by dol | gen. 9, 2019
Per Molts anys amor meu!!
Avui 9 de gener de 2019 fas 35 anys! Com passa el temps, ja ha passat un altre any.
Trenta cinc anys que vas néixer I vull celebrar la teva vida, i no pas el dolor que em provoca la teva absència; avui no!!
Vull sentir, recordar i celebrar la teva vida i destacar la importància del teu pas entre nosaltres, d’aquests quasi 30 anys junts, del que va significar per nosaltres la teva vida, el que vam aprendre i compartir, de la teva influencia persistent per aquella germana, que naixeria 8 anys més tard que tu. Gràcies Jordi!
Recordo aquell any,1984, jo sortia de comptes el dia 22 de desembre.
Al Hospital de Sant Pau, on vas néixer ens deien: “No marxeu gaire lluny, que pot néixer en qualsevol moment”!
Vàrem passar totes aquelles festes pendents del dia del teu naixement: que si per Nadal…que si per Cap d’any…que si per Reis…esperant la teva arribada, amb una barreja de por i misteri i alhora d’il·lusió de veure’t per primera vegada i de formar la nostra família.
Doncs bé! Vas decidir que havia arribat l’hora de sortir, quant tot havia passat, el 9 de gener. El mateix dia que el teu avi Ricard feia 50 anys!
Vas ser un bebè guapíssim, tot i haver nascut amb fòrceps estaves com si res hagués passat, pentinat i disposat a menjar i dormir com una soca. Un regal de Reis tardans, realment màgic. Havia nascut el nostre primer fill, en Jordi!
Crec que hi ha un ordre superior que tot ho controla i que les coses no passen per que sí, que tot té un sentit i un motiu de ser, malgrat a voltes, em reveli davant els fets.
Potser algun dia se’m permetrà la comprensió de tot plegat. Però mentrestant crec en la transcendència de l’ànima, i per tant, penso que vas ser i ets un àngel en el nostre camí de vida amor meu.
Allà on siguis, segueix guiant-nos, per molts anys! T’estimem eternament.
by dol | des. 22, 2018
Contemplem el tràfec de la vida amunt i avall, mentre els records se amunteguen polsegosos al cor, i tot el que t’ envolta és un munt de pensaments i emocions que no pots compartir amb ningú. És una estranya sensació de buit, la vida a perdut aquell batec i una sensació de foscor t’acompanya cada dia en obrir els ulls, amb la certesa, que aquella obscuritat durarà molt temps.
Enyorem aquella persona, la seva absència física ens fa mal, però també trobem a faltar tot el seu univers particular, tot allò que simbolitzava per a nosaltres.
A casa hi ha silenci i soledat, i quan la ment es nega a fluir amb la vida, de cop i volta, i sense avisar, sorgeix la tristesa i es fa present l’enyorança. És aleshores quan tots els records nítids i clars tornen sense ordre ni pietat a rebregar-nos el cor.
Tot sembla igual, però res és el mateix. La nostra societat marca el ritme i els temps de dol. Una part important d’aquesta solitud té a veure amb la por a la mort. Sembla que parlar-ne sigui de mala educació, un mal presagi que l’atraurà abans d’hora, o bé simplement una qüestió de mal gust. No ens agrada i per això intentem amagar-la.
No s’accepta bé la tristesa, ni les llàgrimes gaire prolongades en el temps. A causa d’això, l’entorn més immediat, amb la millor voluntat, es veu obligat a estirar la persona, cap a aquesta presumpta normalitat que ha perdut. Amb aquesta creença és va establint un buit, en què cadascú individualment troba espais aïllats, per plorar i expressar el seu dolor.
Amb tot plegat contribuïm a la cronificació del dol, al silenci i a la soledat emocional, i el cor s’encongeix davant el dolor i la ferida emocional i sagna sense consol perquè no pot expressar-se i treballar el dol.
Cal adonar-se’n que justament el seu estat reparador i reconstituent són aquelles emocions que se li neguen; la tristesa, les llàgrimes, parlar-ne…
Hem de donar-nos permís per plorar, i deixar plorar als altres, poder parlar del difunt i del que va passar, tantes vegades com calgui.
Per comprendre i abraçar l’altre, sempre ens cal respecte, comprensió i un cor obert. Quan compartim, la pena és fa més suportable que si ho fem en soledat.
El dolor sana quan s’abraça, quan s’integra, quan s’acompanya, quan no es jutja, quan es permet… El dolor se sana amb presència i amor, posant llum i consciència. Pas a pas… i amb el procés natural i cíclic de la vida anirà aflorant una saviesa interior que ens aproparà a diferents experiències per sanar-nos i transformar-nos, des de la pròpia vida.
