Avui una bona amiga, la Joana, m’ha fet arribar una cançó. “Adios”,d’un xicot de 18 anys, on expressa molt emotivament la mort de la seva tieta. La realització de la cançó està pensada en honor a la seva cosina de 20 anys, la filla de la persona que va morir.
L’autor, compositor i cantant de la cançó, M King, ens apropa amb la seva cançó “Adios”, al dol que se sent per la mort d’una mare, però especialment en aquesta etapa de la vida, la joventut, on l’afrontament de la mort i el dol és especialment delicat de comprendre, i la gestió emocional costa molt d’expresar.
La joventut, és un moment vital, on s’esdevenen un seguit de canvis acompanyats d’un procés de maduració gradual, on es qüestionen els valors familiars, es busquen nous referents i la cerca de l’autoafirmació.
L’esforç per ser cada vegada més independent dels seus pares pot anar acompanyat de conflictes i problemes de relació. Però si durant aquesta necessitat natural d’emancipació, es produeix la mort d’un del progenitors, pot causar molta confusió i un gran sentiment de culpa. Res tenen a veure aquests sentiments amb l’amor dels fills cap als pares i son simplement causats per la etapa vital del fill/a i en aquest procés previ de maduració.
Una cançó feta per ell, per una persona jove, actual, moderna i alhora colpidora, on es mostra aquest sentir tal com ells, el joves, necessiten expressar-lo, espero que us agradi!
Gràcies M King, per compartir la teva jove ànima amb tots nosaltres. Gràcies per mostrar al món un tema tant punyent i alhora necessari com la mort!
La teva cosina deu estar molt orgullosa de tu i la teva tieta allà on és, t’acull amb tendresa, amor i agraïment
Davant d’una pèrdua traumàtica es produeix un gran sotrac emocional, el teu món ha saltat pels aires i et sents sobrepassat i desbordat per la situació. Et fa qüestionar tots els valors que fins llavors creies inamovibles. Realment sembla que per a la resta de les persones el món segueixi rodant i, en canvi, que per a tu s’hagi aturat bruscament. Els teus valors i les preocupacions d’abans semblen haver perdut valor. És possible que et plantegis canvis en qüestions tan importants com la feina, la relació amb amics, la família, el sentit de les coses quotidianes… Sents que la teva vida s’ha esberlat i pots arribar a considerar que fent canvis profunds i radicals trobaràs el consol que necessites.
Però és un gran error! No prenguis decisions importants si estàs en el primer any de dol. Espera! Has de tenir en compte que davant d’un daltabaix com el que estàs vivint hi ha un desgast físic i mental que causa molta fatiga i esgotament, entre altres símptomes. Si d’aquí a un any segueixes pensant el mateix, potser llavors, quan la ment serà més clara, serà el moment apropiat per fer els canvis que creguis més oportuns.
La mort i el dol són assumptes molt individuals, únics i íntims que ens obliguen a una recerca interna molt personal com cap altra qüestió pot arribar a fer-ho. Ens fan qüestionar la vida, la mort, el perquè de l’existència… Però no tots els éssers humans percebem aquest moment tan colpidor i desconcertant de la mateixa manera. Només cal fixar-se, per exemple, en les diferències entre homes i dones a l’hora d’enfrontar el dol.
En el dol femení, les dones necessitem expressar sentiments, parlar del que ha passat, de la mort, del que hem perdut, de les emocions que ens ofeguen i sentim intensament igual que ho faríem en qualsevol altra situació emocional de la vida. Aquest fet ens alleuja i ens aporta consol, alhora que ens mostra el camí a recórrer.
Per altra banda, en el dol masculí, pel fet que al seu rol social se’ls atribueix serenitat i valentia, el seu paper com a homes és mostrar-se forts. Generalment no solen expressar els seus sentiments, encobrint les emocions que senten. Ploren i elaboren el seu dol en una profunda intimitat i en silenci. Busquen activitats per no pensar-hi tant i poder així sostenir el gran dolor que senten. Els sentiments, tant per homes com per dones, són els mateixos, fa mal igual, només canvia la manera emocional de fer-hi front.
Tothom, davant el misteri del sentit de la vida i la mort, ens sentim vulnerables i ens adonem en aquell precís moment de la nostra fragilitat humana.
Aquest dia tant especial per a mi i la meva família, -el 9 de gener, aniversari del meu fill Jordi- la Montse Casanovas amb un impuls sobtat d’amor i generositat li escriu una carta.
