XARXES SOCIALS I DOL
Plataformes, intel·ligència artificial, xarxes socials. Noves tecnologies que cada vegada més s’integren a les nostres vides i transformen la manera d’expressar-nos. Internet ens ha modificat el món, i la mort no s’ha escapolit del seu domini. La tècnica del “like” s’ha instal·lat en el dol, oferint validesa i acompanyament.
Trobem, doncs, en la comunitat virtual un refugi on trobar consol, quan el dolor és ple a vessar. Antigament, aquest acompanyament l’oferien els veïns i, sobretot, les veïnes, que vestides de negre compartien diàriament amb la persona afligida la dolença i comprovaven l’evolució personal del dol. És possible que en l’actualitat les xarxes socials estiguin cobrint, d’alguna manera, aquesta mancança veïnal. Un altre paral·lelisme semblant el podem trobar en els grups de dol presencials, persones desconegudes, unides per una mateixa causa, compartint les seves vivències i el seu desconsol per la mort d’un ésser estimat.
Els espais virtuals també ens proporcionen memorials, llocs on poder homenatjar sempre que vulguem els nostres éssers estimats. Des de publicar fotos, editar escrits, música, poemes, fins a rememorar tantes vegades com vulguem aquelles converses i fotografies. Ens concedeix la possibilitat imaginària d’escriure cartes o missatges a la persona estimada, tot i saber que, malauradament, mai rebrem resposta. Són escrits de plany i lament en què es comparteix l’enyorança, els records i, sobretot, l’amor. Ben mirat, per escriure ens cal posar un bocí d’imaginació, en un afany d’expressar tan bé com sigui possible tot allò que sentim per poder arribar a l’altre. Qui sap, doncs, si amb la connexió de les xarxes d’internet, i utilitzant una mica de la màgia de Nadal, el nostre escrit pot fer un viatge a l’espai intergalàctic, i arribar allà on resideix l’ànima de la nostra persona estimada! Una fantasia meravellosa que, sigui com sigui, ens proposa alliberar emocions estancades i exterioritzar tot allò que sentim, alhora que reconforta el cor ferit.
En general, la utilització d’aquests espais virtuals és més gran quan en la vida real necessitem més suport i compromís i no tenim una bona predisposició del nostre entorn, o bé quan el dolor estreny amb tanta força que fa massa mal. És aleshores quan és més comú recórrer a l’acolliment de la comunitat en línia. No obstant tots els avantatges que poden tenir les plataformes socials, també tenen els seus inconvenients.
S’han de tenir en compte les característiques de cadascun de nosaltres, la nostra manera de ser. Observar si hi ha una necessitat d’expressar els sentiments i compartir virtualment, llavors pot ser una opció saludable. En canvi, si hi ha por d’exposar la meva intimitat i ser qüestionat pels comentaris poc adequats que puc arribar a rebre, pot ser contraproduent per a mi.
Tot depèn de la raó per la qual decidim compartir el dolor a les xarxes. No sempre l’espai virtual serveix com a única eina de suport per afrontar el dol. La tecnologia no és bona ni dolenta, tot és en funció de l’ús o l’abús que li vulguem donar. Compartir en el món virtual està bé, però fer-ho en la vida real és encara millor. Potser en la combinació està la clau. Al meu entendre, no hi ha res millor que l’abraçada sincera, una mà amiga d’aquells en qui confiem. I si això ens manca, caldrà recórrer a la mirada honesta d’un professional.
Que aquest Nadal el teu cor s’il·lumini, quan recordis aquells que no hi són,
perquè llavors sabràs que viuen dins teu.
ÉS NADAL I A CASA HI FALTES TU!
Com cada any arriba Nadal, i els carrers s’engalanen esplendorosos i les cases s’omplen d’espurnes de llum; els bons desitjos ens arriben per tot arreu. Tot plegat són dies què brollen els sentiments més dolços i entranyables que embolcallen petits i grans.
Però malauradament, no és així per a tothom. Per algunes famílies aquest no serà un bon Nadal. Potser és el primer Nadal sense aquella persona estimada, o potser ja fa anys, sigui com sigui és molt probable que no siguin unes Bones Festes de Nadal.
