by anna_dol | des. 13, 2019
Arriba el Nadal i a casa falta aquella persona tant estimada per nosaltres, el dolor s’intensifica i el records s’amunteguen produint-nos dolor. Un patiment intens, davant d’una realitat que no podem canviar.
Són dies difícils de gestionar per la majoria de nosaltres, que voldríem que aquestes dates ja haguessin passat, és humà, i forma part natural del procés de dol.
Les Festes de Nadal no tornaran a ser les mateixes, però podem construir-ne de noves, on l’amor pel nostre ésser estimat estigui més present que mai, però, on també puguem expressar lliurament el nostre dolor.
En aquesta xerrada parlarem de que podem fer en aquestes dates, dels simbolismes, de la participació dels nens/es, de les nostres emocions…
En definitiva, com podem gestionar el dol, en un moment on la felicitat sembla ser l’única opció i l’alegria un estat d’ànim que malauradament no tots/es podem compartir i gaudir.
by anna_dol | nov. 16, 2019
Avui fa un any de la mort del fill de la Trini, l’Oscar, un noi de 16 anys vital, alegre, amics dels seus amics i de la seva família i per sobre de tot, un gran motero.
Quan la vida et pren un tresor tant gran com aquest, et desplomes en mil bocins i et rebolques per un dolor insofrible, però amb el temps i el treball personal, vas adonant-te que el dolor està ple d’un amor infinit i etern que ningú et pot prendre.
La Trini ha après a plorar senes ofegar-se, a avançar poc a poc cada dia, ha aprés a acariciar sense tocar, a sentir sense veure, ha aprés que hi ha unes ales d’àngel que només un quants poden percebre.
Justament avui, la mare de l’Oscar ha volgut compartir amb tots nosaltres el seu sentiment més profund i íntim amb una carta molt emotiva, escrita amb el cor, que us adjunto tot seguit, dirigida al seu fill i a totes la mares que com nosaltres em perdut un fill/a. Gràcies Trini!
Allà on siguis Oscar….gas!
JA FA UNA ANY
Sens dubte, de les coses més terribles, per no dir la més terrible, que et poden passar a la vida, és patir la mort d’un fill.
Escrivint aquesta frase torno a pensar: i ja està? Es mor l’Òscar, pim pam, i ja està?
No, a part dels 9 mesos i mig de lluita contra la leucèmia, mesos que faria qualsevol cosa per haver-li estalviat, ens ha deixat 16 anys de records, uns records que ara em fa pànic que se m’esborrin de la ment.
Està clar que mentre tingui prou enteresa no oblidaré la major part de les coses, però sovint hi ha algun objecte per casa, un soroll al carrer, un timbre que sona i penso en situacions i fets viscuts amb l’Òscar. De cop un sentiment de tristesa m’envaeix i em dic a mi mateixa que cap dels moments, rutines, per insignificants que siguin, vull que marxin del meu cap.
És fotut, molt fotut, no vull perdre res del que ens ha deixat.
Potser idealitzem a una persona estimada que marxa per sempre. No m’agrada la paraula “mort”. Vull i necessito creure allò que alguns diuen: _La mort no existeix, és una transformació, l’energia continua per sempre_, doncs potser sí que els idealitzem, però del que no tinc cap dubte és que l’Òscar ens ha deixat molt amor i una lliçó de vida que ni el coach més especialitzat aconseguiria: _Viu mama, busca coses que t’agradin i disfruta!_ Aquesta frase me la va dir en més d’una ocasió i la tinc marcada a foc dins meu. Ara que ja fa un any des de la seva marxa, puc assegurar que és el que faig. Espremo el temps que tinc lliure, penso en què faré per tal de xalar com ell feia, li dec a ell, i no tinc cap dubte que aquesta força que m’arriba, me l’envia ell.
Diuen que el dol consta de varies etapes:
- El xoc
- El dolor
- La negociació / Ràbia / Tristesa
- Acceptació / Transformació
Però com bé diuen, no tenen perquè anar seguides. Sovint es barregen, sobretot la ràbia i tristesa
Vull pensar que estic dintre de l’acceptació però és cert que en qualsevol moment, torno a la ràbia i la tristesa, intentant sempre negociar i acceptar el que mai hauria d’haver passat.