La carta m’emociona i em fa entrar en el meu dol, em fa plorar. En en ella descriu al Jordi com si l’hagués conegut de tota la vida, fa un retrat exacte de com era ell, tot i que no van tenir l’oportunitat de coneixes en aquesta vida. La carta desprèn tendresa, i veritats i alhora la intensitat entusiasta de la joventut d’en Jordi.
Des de que vaig iniciar aquest camí d’acompanyament al dol com a terapeuta holística sempre he cregut que tinc un àngel (Jordi) que m’acompanya quan estic fent una consulta de dol, ell em fa arribar les paraules o idees que la persona necessita sentir en aquell precís moment. Fins i tot crec, que em fa arribar a consulta les persones que necessiten connectar amb mi, aquelles persones precises que necessiten en un moment concret de les seves vides un acompanyament de dol.
Tal com diu la Montse: “Hi ha coses que bé saps que no es poden explicar, se senten ben endins”.
Agraïda en el més profund del meu cor per les teves paraules i per un detall tant bonic i entranyable per a mi, com és el record del meu fill.
Anna
♥ ♥ ♥ ♥ ♥ ♥ ♥ ♥ ♥
9 de gener de 2020
Jordi,
Avui és 9 de gener, és una data especial per a TU i per a tots aquells que t’estimen i als que estimes . Sí, és una data especial, en present, perquè l’amor és immortal, no se’n va quan el vostre cos deixa d’acompanyar-nos; l’amor es queda i, potser, es fa encara més fort, si això és possible .
Es 9 de gener i aquí em tens, escrivint-te una carta . Tu i jo no ens coneixem de res. No, això no és veritat, estic convençuda que tu a mi sí que em coneixes i jo, d’una manera més humil, a través de l’Anna, la teva mare, crec que també me’n començo a fer una idea. En unes paraules a la teva mare li deia que m’hagués agradat tenir la sort d’haver pogut compartir amb tu part de la teva vida, aquí. Tot i així, amb el temps, he arribat a imaginar com era aquell Jordi que va estar en aquesta part de la vida terrenal. T’imagino entusiasta, bevent la vida a glopades amb l’ànsia de la joventut, assedegat de tot el que estimaves, assaborint-ho amb ganes.
T’imagino lleial, amic dels teus amics, entranyable ( a voltes “disfressat”) amb els teus pares, protector i amorós fins el moll de l’os de la teva germana, generós i carinyos amb els teus grans…; senzill, alegre i esbojarrat, impetuós, d’idees fermes, lluitador a la recerca i defensa de les teves veritats. I a la fi, savi, amb la saviesa d’aquells que estan cridats a deixar el que tenen enrere per a transformar-se i enlairar el vol, i que ho saben.
Sabies el dolor que deixaries i per això, encara ara (i mai deixaràs de fer-ho), ets voltant de tant en tant per aquí, per donar una ullada i un cop de mà, clicant l’ullet , “sóc aquí, segueixo amb vosaltres”.
No sé ben bé què ha fet que t’escrigui aquesta carta. Un impuls sobtat m’ha trobat amb un llapis a la mà i unes paraules a dir. Sé que, quan vinc a casa teva, en aquella petita habitació, tu ets amb la teva mare, donant-li força, coratge… i la certesa de les paraules que ha de dir per a ajudar-nos a guarir. Per això sé que saps qui sóc. Però sobretot, alguna cosa em diu, ja des de fa molt de temps, no em preguntis com ; no t’ho sé explicar, que en aquest “altre món”, on van les ànimes bones, t’has trobat al Toni. Hi ha coses que bé saps que no es poden explicar, se senten ben endins. Moltes vegades ho he sentit així, avui he tingut la necessitat de dir-t’ho.
Allà on sou, sento que heu connectat. Perquè, de ben segur, hi ha d’haver algun lloc on les bones persones es troben i… si no vaig mal encaminada, us haureu caigut bé. Demanar-te que us cuideu molt els uns als altres.
Aquí, la vida terrenal dels que encara ens toca transitat per ella, continua, amb els seus “ets i uts” però no pateixis, les persones que més estimaves i estimes, segueixen incondicionalment tenint-te ben viu en el record i això els dóna la força per seguir caminant. No sé perquè t’ho dic si tu ja ho saps, oi ?
Celebreu una bona festa avui. Posa música de Txarango (per tu la conec m’emociona i l’he arribat a sentir meva), feu un brindis amb una copa de cava de la nostra terra. Brindeu per nosaltres!!
Aquesta nit hi haurà estels al cel que brillaran més; ens clicaran l’ullet i ens faran saber que estan gaudint d’aquesta festa.
