by anna_dol | set. 5, 2024
Tot i que l’entrada és del 05 de setembre, va ser un obsequi de la Montse Casanovas, el dia del meu Sant, el 26 de juliol, per Santa Anna de 2024. El meu agraïment pel regal i per haver-me deixat formar part de la seva vida.
SOM FANG, és un escrit emotiu, sincer i colpidor, sorgit de la mà i del cor de la Montse. La seva font d’inspiració és el Toni, el seu marit, el seu amic, company, l’ amor i el sentit de la seva vida. Tots dos, van formar un bon equip. El Toni la va acompanyar durant moltes dècades, ara, fins que es tornin a trobar, també ho fa. Des d’un altre pla, però al seu costat. Perquè l’amor no mor mai, és etern.
Però SOM FANG, també va dirigit a tots aquells que coneixem a la Montse, abans i ara. Aquells que van poder compartir la vida amb ella, aquells a qui ella va estimar, i aquells que sense conèixer-los en aquest pla terrenal també els estima, doncs tal com diu ella, tot plegat està enfilat amb un fil d’estrelles.
SOM FANG, Som fets de fang, que sorgeix de la mare Terra, de l’argila que es confón amb l’aigua i crea, amb l’ajut de les mans destres: figures, retalls, formes, textures, …màgia.
Anem lliscant com el fang fos per aquest camí anomenat vida. I a voltes som gerros on dipositar boniques i esplendoroses flors sorgides de l’amor; de vegades, greals que arrepleguen les nostres pròpies llàgrimes de dolor i de tristesa; a estones, una vara llarga, inutil, inert i buida que rau en un racó quan tot passa al seu voltant; de tant en tant, campanes alegres dringant la seva joia…
I a la fi, tornem a la terra, l’aigua dilueix el fang, que es fon i s’escola entre les mans per a retornar al seu espai primitiu, al sí de la seva essència. Es neix, es mor… És la VIDA.
Més de sis anys m’ha costat comprendre aquest cicle tan antic com la mateixa existència de la humanitat. I encara no sé si l’entenc del tot, o més ben dit, no sé si el meu cor vol acceptar sense ressistència la seva comprensió. És dur saber que som fang que ens crea i que un dia ens desfà. Se’m fa difícil encara acceptar que d’aquell joc duple de peces que va crear-se, en desapareix una que formava un joc perfecte amb la peça que sóc jo.
M’agrada la simbologia del fang, per a mi simbolitza un homenatge a qui un dia, amb les seves mans, aquelles mans que oferien carícies i que tant he estimat; a partir d’aquesta terra aquosa, va saber crear bellesa.
Al llarg d’aquests sis anys, la incomprensió de la realitat, el desvaliment, la tristesa, la por, la ràbia, la infelicitat, el dolor… m’han colpejat amb força; ara una, adés l’altre. I, com un vaixell a la deriva a causa del vent del sentiment del moment, he anat vorejant el camí, intentant anar endavant; de vegades amb la bogeria d’enfilar l’onada de front i naufragant; de vegades passant lliscant pel costat de la riba, intentant protegir el casc de la nau.
Durant molt de temps el dolor ha emplenat amb força el meu cos i el meu cor, sovint
afeblit i masegat. La desesperació, l’abatiment i l’ànsia de tornar a retrobar aquell a qui havia perdut ha omplert els dies fins que a les nits, la inconsciència del son ha estat el refugi per a poder descansar i tornar amb nova energia endimoniada a la recerca de l’impossible. Quan més impossible i més gran el dolor, la soledat i la tristessa, més gran l’enyor . I alhora més a la recerca d’espais de lleugeresa, diversió i companyia per oblidar durant uns instants que ja no ets la d’abans.
Fins que poc a poc, el dolor lacerant i punyent, que m’abandonava a la buidor ha anat deixant pas a un cosí germà petit, el de la nostàlgia profunda de l’absència. Aquesta sé que sempre m’acompanyarà, perque he viscut, he estimat i he estat estimada.
Som fang i les mans que trobem en els camins que recorrem: les mans amorososes d’aquells que estimem, les mans dures i cantelludes de les pedres que trobem, les mans belles dels amors que coneixem, les mans asfixiants dels moments que ens colpegen i ens canvien de sobte el devenir… som fang i totes aquestes mans ens van modelant i ens fa ser qui som. Estem en continua remodelació. El fang que som va prenent les diferents semblances i textures que el sabors de la vida van esculpint.
Tota jo sóc l’aspre tacte de la fortalesa aconseguida amb els embats, la forma suau, arrodonida, acollidora, amorosa i plena de vivències gaudides i viscudes, la frescor dels records que mai podran ser esborrats; la tonalitat fosca de la saviesa del dolor més profund, la lluentor de tots els instants de felicitat…
A la fi, porto a dins la textura suau de l’amor que he viscut. SÓC FANG.
La força que he trobat neix de l’amor, de l’amor incondicional i ple per tu; pel que vam viure plegats aquí, pel que vivim ara, connectats per un fil d’estrelles que va fins a l’infinit i pel que viurem.
