actuar fins fa poc era detestable i reprovable, però actualment es considerada una virtut, un triomf, només pel fet d’haver intimidat a l’altre. Ser respectuós actualment es considera una debilitat i no pas una qualitat.
Estem perdent els modals i entrant en una crisis de valors alarmant que afecta a tots els nivells, des de governs, institucions, professionals, sembla que la tendència és ser burleta, irrespectuós i fregar l’ofensiu. L’objectiu és el benefici propi, l’èxit, el plaer immediat i el consum material, malgrat que per aconseguir-ho, calgui saltar-se les normes bàsiques de convivència. Un egocentrisme que anul.la sense empatia ni consideracions les necessitats dels altres, menyspreant la seves legitimitats. Aquesta manera d’actuar alimenta la superficialitat, el patiment mental i provoca una gran buidor personal.
Evidentment la mort no se n’escapa de la manca de valors i de respecte. Tot el que és sagrat, el culte i rituals, s’han anat modificant fins a convertir la mort en un tema tabú. Lluny de ser una font de reflexió existencial i espiritual plena de significat, s’ha convertit en una veritat incòmoda que requereix passar-hi de puntetes, en que és millor evitar el tema, no pensar-hi, ser discret, fins i tot, no anomenar-la. En definitiva, una societat que tracta la mort com si fos una epidèmia, una malaltia que s’encomana i que cal tenir quan més lluny millor.
Per aquest motiu, si en el transcurs d’una conversa, la persona en dol esmenta aquella persona estimada que ja no hi és, en general les persones s’incomoden. Ràpidament hi ha la necessitat de canviar de tema, com si fos perjudicial parlar-ne, com si fos perillós dir el seu nom, quasi com una falta d’educació parlar d’aquells que han mort. Fins i tot es perden relacions amb coneguts que eviten coincidir, perquè no saben que dir, com enfrontar aquella situació i prefereixen perdre el vincle.
Pel fet de no compartir i transmetre els coneixements i les vivències de la mort, la neguem, com si no existís, l’ocultem en una mena d’enganyifa d’immortalitat, posant de manifest cada vegada més un gran distanciament sobre ella. Aquesta manera d’actuar, dificulta que les noves generacions puguin aprendre amb l’exemple, la imitació i l’observació dels adults més propers i el seu comportament davant la mort.
Hem de retornar en aquelles qualitats humanes que han guiat les cultures durant mil·lennis i ens han servit per caminar per la vida. Cal reflexionar sobre els valors, creences i prioritats per tornar a trobar un equilibri entre la vida i la mort, entre el nostre benestar individual i el bé comú, retrobar-nos amb l’amor i amb aquells valors que tots mereixem, compartim, o no, la mateixa visió del món.