Per sort compto amb l’ajuda de l’Anna. Ella és una terapeuta de Dol, però el més important per mi és que és la mare d’en Jordi, un noi que amb 29 anys va fer el mateix viatge que l’Òscar. Això fa que quan parlem, les dues utilitzem el mateix idioma. No hi ha secrets ni presses per superar un dol, com bé diu l’Anna, el dol s’ha de passar i treballar.
Dono gràcies que, de seguida que va marxar l’Òscar, vaig ser molt conscient que necessitava ajuda, això no ho podia superar sola. A partir d’aquí, creure en l’espiritualitat, en el que és evident; l’energia de tots nosaltres mai mor, també m’ha ajudat a afrontar aquest pal tan gran que m’ha donat la vida.
Des de que vaig estar receptiva, preparada per rebre senyals, ha sigut un degoteig constant i això m’omple tant!
Són senyals evidents que no només he vist jo, sinó que en Martí (el meu fill gran) i el meu marit també han pogut percebre.
Està clar que hi ha un abans i un després des de la mort d’un fill i que això de fàcil no en té res i que de vegades el dolor a dins meu ha sigut tan fort que pensava que no me’n sortiria.
Llegir també ha estat terapèutic. Molts dels llibres de dol marquen el fet que quan arribes a acceptar aquesta marxa, alguna cosa neix dins teu que et fa estar millor amb tu mateix i que et fa millor persona. Quan ho llegia no ho entenia, Com? O sigui, se’t mor una de les persones més importants de la teva vida i tu acabes sent i vivint millor? Doncs, amb molta prudència, a dia d’avui podria assegurar que sí.
Si vas a mirar, sempre s’ha dit que dels mals moments se’n aprèn molt, doncs aquesta patacada no pot passar envà. És “la reina de les patacades”.
Ara bé, s’ha de fer un llarg camí, plens d’alts i baixos, que segur que hi seran de per vida.
Òscar, t’estimo i t’estimaré sempre i com sempre et dic, gràcies per ajudar-me. Sé que ho estàs fent.
Allà on estiguis, xala com tu sabies xalar.
La mama.
Trini GM
16 de novembre de 2019
by anna_dol | nov. 13, 2019
Xerrada oberta a tothom gratuïta.
Estructurarem la xerrada en quatre blocs.
• La nostra societat i la mort.
• Què és estar en dol?.
• La funció de la tristesa.
• Què pensen els nens/es de la mort?
• Pautes per acompanyar-los.
La nostra societat rebutja tot allò que és malaltia, pobresa, vellesa, mort, perquè s’associa al fracàs.
Estar en dol, un territori desconegut i amb molts aspectes per resoldre, on el nostre món es transforma i es pot tornar caòtic.
Per a què serveix la tristesa? Moment, on la vida que es vesteix de gris.
Parlarem de les preguntes que fan els nens i nenes sobre un tema que ja intueixen que és un tabú, com per exemple “
Jo em moriré? I tu?
Saber acompanyar als nens i nenes en aquesta etapa difícil de la vida en funció de l’edat que tenen, és donar-los eines molt importants per quan s’hagin d’enfrontar abans o després a la mort d’un esser estimat.
by anna_dol | set. 13, 2019
Malauradament, a la vida hi ha tragèdies i males noticies que sacsegen el nostre equilibri personal. Fa por sentir dolor i en l’actualitat tenim un munt de coses que ens ajuden a no sentir-lo, fins i tot, a no pensar.
Quan perdem una persona estimada, de res serveix lluitar contra del dolor o intentar evitar-lo. Anem on anem ens acompanyarà. El dolor que sentim no deixa de ser una forma diferent, potser fins i tot estranya, d’ expressar el gran amor que sentim per aquella persona que a mort. És aquest mateix dolor el que ens ajudarà a recuperar-nos quan puguem sostenir-lo, acollir-lo, i expressar-lo, malgrat la gran dificultat que hi ha per trobar les paraules adequades que permetin mostrar tot allò que sentim dins nostre. És una vivència molt íntima que moltes vegades costa molt d’explicar.
El dol és un munt d’emocions rebregades i vives que ens porten a moments oscil·lants en els quals per un moment sembla que el dolor rebaixa la seva intensitat i, al següent moment, tornem a sentir la fuetada que ho envaeix tot.
