by dol | juny 15, 2016
Un dol punyent que fa molt de mal. Jo vaig perdre el meu germà Ricard i la meva germana Iolanda, i se de primera ma, el dolor i la buidor que se sent.
Canvia profundament la vida sense importar l’edat que tinguem, perquè és un dol fraternal. No importa quin tipus de relació hagis tingut amb el teu germà o germana, és un vincle, d’una connexió única, molt especial i significativa.
La pèrdua d’un germà ens priva d’un vincle únic i especial. Ens deixa sense aquests companys de jocs, confidències i complicitats de vida que sempre hi van ser.
És un dol molt particular que a vegades pot quedar una mica postergat, donat que es concedeix més importància a altres dols familiars, com el dolor que poden sentir els pares, que en aquest cas han perdut el fill/a. La relació amb el germà o germana no és la mateixa si mantens una convivència conjunta, o bé, quan els germans ja han format les seves pròpies estructures familiars. En conseqüència pateixes per tots ells i per tant, potser que evitis mostrar emocions, per no augmentar el seu dolor. Per tot plegat és molt difícil posar ordre als sentiments propis.
Per això penso que el dol per la mort dels germans és un procés de dol molt solitari.
Després de la pèrdua d’un germà, es produeix una reestructuració de la família, i es llavors quan ens enfrontem a un gran canvi en l’esquema familiar, que es pot veure afectat i modificat. El lloc que aquella persona estimada ocupava en la família, la seva funció en l’estructura familiar queda orfe, i podem arribar a creure que hem d’ocupar-nos d’aquest buit.
Estàs patint la teva pèrdua, perquè d’alguna manera també ha marxat una part de la teva història personal, de la complicitat que existia entre vosaltres i alhora estàs sentint el dolor del futur, d’allò que malauradament ja no podreu compatir.
Quan perdem aquesta connexió el dolor és molt intens, afectant la totalitat de la persona: físic, emocional, cognitiu i espiritual. Però cal que et permetis fer el teu dol, malgrat hagis de ocupar-te dels altres dols de la família, no descuidis el teu.
És important comprendre que el dolor no el podem evitar, perquè significaria evitar l’amor i la vida que hem compartit. Negar la pèrdua és negar l’amor. Tots aquests sentiments que t’aclaparen avui, estan aquí perquè vas estimar. Perquè vàreu connectar, perquè vàreu entreteixir vincles profunds l’un amb l’altre, i això és el que vas fer amb el teu germà o germana.
Per tant, quan no hi ha aquesta persona tant especial entre nosaltres, es manifesta el dolor, un reflex del lligam que s’ha perdut, i no tornarà, un lligam de sang. És aleshores quan afloraran les llàgrimes que son aquells petons, aquelles paraules, o abraçades, que ara no sabem com fer-li arribar.
Però aquest dolor, aquestes llàgrimes tenen la seva funció. És el procés de sanació que utilitza el nostre cos, per proporcionar-nos consol. També compartir. Quan expliquem el dolor, el que va passar, ens sentim alleugerats. Compartir ens acompanya a veure les emocions i ens ajuda amb el dolor. Tot plegat és fer DOL.
Protegeix dins del teu cor, com un gran tresor el teu germà o germana. Honra i agraeix haver pogut tenir-lo a la teva vida.
♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼☼♥☼
Dedicat a la meva germana Iolanda,
que va morir a l’edat de 5 anys
i al meu germà
Ricard que moria als 17 anys.
♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼☼♥☼
Justament avui, 15 de juny, és l’aniversari del Ricard, avui faria 48 anys. La Iolanda en tindria 53.
Ha passat molt temps i moltes coses, no acostumo a parlar gaire de vosaltres, tot i que sempre heu tingut un bocí en el meu cor. Us recordo com un somií, potser com el somií de la meva infantesa, i adolescència.
Potser a vegades us idealitzo, perquè no us tinc. Imagino com hagués estat, que bonic, poder conviure amb tots dos, amb els meus germans. Recordo quantes vegades he pensat en tot el que haguéssim fet, en tot el que haguéssim compartit. Com serieu d’adults?,Hagués tingut nebots,? Que bonic tot plegat haver-ho pogut viure.