L’altre dia, en consulta, la Montse Casanovas, em llegia aquest escrit fruit dels seus sentiments més íntims i profunds. Va escriure una preciosa carta al seu marit, el Toni, el seu gran amor, el seu company de viatge.
La Montse ha fet un dol molt elaborat, ha tingut moments de gran desesperació, on s’ha rebregat de dolor , no ha estat fàcil. Els vents del seu particular veler no eren favorables, navegava amb el vent en contra, tenia que qüestionar actituds d’algunes persones del seu entorn més immediat, que agitaven les aigües i afegien més dolor al seu dol. Després d’una anys, avui contemplo amb gratitud , com comença a navegar amb el timó ferm, amb un mapa de navegació que indica on anar, que fer i desfer, esta aprenent a fermar fort les seves veles.
Va sortint del seu dol per acollir la transformació personal, que no vol dir pas oblidar, això no és possible. Els records, les vivències i l’amor incondicional sempre estaran dins d’ella. Una bona metàfora per explicar la transformació després d’haver transitat per un dol, són les pedres precioses.
Un diamant, es forma d’un tros de carbó sotmès a pressions altíssimes i grans profunditats, estan coberts de pols i quitrà fins que es converteixen en cristall , llavors cal netejar-los i polir-los per fer un tallat geomètric que requereix molta dedicació i precisió, tot plegat amb la finalitat que brilli i reflecteixi tot el seu esplendor .
Doncs bé, a l’igual que els diamants, la teva transformació és el resultat final d’aquell dolor, la seva mort t’ha transformat i per tant , t’ ha unit per sempre més a ell. Un aprenentatge sublim, que té com a resultat, Tu, la teva transformació. Una forma valuosa d’ honrar per sempre més al Toni.
Gràcies Montse per la teva generositat, per deixar-me compartir aquí, un boci del teu cor i de la teva ànima. Segur que aquells que ho necessitin i ho llegeixin, trobaran la llum del teu far que els il·luminarà el seu camí.
Nit de Cap d’Any
2021! Un any més ! Deixem enrere el 2020, un any diferent, un any contradictori. Més dolent que els altres, amb pors, tristesa, tragèdies, enfermetat, soledat… i alhora un any que ens ha donat l’oportunitat de créixer, de mirar dins nostre, de conèixer-nos a nosaltres mateixos, d’estimar a qui t’estima i t’ho demostra, de ser solidaris i generosos i pensar que tots podem, junts, ser més forts.
Només una cosa no canvia aquesta nit; TU no ets aquí, al meu costat físicament per compartir-ho.
Una nit més arriben les dotze campanades, aquest any m’ha trobat preparada per a afrontar el canvi d’any, brindant amb tu, amb una copa de cava a la mà i el regust d’un tros de coca de crema als llavis. Per tu he menjat cadascun dels dotze grans de raïm mentre pensava en l’any que marxava i en com l’haguessis viscut tu. M’hagués agradat haver compartit al teu costat tants i tants moments d’aparent soledat ! Si ho penso bé, els hem compartit. Crec que a mi, el 2020, malgrat tot, m’ha donat l’oportunitat d’estar amb mi mateixa, sola, alhora que acompanyada per tu.
He crescut, Toni. No sé explicar-te com. Em sembla, però, que d’alguna manera, tu ja ho saps. M’has ajudat a fer-ho, sentint-te al meu costat he trobat el valor d’afrontar els dies amb una nova mirada i una nova llum, amb una nova força que no sé d’on em ve . De vegades, m’aturo i jo mateixa m’ho pregunto. La resposta m’ha costat trobar-la, el camí no ha estat gens fàcil, encara no ho és . La resposta m’ha costat trobar-la tot i que és molt senzilla i sempre ha estat aquí, al meu davant, clara i diàfana tot i no veure-la .
La resposta és que la força neix de l’amor, de l’amor incondicional i ple per tu; pel que vam viure plegats aquí, pel que vivim ara, connectats per un fil d’estrelles que va fins a l’infinit i pel que viurem.
Avui, 9 de gener, és una data bonica per nosaltres, plena de records entranyables i tendres, un dia com avui celebràvem la teva arribada a les nostres vides, i va ser espectacular!
Ja han passat 37 anys d’aquell magnífic dia del teu naixement. M’agrada dir: “Avui fas anys”, i no pas “Avui faries anys” perquè això és una obvietat, avui fa anys que vas néixer, i això res no pot canviar-ho, forma part de la nostra experiència, de la nostra memòria, dels nostres records.
Malgrat no estiguis físicament al nostre costat, et sentim present, proper, hem aprés a sentir-te així, a celebrar les nostres dates importants de manera molt diferent però igual de boniques i entranyables. Aprenent de tu, com sempre.
