by anna_dol | maig 29, 2020
De cop i volta i sense avisar, s’apodera de tu la desolació més absoluta i la certesa que mai més tornaràs a veure aquella persona estimada. Saps que allò no té remei, que no hi ha res al món que tu puguis fer, cap pastilla, cap vacuna, cap preu; res, absolutament res, farà que torni.
Moltes famílies aquests dies s’han sentit així. La vida els ha canviat radicalment, ha desaparegut el que estimaven i un buit profund, intens i fins ara desconegut, ha alterat les seves vides. Ferides que costaran de tancar per la manera tant cruel que els ha tocat viure la mort. Acomiadar els seus essers estimats amb la fredor d’una pantalla o per telèfon, amb molta tristesa, plors i molta soledat. Sense rituals de vetlla, sense paraules d’afecte i estimació, sense flors, un dol sense abraçades i mirades compassives que consolen i reconforten. A totes elles, el meu més sentit condol.
La mort forma part del cicle vital i de tots els cicles naturals de la terra i és l’única certesa de la qual tots podem estar ben segurs. Morim cada dia una mica, quan ens acomiadem de diferents adversitats i de petites o grans pèrdues significatives per a nosaltres, i d’aquesta manera anem aprenent a dir adéu.
La mort potser no té sentit, però dota de sentit la vida. Si la mirem de més a prop, també podrem veure com ens fa viure més intensament, ens fa considerar el que realment és important i el que no, ens empeny a valorar i apreciar tot allò que ara tenim i a assaborir el temps que potser un dia enyorarem.
Els hàbits i les nostres costums de vida que creiem inamovibles s’estan desfent, i ha saltat pels aires tot allò que creiem segur i permanent, han canviat moltes coses per a tots i ens assalten un munt de incerteses i preguntes sense respostes del nostre futur més immediat. Potser caldrà considerar que no tenim el control de res!
Desconec quins seran les efectes del que estem vivint, què ens pot passar, si haurem de enfrontar-nos a moments complexos. Però crec fermament que tots tenim les capacitats i els recursos per fer front a allò que ens depara la vida. Confiem en ella, tots tenim una força interna, de resistència innata, que ens ajuda a comprendre i acceptar les coses.
Sempre he pensat que alguna cosa ens fa néixer i alguna cosa ens fa morir. És, senzillament, el procés de la vida. Tal com diu la doctora Luján Comas “La mort és el moment més important de la vida. Aquí deixem el cos i ens emportem la consciència”.
by anna_dol | maig 28, 2020
En breu grup de dol, especialment indicat per a persones que aquestes últims mesos han perdut una persona estimada pel Covid19, o bé, per altres causes, però que no han pogut acomiadar els seus essers estimats amb normalitat.
by anna_dol | abr. 14, 2020
En circumstàncies normals, la mort i el dol són una vivència molt dolorosa i d’una gran complexitat emocional en la vida de qualsevol persona. Però en aquests dies que ens ha tocat viure, encara ho és molt més. Les famílies han de viure el dolor per la mort d’un ésser estimat en unes circumstàncies de confinament terribles, en què la mort s’ha convertit en la soledat i la desolació més absolutes.
No poder acomiadar-nos pot dificultar molt el procés de dol. L’acomiadament és un moment molt important. Ens permet homenatjar la vida d’aquella persona, oferint el consol i l’acompanyament necessaris, posant en valor tot allò que ens ha donat, alhora que ens permet expressar tot allò que necessitem. També és el moment de començar a acomiadar-nos, de començar a dir adeu, amb tot l’amor del que som capaços. Igual d’important és compartir el dolor, abraçar-nos i sentir a prop l’escalf d’aquells que ens estimem i ens conforten. Però a hores d’ara tot plegat no és possible i, per tant, dificulta tot el procés del dol, fent-lo més distant i desert que mai.
Per això, el millor que podem fer són els homenatges; ells ens poden ajudar a posar una mica de pau dins nostre. Són el reconeixement al valor de la persona que ha mort i ajuden en tot el procés de dol. En aquests moments, malgrat sigui en la distància, hem de trobar la manera de poder expressar els pensaments, les emocions i el dolor que experimentem. El dolor és una mostra d’amor cap aquella persona que ha mort; si el compartiu, el podreu portar millor.