Tot i que jo sóc la gran de tots tres, no varem tenir gaire temps de conèixer-nos. La vostre mort va desencadenar en mi una manera de ser diferent, una part molt important de mi va ocupar un altre rol i va desembocar en una forma diferent d’entendre la vida. Està clar que tota pèrdua és un aprenentatge i jo vaig tenir-la per partida doble.
Encarà ara, m’agrada pensar que hi ha alguna mena de vincle entre nosaltres tres, que d’alguna manera, és, nostre i ens uneix.
Allà on sigueu, vetlleu per mi i la meva familia, molts petons i pessigolles.
La vostra germana, Anna
by dol | maig 17, 2016
Entre les ribes del dolor i el plaer, flueix el riu de la vida.
Només quan la ment es nega a fluir amb la vida i s’estanca en les ribes es converteix en problema.
Fluir vol dir acceptació, deixar arribar el que ve, deixar anar el que se’n va. Sri Nisargadatta Maharaj.
Quan pateixes una pèrdua tràgica, pots resistir-te, o bé pots rendir-te. En tots dos casos el dolor serà colpidor i cruel.
Deixar anar, no vol dir donar-se per vençut i sentir que hem fracassat amb un sentiment de derrota.
Rendir-se significa l’acceptació des el nostre interior del que és. Estar obert a la vida. Acceptar , simplement això, sense lluites internes, acceptar que hi ha coses que no poden ser, que no podem controlar, que se’ns escapen entre els dits, que s’escapen a la raó i a la comprensió.
No estem acostumat a perdre.
Cal saber quan s’acaba una etapa de la vida, acceptar que no està en les nostres mans, que no tenim la facultat, ni la capacitat de modificar els esdeveniments que ens depara la vida.
El que ha de ser, serà, inevitablement. Quan es tanca un cicle, se’n obre un altre i no podem quedar-nos estancats més temps del necessari, (DOL)
La resistència produeix una contracció interna, un enduriment del cor, un estat de discòrdia amb la vida, que ens conduirà a l’amargor a la malaltia, i perdérem el començament del nou cicle i amb ell, l’alegria i el sentit de la vida.
Si els porticons estan tancats no pot entrar la llum del sol.
Quan et rendeixes, cedeixes, deixes passar, llavors s’obre una nova consciència, una transformació, un nou aprenentatge de transformació personal que t’aportarà a què descansis en la quietud, reposis en la pau, acceptis el que és, i miris enrere per agrair i estimar el que va ser.
♥ ♥ ♥ ♥ ♥ ♥
És temps de deixar anar, que el vent poc a poc i en la mesura adequada, se’n porti el dolor, la ràbia i el ressentiment de l’ànima, per donar pas a una nova vida, a un nou començament, amb el record, i el lligam, de qui mai oblidaràs.
by dol | abr. 30, 2016
TERÀPIA DE DOL
Si has perdut a un ésser estimat fa poc, o potser fa ja alguns anys, és possible que estiguis molt confós i que estiguis passant per tot tipus d’emocions. Quan una persona a la que estimem, mor, sentim un gran vuit i una gran tragèdia personal.
En cap altra situació de la vida com en el dol, el dolor produït és general i absolut, arribant a l’afectació mental, física, emocional i espiritual de la persona.
La teràpia de Dol pot ajudar-te a gestionar l’ansietat, la culpa, la ràbia o la tristesa que sobrevenen després de la mort d’un ésser estimat.
El Terapeuta de Dol pot alleugerir el patiment i guiar la persona en l’elaboració del dol, prevenint altres complicacions que se’n poden derivar, com la malaltia, algunes d’elles, produïdes per nusos emocionals, traumes, morts, pèrdues, o qüestions de la vida no resoltes.
Dol Penedès t’ajudarà, t’acompanyarà per seguir endavant. Una teràpia diferent a les altres, fruit de la formació i l’experiència personal, però sobretot gràcies a l’experiència de totes les persones que diàriament passant per Dol Penedès.
by dol | abr. 22, 2016
Avui, diada de Sant Jordi, m’envaeix un sabor agredolç, el record i la nostàlgia impregnen avui, tot el que toquen.
