És un honor compartir i alhora una gran responsabilitat acompanyar i sostenir el dolor d’un altre persona, és una oportunitat per nosaltres de creixement i aprenentatge.

 

Les persones necessitem compartir el patiment, el dolor i les emocions, una societat que viu d’esquenes a la mort, en realitat viu d’esquenes a la vida.

 

En el nostre país el que predomina  és,  l’ocultació i l’evitació, doncs està basat en la por. El silenci que l’envolta és una de les principals dificultats en tots els processos.

 

En altres països com Anglaterra, Alemanya, Estat Units, etc., les teràpies d’acompanyament al Dolor, formen part de la vida dels seus habitants amb total normalitat.

 

Al davant d’una persona en pèrdua o dol, ens sentirem desbordats, com actuar? que dir?,  ens apareixeran un munt de dubtes.

 

És convenient valorar cada cas i cada persona, amb la seva capacitat per enfrontar les pèrdues, la mort, les seves experiències anteriors, etc..

 

Si afegim que, potser amb la millor de les mostres intencions, pretenem ajudar i el nostre objectiu és trobar-hi una solució a un problema  irresoluble, sentirem el fracàs, la impotència i la frustració arribant a la deducció que no podem fer res per ajudar.

 

L’objectiu no és ajudar, ni resoldre, doncs malauradament no està al nostre abast, poder-hi fer res, sinó acompanyar. Com? Doncs amb la nostra simple presencia, sentint  i acollint el dolor de l’altre des del nostre cor,  si tens la facultat de sentir i estar, sabràs que dir i que fer, pots preguntar per exemple? Com estàs avui ? o He estat pensant amb tu! Com et va?

 

Cal ser molt respectuós i tenir molta consideració amb allò que fem,  o diem,  no serveix per res, dir paraules buides, ja que la persona continua patint i el seu ésser estimat continua mort,  o seu l’òrgan o la seva malaltia continua  igual.

 

Que no hem de dir mai!! Paraules buides: Ja veuràs com el temps ho cura tot…truca’m si em necessites, no ploris més, sigues valent/a, ser com et sents, animat, el temps cura les ferides, etc.

(El temps no cura res, si no som nosaltres el que fem alguna cosa. Les ferides d’una pèrdua costen de cicatritzar i el treball del dol és sempre un procés actiu i no passiu com suggereix aquesta frase.)

 

Ajudar a buscar  els  recursos propis necessaris: fortaleses, experiències vitals, valors, etc. per tal de connectar amb el dolor que la situació genera.

 

La persona que acompanya, pot oferir un boci de llum, dedicar-li temps, el temps necessari per escoltar, ser pacient, compartir records, un subtil contacte físic adequat, una abraçada o bé un silenci quan fallin les paraules.

 

 

El Dol no és una malaltia, és la resposta natural a la pèrdua de qualsevol forma, o,  a la mort d’un ésser estimat,  però en alguns casos, no fer el procés de Dol adequadament, si que ens pot dur a una malaltia.

 

És un procés únic i complex que afecta la totalitat de la persona a nivell físic, emocional, mental i espiritual (Holístic)