Per aquest motiu costa tant respondre quan algú pregunta “Com estàs?”, perquè en realitat no ho saps. Estàs dalt d’una muntanya russa i no saps quant de temps t’hi quedaràs. No hi ha un temps estipulat, cada persona és única i cada relació irrepetible, de res serveixen els consells, les recomanacions, o les comparacions. El que veritablement ajuda, és la presencia d’aquell que té temps per escoltar les emocions que brollen del fons de la nostra ànima, amb calma i serenor.
És tot un tresor sentir que aquells que estan al teu costat i t’acompanyen, integren amb normalitat el record del teu esser estimat, que en les converses quotidianes pronuncien el seu nom o que reviuen aquells moments que vam viure plegats. Que bonic que recordin el seu somriure, o el color dels seus ulls!
Moltes persones eviten aquest tipus de comentaris per por a les emocions que puguin sorgir, per prudència, per no ferir, etc. Però el dolor no s’encomana i la majoria de vegades és reconfortant sentir que, malgrat sigui per un instant, la nostra persona estimada hi és present. Ara només tenim els records ven vius, el nostre amor i la possibilitat de poder parlar-ne, és tot el que ens queda.
És un moment de la vida de gran complexitat, en què cal adaptar-se, moltes vegades, de cop i volta, a una nova forma de viure sense aquella persona estimada. Aquest procés, el dol, és com un pont pendular de grans dimensions amb precipicis i profunditats que cal travessar.
A una banda hi ha el que era fins ara la nostra vida i a l’altra, la metamorfosi personal que caldrà fer per travessar-lo, tenint en compte que un tros de nosaltres també va morir aquell dia.
No hi ha maneres correctes o incorrectes d’afrontar-ho, mai res tornarà a ser igual, però en l’acompanyament al dol, sí que hi ha mecanismes que ens poden ajudar a travessar-ho, a viure-ho amb més comprensió i menys angoixa, un acolliment humà sense judicis ni interpretacions.
by anna_dol | set. 9, 2019
Al llarg de les nostres vides experimentem nombroses pèrdues. Algunes d’elles les vivim de manera conscient; en canvi d’altres passen desapercebudes per les nostres vides com a simples canvis o experiències . Tota la nostra vida és un camí fet d’absències i de nostàlgies de persones, llocs i situacions, de diferents etapes de la vida que es van tancant i que mai més tornaran, però quan el nucli, l’eix central de la nostra vida, deixa de ser-ho, aquesta pèrdua traumàtica i irreparable altera tot el nostre món i no només no sabem on som, sinó que la realitat és que tampoc sabem a on anar.
De cop i volta, en un segon, el món s’enfonsa sota els nostres peus, a l’ igual que les torres bessones el vuit que deixa és d’una incomparable magnitud . No es pot sentir ni veure res més, que el propi dolor. Tot el que fins aleshores havia estat íntim, familiar i segur s’ensorra i ens sentim molt vulnerables. Vivim una situació que no podem fer res per canviar i ens trobem en un entorn desconegut, ple d’incertesa, en què no som capaços de reconèixer-nos a nosaltres mateixos perquè ens falta el més important.
En aquesta situació, ens acompanyarà una onada de dolor i una barreja de diferents emocions. La tristesa serà una d’elles, juntament amb el plor i les llàgrimes.
Llàgrimes que no podem negar pel seu valor curatiu; elles són necessàries i imprescindibles per anar drenant la ferida i alleugereix l’ànima. Com ho és la tristesa, malgrat que actualment sigui observada des d’una òptica negativa, i fins i tot, en molts casos, desaprovada i rebutjada, però hi podem trobar el consol, la protecció i ens prepara per restaurar poc a poc el dolor. Ens proposa una disminució de l’activitat diària, un repòs per la recuperació de l’energia, perquè de mica en mica, anem adaptant-nos i acceptant que, durant un període de temps, el ritme de la nostra vida serà molt diferent.
Hem de permetre l’estada de la tristesa amb nosaltres, posar-li paraules sense presses, prestar-li atenció, escoltar-la sense pressions. No hem d’escapar, sinó acollir-la, ja que forma part de nosaltres mateixos i ens ofereix una excel·lent observació d’anàlisi interna i alhora ens predisposa a fer intenses i profundes reflexions. No ha de durar per sempre, però cal respectar els cicles necessaris i el temps de tristesa, ja que seran determinants per a la recuperació d’un nou equilibri de vida.