Seguirem caminant. Junts.
T’estimo.
Montse
by anna_dol | ag. 4, 2024
by anna_dol | jul. 24, 2024
Què és la intel·ligència espiritual, la saviesa del cor?
Una xerrada existencial que no et deixarà indiferent!
La nostra manera de pensar i sentir, condiciona la nostra vida. Farem una breu pinzellada sobre com funciona la ment, els pensaments i les emocions. Parlarem del sentit de la nostra existència i de la mort.
Vine, t’esperen!!
by anna_dol | jul. 9, 2024
Hi ha moltes vides dins d’una mateixa vida, com aquelles nines russes, que estan una dins l’altre, per formar una sola nina. No hi ha una nina original, ni són diferents versions d’una mateixa nina, cap d’elles és complerta i cap d’elles em defineix, però totes elles, sóc “Jo”. Múltiples personalitats habiten en mi, interactuen i es barregen en un munt de rols i facetes, depenent del temps i del context en el que em trobo.
No em sento orgullosa de totes elles, però formen part de les meves llums i les meves ombres. No en rebutjo cap, totes elles han anat formant minuciosament qui sóc avui i han afavorit el meu aprenentatge, tant en els moments bons, com en les tragèdies, i en mil ferides més.
Avui, onze anys després, recordo amb tristor aquell 9 de juliol de 2013, dia en que moria el meu fill Jordi. A partir d’aquí, tot va canviar per sempre més. Aquell dia, és va enfonsar tot allò en el que crèiem i estimàvem i sobrevivíem al pitjor dia de les nostres vides.
La meva “Jo” més rebel, uns mesos abans, va regirar cel i terra en un últim intent desesperat de preservar-li la vida. Va ser una negació en tota regla, no podia sostenir el dolor d’aquella realitat. Però després de la mort va arribar la situació més complexa en tots els sentits.
Aquella “Jo” mare, va ser la més dura. Qüestionava severament aquella figura materna que té el deure de protegir i resguardar al fill/a, i m’interpel·lava i m’exigia perquès en un interrogatori sense fi. Jo malauradament no sabia, no tenia les respostes, perquè la vida m’havia canviat les preguntes. Van ser anys intensos de confusió i foscor on em vaig deixar el cor i se’m va fragmentar la vida.
En aquell procés va néixer una nova “Jo”, aquesta vegada més espiritual, que em protegia de la desesperació i em guiava a una nova manera d’entendre la vida. De la seva mà, afegeixo altres valors, aprenc els misteris de la mort i del més enllà. Aquests coneixements m’apropen a tu, Jordi, i em proporcionen tranquil·litat i benestar. Alhora, m’ofereix la possibilitat de compartir experiències i connexions amb noves persones que em mostren la seva ànima i dibuixen ales per emprendre el vol.
Aquelles matriusques, segueixen intercalant-se una dins l’altre, en aquest anar i tornar de canvi constant de la vida, i dintre d’aquesta vida, moltes altres vides. Unes marxen perquè la lliçó ha estat assolida, altres arriben amb l’encàrrec de nous aprenentatges, enfocs i estímuls.
Avui Jordi, sobrevolo les pors i segueixo teixint les ales. Celebro poder compartir la teva llum amb tota la meva essència, i sentir al meu costat aquelles persones que tu i jo ens estimem. Sempre amb tu.
T’estimem eternament, la teva família.
by anna_dol | juny 25, 2024
En el transcurs del procés del dol, sentim frases que tenen a veure amb passar full. Com ara: “Cal continuar endavant”, sembla que donin a entendre que la finalitat del dol sigui oblidar. És cert que amb el pas dels anys, si no fas ús de la tecnologia, costa recordar el timbre de la seva veu, o la seva rialla. Però això no té res a veure amb oblidar el teu ésser estimat. Té a veure amb el procés que necessita la nostra ment per a l’adaptació i l’acceptació del dol.
Hi ha persones que potser per aquest temor, tot i desplegar les ales, tenen por de volar.
Hi ha una creença popular que considera que l’última fase del dol, l’acceptació, és l’adeu a la persona estimada. Com si la perdéssim en aquesta etapa. Tenen el convenciment que les uneix el sofriment i el dolor, per això s’hi aferren. Tenen pensaments intensos i persistents de tristesa i culpa i la sensació d’estar fent alguna cosa malament, sobretot molta por d’oblidar.
Aquesta creença només atura la vida i ens predisposa a viure sempre amb un cert regust amarg. El més perillós és que aquest estat pot generar conseqüències molt greus. El buit i la desesperança molt prolongada en el temps són el cultiu idoni i necessari per desenvolupar tota mena de malalties. De fet, l’única cosa que hem d’anar oblidant, en l’última etapa del dol, és el dolor.