Tracteu de parlar entre vosaltres, no amagueu el dolor que sentiu, parleu amb una persona, que us pugui escoltar, sense judicis ni interpretacions. Explicar el que ha passat, el que sent el cor, deixa anar emocions, plorar, tot és sanador. Les llàgrimes ens afluixen i ens acullen en el desconsol.
Podeu també retre homenatge encenent una espelma blanca acompanyada d’una fotografia, i deixar-vos acompanyar per la tristesa. Ella donarà forma als sentiments que estan allotjats en el cor i des d’aquest estat podeu escriure una carta d’acomiadament. No descuideu els nens i nenes, per ells és molt important participar de tot el que està passant i és un gran aprenentatge. Poden participar fent un dibuix o manualitat i expressar el seu afecte, que poden dipositar al costat de l’espelma.
Tot plegat servirà per alleugerir una miqueta, posar paraules al dolor, i el més important és que haurà començat el procés de dol. És important saber que el dol no és igual per a tots nosaltres i és necessari respectar les diferències de cadascú. Recordeu que l’amor que us uneix és etern, i és per sempre.
Si durant tot aquest temps de pandèmia necessiteu ajuda professional de dol no dubteu en posar-vos en contacte. Les consultes són gratuïtes, per videoconferència, e-mail o telèfon.
Una abraçada de llum!
Plorar en temps complexos
by anna_dol | abr. 7, 2020
Aquest dies la mort i el dol s’ han convertit en situacions molt terribles on està prohibit abraçar i aixoplugar el dolor a prop del altres. En aquests moments d’aïllament social on no ens està permès acomiadar al difunt, i oferir l’homenatge merescut, la percepció de soledat i de buidor pot ser més accentuada que mai.
Però ens queda una gran eina terapèutica de dol “L’escolta”
Expressar tot allò que sentim, tal i com ho sentim, relatar el que ha passat, etc alleugerirà el cor rebregat pel dolor. Té efectes tranquil·litzants i facilita la tensió acumulada.
Escoltar amb la mirada, amb el gestos, amb el to de veu. Escoltar per acompanyar per comprendre per acceptar. Escoltar per centrar-se amb interès real per l’altre, amb calma respecte i serenitat.
En una situació tant difícil i delicada com l’actual, dol Penedès segueix escoltant en aquelles persones que necessiten acompanyament de dol. Actualment oferint els nostres serveis gratuïtament per Skype, correu electrònic, wapssap o telèfon.
Si ho necessiteu, podeu posar-vos en contacte. Anna. Telèfon i wapssap 647 687 246
annacuixeres@dolpenedes.cat Skype Dolpenedes
by anna_dol | març 17, 2020
La funció de la por, és la nostra supervivència i activa mecanismes nerviosos i hormonals que preparen el cos per escapar o lluitar.
La por, ens sobresalta i ens paralitza, ens bloqueja emocionalment. Creix amb molta rapidesa i és invasiva. Quan més por tinc, més atrec la por.
És a dir, més comentaris, vídeos… confirmaran la meva por, em donarà la raó, i per tant, tindre més por. Ens fa posar tota la nostra atenció en allò que ens espanta.
També ens intensifica el desig de control i aquesta situació que estem vivint d’inseguretat i de recel, ens situa en una corda fluixa la qual no i estem gents acostumats. És una situació que no depèn de nosaltres i per tant no podem controlar-la, insistir-hi ens pot causar ansietat.
Aprenguem de Sant Francesc d’Assis, quan deia: Senyor, dóna’m la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, valor per canviar les coses que puc i saviesa per poder diferenciar-les.
Per això, és tant important aprendre a acceptar el que està fora del nostre control. Entendre que no podem influir en l’inevitable.
Que moltes vegades les coses són com són, i no podem fer-hi res per evitar-ho. ,
El què avui estem vivint, és un gran aprenentatge d’acceptació.
Si observes bé, sempre i trobaràs un aprenentatge en qualsevol tema de la vida que es necessiti acceptació. Per exemple, en el tema que ens ocupa avui del coronavirus, l’aprenentatge podria ser: La contaminació baixa de manera considerable, ara valorem una abraçada, un peto… hem recuperat el valor del temps, el seu valor real, temps per pensar, per anar dins nostre …
A l’igual que amb altres circumstàncies inevitables de la vida, el que ens està passant no depèn de nosaltres, depèn de la vida, de l’univers, que en aquest cas, té la seva manera d’equilibrar les coses.