Bon Nadal a tots, als que hi són i als que sempre estan en el nostre cor !
by dol | des. 17, 2018
Nadal potser molt amarg per aquelles persones que hem sofert la mort d’una persona estimada, de fet, la majoria voldríem dormir-nos i despertar-nos a mitjans de gener, quan ja no quedes cap rastre de les festes Nadalenques.
Aquestes dates son plenes de retrobaments familiars on les emocions son viscudes amb temença, amb por i amb dolor, perquè a taula hi ha una cadira buida.
En aquesta xerrada veurem quins actes simbòlics podem fer, per honrar i simbolitzar a la nostra persona estimada .Petits actes d’amor, que mica en mica van acollint l’absència i creant noves tradicions familiars per Nadal.
Xerrada gratuïta de Dol.
Si us ve de gust assistir-hi, esteu totes i tots convidats.
by dol | des. 5, 2018
Coincidint amb els actes de la Marató de TV3, Dolpenedes participarà en una xerrada sobre
“Com explicar la mort als infants”, a càrrec d’Anna Cuixeres, terapeuta holística de Dol i pèrdues.
Estructura de la xerrada:
. La nostra societat i la mort
. Que pensen els nens/és de la mort.
. Pautes per acompanyar-los.
. Hi ha vida després de la mort?
by dol | nov. 26, 2018
Xerrada on parlarem dels següents temes:
– Estem preparats per enfrontar la mort?
– Parlem de la mort
– Quan ens toca de ben a prop.
– Fases de dol
– Símptomes,
– Que podem fer?
– El treball de dol,
– Un boci d’espiritualitat
– Un petit exercici
by dol | set. 25, 2018
No fa més mal una pèrdua que un altre. El dolor que sent una persona després de la pèrdua d’un ésser estimat, no es pot comparar amb cap altre. Cadascú sent la seva pròpia, aquella que li fa mal a la seva pell, aquella que l’hi ofega l’ànima en la seva intimitat.
Però és cert, que una de les morts més terribles, és sobreviure a la mort d’un fill/filla, però si aquesta mort s’ha produït per suïcidi, el dolor és més amarg i necessita ser tractat des de la comprensió i la sensibilitat més absoluta.
És un dol complex, dramàtic i prolongat perquè acostuma a sacsejar la vida de forma sobtada i amb una gran violència i desconcert emocional.
S’ha de perdre la por a parlar-ne, perquè és una de les parts vitals per la recuperació emocional de les persones que han sostingut el dolor d’un suïcidi.
Entendre les raons que van portar a un ésser estimat a suïcidar-se, és capbussar-se en l’ immensitat d’un oceà de perquès interminables.
La persona que s’ha tret la vida, volia deixar de patir, en realitat, segurament, no volia morir, no volia provocar dolor en aquells que estimava, però necessitava deixar el sofriment que no el deixava viure.
La societat actual, a convertit la mort en un tema tabú, tot i ser una part essencial de la vida, però molt més censurat i vetat està la mort per suïcidi, una mort oculta i emmudida per la societat; tot i duplicar en nombre els accidents de trànsit.
Cal recordar a les persones estimades per com van ser en vida, pel que van significar per nosaltres, i no pas per la manera en que van morir, recordant el dolor, el patiment o el deteriorament físic.
No és just per ningú tenir només la imatge del final de vida, segur que podem registrar en la nostra ment altres instants de la vida de la persona més positius, per tal de poder honrar-la i recordar-la com es mereix.
El passat divendres dia 21 de setembre, vaig rebre la carta d’una mare que va perdre el seu fill, el Nicolas, ara fa 6 anys. En el seu escrit puc reconèixer el dolor i l’amor desconsolat, d’una mare cap al seu fill, un vincle etern que mai ningú podrà desfer entre tu i ell.
Per molts anys Nicolas!
Anna Cuixeres.
Tot seguit deixo l’escrit de la Maria Luisa:
Avui, 21 de setembre de 2018, haguessis complert 34 anys.
Una edat en què tots els projectes i tots els somnis són possibles.
Veig als teus amics convertir-se en homes que fan projectes, que formen belles famílies, que tenen somnis i continuen avançant per la vida, i em sento feliç per ells, gairebé orgullosa d’ells, encara que no siguin els meus fills.
Respecte la teva decisió encara que no la comprenc, sé que estic condemnada a no comprendre-la. Potser algun dia ens veure’m i podràs explicar-ho.
Siguis on siguis, espero que et sentis en pau amb la teva decisió i que t’hagis alliberat de tot aquest dolor que fa 6 anys et va portar a voler abandonar la vida.
També espero que ens estiguis mirant i que sàpigues que t’estimem amb tot el nostre cor i que sempre t’ estimarem.
Per molts anys Nicolás!