Per aquest motiu, ara fa forces anys, presentem aquesta xerrada de dol. És Nadal i a casa hi faltes tu. Una estona de reflexió sobre aquests dies, per tal de recollir diferents opcions. Com per exemple..
- Parlarem de si és millor, fer les celebracions, no fer res, o marxar?
- Qué fer si estem amb gent i tenim una onada emocional, que ens desborda i no la podem controlar?
- Com podem transformar el dolor de la pèrdua, en amor, honrant a la nostra persona estimada.
Vine t’esperem!
LA INTIMITAT A LA VELLESA (DOL DE PARELLA)
A mesura que les persones envellim, inevitablement ens hem d’adaptar a una sèrie de canvis que, més que mai, tenen un caire de pèrdua. Morts significatives, parella, amics, germans i, en alguns casos, la mort dels fills. Canvis físics, de salut i potser del lloc habitual de residència. Un període de temps en el qual s’han de canalitzar molts dols en molt poc temps. Tot i que davant de les mateixes morts, i en comparació amb la gent jove i adulta, en la vellesa hi ha major capacitat de resiliència, una saviesa interna, concedida per l’experiència, per acollir les dificultats més adverses i diverses i, per tant, per poder sostenir una malaltia incurable, la mort o el dol.
A una certa edat, la pèrdua de la parella, tot i ser una experiència previsible, és un moment molt difícil i dolorós. Al dolor de la pèrdua en si, li hem d’afegir la soledat. La parella és la principal font de companyia i la seva absència deixa un gran buit. Després de tota una vida viscuda conjuntament, la persona pot sentir-se profundament sola i aïllada. Quan obre la porta de casa, ja no hi ha aquella persona amb qui compartia la quotidianitat del present i les perspectives de futur, és llavors quan el dolor ressona amb més força que mai.
Amb la mort de la parella no només se’n perd la presència física, sinó també una font important de la nostra intimitat. La pèrdua de la mirada que tenia l’altre sobre nosaltres, aquella sensació que va més enllà del físic, que ens parla de protecció i privadesa, d’intimitat, de confidencialitats, de compartir vulnerabilitats, sentiments i històries personals.
No sempre és així, però molt sovint la mort de la parella esdevé després d’un procés de malaltia crònica o perllongada. Malgrat el patiment i l’esgotament que significa tot el procés, aquest pot ser un temps adequat per donar i rebre amor. Per cuidar i resoldre temes pendents, per expressar el significat de l’un per l’altre, per parlar de creences i pors i, finalment, per tenir l’oportunitat d’acomiadar-se. Tots recursos necessaris i respectuosos en l’elaboració, adaptació i acceptació posterior del dol.
Més endavant caldrà adaptar-se a un nou estil de vida, obrir la ment i el cor a noves realitats, incrementar la vida social, participant en activitats o, simplement, mantenir el contacte regular amb amics i familiars. La intimitat ara pot prendre altres formes, passar temps de qualitat amb noves persones, fomentar les mostres d’afecte, les abraçades i, fins i tot, obrir la mirada a noves relacions. La necessitat d’estimar, el contacte físic, les carícies, en definitiva, l’estimació, són mostres universals que tots agraïm sentir, la vellesa no és una excepció, no desapareix amb l’edat, simplement s’ajusta i s’adapta al moment en què estem vivint, i en aquesta etapa vital és més necessari que mai.
SOM FANG
Tot i que l’entrada és del 05 de setembre, va ser un obsequi de la Montse Casanovas, el dia del meu Sant, el 26 de juliol, per Santa Anna de 2024. El meu agraïment pel regal i per haver-me deixat formar part de la seva vida.
SOM FANG, és un escrit emotiu, sincer i colpidor, sorgit de la mà i del cor de la Montse. La seva font d’inspiració és el Toni, el seu marit, el seu amic, company, l’ amor i el sentit de la seva vida. Tots dos, van formar un bon equip. El Toni la va acompanyar durant moltes dècades, ara, fins que es tornin a trobar, també ho fa. Des d’un altre pla, però al seu costat. Perquè l’amor no mor mai, és etern.
Però SOM FANG, també va dirigit a tots aquells que coneixem a la Montse, abans i ara. Aquells que van poder compartir la vida amb ella, aquells a qui ella va estimar, i aquells que sense conèixer-los en aquest pla terrenal també els estima, doncs tal com diu ella, tot plegat està enfilat amb un fil d’estrelles.