Ara mateix el nostre present és així, per tant, potser estaria bé aturar per un moment els pensaments que ens connecten amb l’exterior i dirigir la nostra atenció cap a l’interior.
Utilitza la teva respiració per instal·lar-te poderosament en el present, per fer un profund exercici d’acceptació, sense voler evitar-lo, sense rebutjar-lo, sense pretendre tenir el control, simplement pensant que no està en les teves mans, per tant deixa anar el control.
Rendeix-te al present, no hi ha res que puguis canviar ara mateix. En el present, tot està be, és com l’univers vol que sigui, accepta-ho!
Escull pensaments de calma i harmonia, d’amor i tendresa, de silenci per a tu i els teus.
Valorem de debò la vida , les nostres vides i com les vivim.
I recorda que el sol sempre està darrere dels dies ennuvolats i grisos.
Estem en contacte!
Una abraçada de llum!
by anna_dol | març 17, 2020
Ningú vol estar trist. De fet, passem bona part de la nostra vida en la recerca general de la felicitat. Quan en la vida patim una pèrdua molt important, perdem el nostre equilibri i entrem en una etapa de confusió i adaptació en la què intentem acostumar -nos a la pèrdua, però a vegades no sabem com fer-ho.
Quan per primera vegada ens trobem desemparats i vulnerables, davant la vida, podem pensar que la millor solució per deixar de banda el dolor tant intens que sentim és controlar les nostres emocions, negant-les o apartant-les del pensament. De fet, poden aclaparar-nos tant, aquestes emocions, que podem fer qualsevol cosa per tal d’evitar-les i així obtenir una mica de respir. D’aquesta manera fugim del nostre propi dolor!
A vegades poden transcórrer molts anys, fins que la persona iniciï el dol, però no hi ha res més pacient que el dolor, i aquest s’asseurà i ens esperarà, fins a ser reconegut. Quan es manifesti, ho farà amb un gran desgavell irracional, amb llàgrimes en aquell moment inexplicables i possiblement en el moment menys oportú i esperat. L’estratègia més utilitzada és capbussar-se en la rutina quotidiana i ocupar les màximes hores possibles en treballs, afers i tasques inacabables -quan més, millor- per posposar l’arribada a casa el més tard possible i rendir-se exhaurida. Al cap i a la fi, no hi ha gaire temps per pensar ni sentir, si sempre estem treballant i bellugant-nos d’aquí cap allà. La distracció és sana, però evitar el dolor no ho és!
Aquesta manera d’afrontar el dol, és socialment acceptat i força freqüent. (Dol d’evitació) Actualment es creu que la persona que està passant per un dol, ha de recuperar-se ràpidament fer vida normal, sortir i distreure’s i no pas està enfonsada en la tristesa i el dolor. Quan això passa, pensem que el dol s’està complicant, i que no ho porta bé.
En molt casos aquest fet és dona perquè confonem el dol, amb depressió. És cert que totes dues provoquen una important aturada vital i fins i tot, en alguns casos, el dol es pot complicar i ens pot conduir a una depressió, però en general, el dol no és cap malaltia! La similitud acaba aquí.
Les persones deprimides centren el seu malestar cap a si mateixes, en canvi en el dol s’enfoca en la seva pèrdua o en una circumstància externa, però conserva sentiments de valor i autoestima. És a dir, la diferencia està en el fet, quan no es pot establir la raó per la qual se sent aquesta desconnexió amb la vida.
Ha d’haver temps per a tot, per seguir amb la nostra vida, però també per acollir el dolor de la pèrdua. No l’evitem, acceptem que hi és, que hi ha coses, fora del nostre control, que estem malament. Hem de poder permetre’ns estar així, perquè en aquest reconeixement i expressió, comença la nostra sanació.
Confieu i tingueu paciència amb el procés de dol i amb vosaltres mateixes. Tot això no és per sempre, no és cap malaltia, passarà, malgrat que mai tornarà a ser el mateix.