Quan la persona estimada deixa de ser-hi de forma palpable, activem un mecanisme subtil i energètic en què l’amor no té límits, no desapareix, i és realment etern. És llavors quan creem ponts invisibles i subtils dedicats a l’ésser estimat que afavoreixen una manera diferent d’estimar. Hi ha un abans i un després quan el cor comprèn que hi ha una nova manera de relació exquisida i delicada que només percep aquell qui ho sent i que mai ningú ens podrà prendre.
by dol | març 25, 2019
Segons el psicòleg i president de la Societat Espanyola de Suïcidologia, Andoni Anseán, el suïcidi és la primera causa de mort entre els homes joves de 15 a 29 anys i duplica el nombre de víctimes mortals per accidents de trànsit.
A Espanya, en tots els trams d’edat se suïciden una mitjana de deu persones al dia, 3.700 a l’any, i es creu que per cada persona que ho fa, hi ha unes altres 20 persones que tenen el mateix propòsit.
Un tabú de la nostra societat, que no sap com gestionar-ho per motius culturals i socials. Tot plegat és una barbaritat de la qual ningú vol parlar, i que no surt als mitjans de comunicació. Però tot plegat és un drama personal amb noms i cognom que amaga molt dolor.
En un suïcidi sempre hi ha sofriment. Un dol prohibit, que no es pot compartir amb ningú i que, per tant aixeca murs de silenci i genera molta soledat; una tortura personal per a familiars i amics que han d’elaborar el dol.
Vull compartir amb tots vosaltres un escrit de la Maria Luisa, una dona valenta, que va perdre el seu fill,Nicolàs per suïcidi. Un noi amb una vida absolutament normal i grans dosis de sentit de l’humor, vital i aparentment sense problemes.
En aquestes ratlles aquesta mare ens obre el seu cor i posa de manifest aquesta realitat amb l’esperança de poder esperonar a altres persones a compartir el dol per suïcidi. Gràcies.
El teu fill se suïcida. Com seguir vivint?
Si perdre un fill és el pitjor malson que una mare pugui viure, perdre-ho en la flor de la vida, perquè decideix suïcidar-se és totalment indescriptible. No hi ha paraules per expressar-ho. Perquè al dolor de la pèrdua s’agreguen totes les preguntes, els qüestionaments, la culpabilitat.
Sents que no pots pensar, caminar, respirar, existir. Et sents tan morta com ell i sense dret a seguir vivint. Però has de seguir perquè tens altres fills i una parella que estan patint tant com tu i no pots abandonar-los. I en aquest moment, quan penses que no tens dret a causar encara més patiment, comences a preguntar-te com el teu fill va poder ser tan egoista, perquè ell no va pensar en els altres.
Llavors, a més del dolor s’instal·la la ràbia, perquè ell no va ser capaç de demanar ajuda, per por, per orgull, no saps el perquè del seu silenci. Totes aquestes emocions et submergeixen i et trobes en un túnel negre sense fi del que sents que mai sortiràs.
Necessites ajuda i has de demanar-la. Has d’acceptar cada mà que se t’ofereix, cada paraula de suport que se’t brinda. Et sents com si haguessis de escalar l’Everest, però comences a creure que és possible, perquè no estàs sola.
En el més profund del teu ésser sents la presència del teu fill i saps que ell vol que segueixis lluitant, encara que et sentis defallir. I continues gairebé per inèrcia, fins que un dia comences a respirar de nou.
Et trobes somrient amb un bon record, plorant al veure una foto oblidada, recordant una vegada que vas escoltar aquesta cançó i ell estava amb tu. Els records més insignificants, aquells que creies que havies oblidat per sempre, són els que et van traient a flotació, a poc a poc. Aquests detalls li donen calidesa a la teva ànima. Lentament vas veient una petita llum al final del túnel i t’aferres a l’esperança. Perquè la vida mai ens sotmet a una prova que no som capaços de suportar.
Acabes per entendre que aquest fill a qui un dia li vas donar la vida amb tanta il·lusió i alegria, tenia tot el dret de decidir què fer amb ella. Era la seva vida, i el teu fill sabia que tu series la millor mare per viure el que la seva ànima necessitava. Se n’ha anat però no t’ha abandonat. Ell és el teu àngel i sap el que la teva ànima necessita per aprendre i créixer. Està al teu costat i sap que tu seràs capaç de tirar endavant. Només amb aquesta convicció es pot continuar vivint.