Aquest matí, he trobat un bocí d’aquesta cançó, perfecte pel teu aniversari, i com no podia ser d’altre manera, com sempre, Txarango ens acompanya, ells em porten records càlids i íntims que formen part inesborrable de la teva existència i de la nostra consciència.
Allà on ets, feliç dia amor. T’estimem.
El papa, la mama i la teva germana
____________________________________________________ Cançó “Avui que fas anys” I quan la mort ens porti flors, quan la vida ens porti lluny, quan visquem en els records, quan el temps ens tanqui els ulls, tingues clar que tot és un miratge. Potser al final ja haurem entès que no som gaire més del que donem als altres. Seguim aquí malgrat tota la boira del camí. Pels laberints de la paraula junts anem a poc a poc perquè anem lluny. Bufa fort el teu desig! Txarango
Malauradament, seguim convivint amb l’amenaça de la por. Cada dia ens adverteixen que podem ser contagiats i, en conseqüència, augmenta la nostra vigilància, però també creix la nostra inquietud i la preocupació. La pandèmia ens ha obligat a reflexionar sobre la nostra condició d’éssers humans, fràgils i vulnerables. Tot plegat ens ha connectat amb una de les pors més bàsiques i instintives: la por de la mort.
La societat actual fuig de la mort, l’ha embolcallat d’un vel de secretisme i ha construït un món artificial en el qual la mort no té lloc. Així i tot, és gràcies a la mort que les persones adquirim plenament consciència de la nostra vida. La idea que ens en fem depèn en gran part del nostre sistema de valors. Així doncs, associem tot el que som, el nostre cos físic, les nostres coses, les nostres relacions, el nostre cervell, en el que creiem que som i el que dona sentit al que som, és a dir, a la nostra vida. És normal, doncs, que la por de la mort aflori sense pietat dins nostre, produint una profunda buidor.
Moltes vegades, davant de grans tragèdies personals, quan la vida ens sacseja durament, ens preguntem pel sentit de la vida. La qüestió és si considerem que només som un cos físic o si som alguna cosa més que un grapat de connexions neuronals, cèl·lules, proteïnes i aigua. Al llarg de la història grans pensadors han afirmat la idea que el cos humà és un compost de dues substàncies: matèria i ànima.
La doctora barcelonina Luján Comas, anestesiòloga de l’Hospital de la Vall d’Hebron, i el doctor Pin Van Lommel, cardiòleg i científic holandès, afirmen que “la consciència o la ment no és un producte del nostre cervell, no es troba en el cervell, sinó que utilitza el cervell”.També el doctor Sam Parnia, membre de la unitat de medicina pulmonar i cures crítiques de la Universitat de Nova York, ens explica que “Sens dubte és possible que la consciència o ment sigui una entitat científica encara no descoberta, que no necessàriament sigui produïda per l’activitat del cervell”.
La ment, doncs, sorgeix del correcte funcionament del nostre cervell, però no és el cervell. La possibilitat que aquesta entitat que anomenem ment o consciència no sigui produïda en ell cervell ens obre una porta a l’espiritualitat de l’ànima. La ciència ens diu que també som energia i, com a tal, no es pot crear ni destruir, es transforma i perdura.
Si podem arribar a aquesta autoconsciència espiritual, s’allunya la por de la mort, tant la nostra com la d’aquelles persones que, malauradament, ja no hi són. Ens ofereix una altra mirada de la nostra existència, alhora que ens proporciona més tranquil·litat i benestar.
Per mi, la mort és mestra de vida. M’ha assignat lliçons de vida que he hagut d’admetre, mirant-la de cara, l’he vista de molt a prop en els meus éssers estimats que ja no hi són i en cada una de les persones que diàriament acompanyo en consulta, persones que han passat o estan passant per un dol, que despullen la seva ànima, i doblegades pel dolor van esmicolant i abraçant aquesta idea de consciència espiritual, de metamorfosi de l’ànima. En definitiva, trobant un altre sentit a la mort, més enllà de la mort física i, en conseqüència, transformant les seves vides.
Agraeixo de cor, tot el que he pogut compartir amb tu durant tot aquest any que ja acaba, i et desitjo que aquesta nova volta al sol que estem apunt d’ encetar, trobi cada dia, la millor versió de tu.
Aquest 2021 obre les teves ales, pren consciència de qui ets en realitat, observa i reconeix l’amor que hi ha dins teu, la teva llum. Expandeix-la perquè pugui arribar, més enllà, on els nostres essers estimats la puguin abraçar.