SOM FANG, Som fets de fang, que sorgeix de la mare Terra, de l’argila que es confón amb l’aigua i crea, amb l’ajut de les mans destres: figures, retalls, formes, textures, …màgia.
Anem lliscant com el fang fos per aquest camí anomenat vida. I a voltes som gerros on dipositar boniques i esplendoroses flors sorgides de l’amor; de vegades, greals que arrepleguen les nostres pròpies llàgrimes de dolor i de tristesa; a estones, una vara llarga, inutil, inert i buida que rau en un racó quan tot passa al seu voltant; de tant en tant, campanes alegres dringant la seva joia…
I a la fi, tornem a la terra, l’aigua dilueix el fang, que es fon i s’escola entre les mans per a retornar al seu espai primitiu, al sí de la seva essència. Es neix, es mor… És la VIDA.
Més de sis anys m’ha costat comprendre aquest cicle tan antic com la mateixa existència de la humanitat. I encara no sé si l’entenc del tot, o més ben dit, no sé si el meu cor vol acceptar sense ressistència la seva comprensió. És dur saber que som fang que ens crea i que un dia ens desfà. Se’m fa difícil encara acceptar que d’aquell joc duple de peces que va crear-se, en desapareix una que formava un joc perfecte amb la peça que sóc jo.
M’agrada la simbologia del fang, per a mi simbolitza un homenatge a qui un dia, amb les seves mans, aquelles mans que oferien carícies i que tant he estimat; a partir d’aquesta terra aquosa, va saber crear bellesa.
Al llarg d’aquests sis anys, la incomprensió de la realitat, el desvaliment, la tristesa, la por, la ràbia, la infelicitat, el dolor… m’han colpejat amb força; ara una, adés l’altre. I, com un vaixell a la deriva a causa del vent del sentiment del moment, he anat vorejant el camí, intentant anar endavant; de vegades amb la bogeria d’enfilar l’onada de front i naufragant; de vegades passant lliscant pel costat de la riba, intentant protegir el casc de la nau.
Durant molt de temps el dolor ha emplenat amb força el meu cos i el meu cor, sovint
afeblit i masegat. La desesperació, l’abatiment i l’ànsia de tornar a retrobar aquell a qui havia perdut ha omplert els dies fins que a les nits, la inconsciència del son ha estat el refugi per a poder descansar i tornar amb nova energia endimoniada a la recerca de l’impossible. Quan més impossible i més gran el dolor, la soledat i la tristessa, més gran l’enyor . I alhora més a la recerca d’espais de lleugeresa, diversió i companyia per oblidar durant uns instants que ja no ets la d’abans.
Fins que poc a poc, el dolor lacerant i punyent, que m’abandonava a la buidor ha anat deixant pas a un cosí germà petit, el de la nostàlgia profunda de l’absència. Aquesta sé que sempre m’acompanyarà, perque he viscut, he estimat i he estat estimada.
Som fang i les mans que trobem en els camins que recorrem: les mans amorososes d’aquells que estimem, les mans dures i cantelludes de les pedres que trobem, les mans belles dels amors que coneixem, les mans asfixiants dels moments que ens colpegen i ens canvien de sobte el devenir… som fang i totes aquestes mans ens van modelant i ens fa ser qui som. Estem en continua remodelació. El fang que som va prenent les diferents semblances i textures que el sabors de la vida van esculpint.
Tota jo sóc l’aspre tacte de la fortalesa aconseguida amb els embats, la forma suau, arrodonida, acollidora, amorosa i plena de vivències gaudides i viscudes, la frescor dels records que mai podran ser esborrats; la tonalitat fosca de la saviesa del dolor més profund, la lluentor de tots els instants de felicitat…
A la fi, porto a dins la textura suau de l’amor que he viscut. SÓC FANG.
La força que he trobat neix de l’amor, de l’amor incondicional i ple per tu; pel que vam viure plegats aquí, pel que vivim ara, connectats per un fil d’estrelles que va fins a l’infinit i pel que viurem.
Seguirem caminant. Junts.
T’estimo.
Montse