És un disbarat pensar que el dol acabarà amb l’oblit, esborrant tot el que va significa aquella persona per nosaltres! Oblidar és, senzillament, impossible. Aquell món que vam crear i compartir junts, va forjar un vincle d’amor incondicional que continuem compartint. Malgrat que físicament ja no hi sigui, la relació continua existint, d’una altra manera, diferent, potser fins i tot més profunda i sagrada, però, sobretot, íntimament nostra.
La fase final del dol, l’acceptació, també pot ser una etapa complicada, en alguns casos no acaba de consolidar-se i hi pot haver una petita reculada del dol. Però quan finalment acceptem la mort –que no vol dir estar-hi d’acord, sinó comprendre essencialment el sentit de la vida–, podem començar a refer-nos, amb petites dosis de connexió gradual. L’acceptació és un procés d’adaptació a una nova situació. Però només podrem viure-la sanament si li donem espai dins nostre, si abracem la confiança de tenir a la persona estimada a resguard, allà on la serenitat i el record estan a recer.
Ara ens cal tancar el cicle que hem viscut, reconciliar-nos amb la vida i redefinir-la.
Haver arribat fins aquí no ha estat gens fàcil, és l’herència d’un treball constant i ben fet, que ens parla de persones que han conegut el dolor i s’han enfrontat a ell conscientment. Persones valentes que s’han encarat amb un sinuós i llarg camí, amb moments molt extrems, resistint la força del temporal i avançant per la vora dels penya-segats, fins que finalment han arribat al cim.
Ara la vista és diferent, però t’ofereix una panoràmica d’impressionant bellesa. Avança a poc a poc pels corriols de la vida, ara fa baixada i tens permís per tornar a tenir projectes i entreveure petites il·lusions, no tinguis por a viure de nou!
Us desitjo una Bona revetlla 2024!
by anna_dol | març 15, 2024
Vivim en una societat que té la falsa idea que tot es pot aconseguir, que tot té solució i que la vida no té límits. Es valora especialment un gaudir constant i etern, a la recerca d’una vida sense dificultats. L’èxit, els diners, la joventut i la bellesa, tots s’imposen com a prioritat principal. Tot el que no sigui això, no interessa, és un fracàs.
Tant és així, que la nostra societat ens ha incapacitat per a qüestions tan vitals i naturals com acceptar la mort, la vellesa, la malaltia, les adversitats. Expressar el dolor tampoc està ben vist, és considerat com una debilitat i se’ns renya per estar tristos, plorar, etc. En conseqüència, hem convertit totes aquestes qüestions en un tabú. Per aquest motiu quan hem d’enfrontar-nos a l’acomiadament d’un ésser estimat ens inunda una gran foscor.
Com a resultat d’aquests tabús, si el dol dura més del que està “socialment acceptat”, si no disminueix perquè la persona necessita més temps o va un altre ritme, l’opinió general pressionarà la persona en dol i la urgència i l’exigència social prendran part per advertir que el dolor s’està convertint en alguna cosa malaltissa, patològica i inacceptable. És llavors quan les persones en dol poden escoltar: “Encara estàs així, ja està, no?”, “Plorar no et fa cap bé”, “Pensa en altres coses, distreu-te”. Aquestes expressions són una desqualificació dels sentiments. Ridiculitzen i minimitzen el dolor, ressalten la poca empatia i posen de manifest els pocs recursos de l’entorn i el tabú del qual abans fèiem esment.
Tot i que el dol és un procés i no és cap malaltia en si mateix, a vegades es pot fer ús de la medicació, però mai per intentar aconseguir una acceleració per incorporar-la a la productivitat tan aviat com sigui possible. En aquest cas només aconseguiríem encapsular el dolor primari i no sanar-lo. Si realment estimem la persona que està passant per un dels pitjors moments de la seva vida, que sent una esgarrinxada emocional que anomenem dol, hem de tenir la capacitat de la paciència, de reconèixer i validar el patiment, d’acceptar el temps que calgui, i ser capaços de parar màquines, respectant la calma i els silencis necessaris. A poc a poc, amb comprensió, amor i conversant molt sobre el dolor, anirem fent camí i, si és necessari, es pot recórrer a l’ajuda professional.
No sentir-se reconegut per l’entorn més proper dificulta terriblement tot el procés de dol i l’estat d’ànim. Si la persona en dol no rep un acompanyament autèntic, càlid i comprensiu del seu cercle més proper, pot arribar a sentir vergonya de les seves pròpies emocions, de decebre el seu entorn de confiança.
Aquesta absència de comprensió social constitueix en si mateixa una nova pèrdua, provocada pels errors de suport de l’entorn. Tots aquests sentiments afegeixen més dolor al dol i aquest pot encallar-se i conduir-nos a dols complicats o malalties majors. Ens cal entendre que la mort forma part de les nostres vides, hem d’aprendre a conviure-hi i parlar-ne, a totes les edats i en totes les condicions.
El judici social d’una suposada fortalesa o la valoració del període de temps adequat és, paradoxalment, perjudicial i lesiu, el dol es complica molt en un intent d’accelerar-ne la superació.