Mai se sap què pot desencadenar el dolor del Dol. Pot ser que sigui una cançó, una imatge, una olor, pot ser qualsevol cosa i en qualsevol instant.
Sant Jordi, diada d’amor i cultura és per a mi, un d’aquests moments. Una barreja d’emocions es remouen, i s’amunteguen en el meu cos i en la meva ment.
I en ve a la memòria aquell Sant Jordi, un dia assolellat, a mitja tarda, passejant pels carrers la Vila, en un ambient de festa, rodejats de gent, salutacions i converses, en un bosc ple de llibres, colors, i una àmplia gamma cromàtica de roses engalanades per l’ocasió, amb llaços i cintes que omplien els carrers.
En els teus ulls veia el cavaller Sant Jordi, evocant catalanitat i el simbolisme d’aquest dia, feliç, i amb naturalitat, tot passejant com sempre, compraves un grapat de roses per regalar, i un llibre, que mai no llegiries.
Avui, sento l’enyorança d’aquella tarda i de temps passats, on amb senzillesa es manifestava l’amor, interpretat per aquella rosa de pètals vermells, vellutats i fràgils, i sento dins el meu cor, les seves punxes, i alhora la seva fragilitat el dolor de la certesa de qui no tornarà mai més.
Malgrat que he caminat lluny, el dia de Sant Jordi continua sent un dia molt particular, i observo el meu roser, esperant un senyal de l’energia eterna i miro el cel, en l’afany i la recerca de trobar, un trosset d’amor teu, una carícia subtil, en un dia singular i especial, i com moltes, altres persones a qui els hi falta un ésser estimat, avui la teva absència em tenyeix de tristesa.
Viure és acceptar el canvi constant,
abraçar el que és,
dansar amb l’univers
sense resistència.
by dol | març 18, 2016
Malgrat tots els avanços que la nostra societat actual ens ofereix, l’única certesa que tenim en la vida, des del moment en què naixem, és que morirem.
No podem fugir de la mort, forma part essencial de les nostres vides, part de la mateixa moneda, la cara i la creu. Però la nostra societat vol seguretat, certesa i morir, s’associa al fracàs, a la renuncia, a allò que no podem controlar. La seva realitat, ens provoca gran respecte i ens fa por parlar d’ella, fins i tot, pensar-hi, i és aquesta mateixa por, la que ens porta a viure evitant-la, com si no existís.
Sembla com si no hi hagés permís per morir, tot el sistema està preparat perquè tot passi de reüll, el més aviat possible, i gairebé sense temps, per a què, familiars i amics puguin adaptar-se, reflexionar i, el més important, sentir i elaborar el Dol, acceptant la realitat.
Acceptant que ha d’haver un temps necessari per fer el camí que la persona en Dol inicia, on tot és caòtic, confús i desordenat on segurament destacaran símptomes com la falta concentració, cansament, dificultats per respirar, punxades al pit, entre altres. Malgrat tota l’estimació i els esforços per pretendre que una persona en Dol deixi de sentir dolor, no ho aconseguirem, fracassarem, atès que és, el que ha d’experimentar, el que ha de sentir, ja que, si hi ha amor, hi ha dolor.
El que si podem fer és acompanyar al compàs de la vida, amb quietud i calma, sense voler córrer, on és essencial donar-se permís per sentir, posar paraules al dolor, expressar i compartir els sentiments, sostenir emocions i llàgrimes. És un temps per a la feblesa, per a la tristesa profunda, plena d’amor, un temps íntim, propi i únic que surt de les entranyes i travessa l’ànima adolorida, per rebregar-nos el cor.
Viure la vida, és acceptar la mort, parlar-ne amb naturalitat, fer-la més propera, més humana. La mort ens fa adonar que el que avui tenim, potser serà el que enyorarem demà. Aquest fet ens obliga a viure la vida amb més consciència, a valorar-la, estimar-la i assaborir-la més i millor, apreciant cada instant que vivim, com un regal, amb consciència del moment present, gaudint, amb sentit i plenitud.
El dolor és una expressió de l’amor que sentim per ell, per ella, no plorem per algú que no estimem.
