Tot requereix temps, donació de temps, i avui hi ha una mancança molt real d’aquest bé tant preuat i escàs. Hem expulsat la lentitud de les nostres vides i no tenim temps per fer tertúlies. La conversa s’ha banalitzat. Hi ha la temença d’enfrontar-se amb una comunicació profunda i autèntica, on pot haver la possibilitat que es manifestin els sentiments i les emocions, amb tot el seu pes real i específic. Per tant, tot es queda en converses superficials, escoltes quotidianes sense cap finalitat ni contingut.
Molts dies, escolto tragèdies personals de persones destrossades pel dolor, vides trencades, que pateixen la soledat i el dolor més terrible. Vides que necessiten ser molt escoltades !!. D’altres, potser només necessiten un temps de consol, de sentir-se legitimats, escoltats, res més. Tant se val !! per a mi, necessiten expressar les emocions, els entrebancs, els conflictes, el dolor, la tristesa, la por o la ràbia, tant és !!, el que necessiten és parlar!! I és un honor que hagin decidit compartir-ho amb mi.
La realitat, és que la majoria de nosaltres necessitem ser escoltats, recolzats i validats. Molt probablement només demanem una persona amb temps, una oïda amable i atenta que estigui una estoneta per nosaltres escoltant, els nostres neguits i adversitats.
L’escolta, com tantes, altres coses a la vida, necessita ser cuinada a foc lent, amb calma i serenor. Quan algú ens ofereix el seu temps en escoltar-nos, disminueix la impaciència, l’angunia i ens sentim acollits i estimats.
L’escolta d’un altre ésser humà, és un regal, un present que ens ofereixen, però alhora és estar disposat a reviure les emocions, els pensaments, els sentiments, i el que es manifesti des del més profund del seu ser!!,. Compartir-ho i sentir-ho és per si sol, terapèutic.
El fonament és el respecte profund per l’altre, estar totalment presents i atents en l’escolta, això vol dir; silenciar els nostres propis judicis i interpretacions del que escoltem. Vol dir escoltar a l’altra persona de veritat, sense pressa, des del cor, des de l’empatia.
Però a vegades, no ni ha prou amb les paraules, no són suficients per explicar tot el viscut. És aleshores quan el cos i les sensacions parlen i caldrà escoltar els silencis respectar-los, per transformar-los en sentiment.
Escoltar, amb una abraçada, amb una mirada, o simplement estant presents, al costat de l’altre, sense fer, ni dir res, simplement deixar ressonar una escolta des de l’ànima.
Sento que quan una persona comparteix el que sent i és escoltada, experimenta una sensació d’expansió interior, d’obertura del seu jo, de pau. Alhora creix la seva autoestima, i alleugereix el dolor. És un honor que ha decidit compartir, tot plegat un autèntic acte d’amor!!
Si et cal ser escoltat, compartirem el temps, amb calma i serenor. Fins aviat!!
Al llarg d’aquests anys he observat que el dolor que sentim prové dels nostres pensaments, pensem tant i tant, qüestionem tantes i tantes coses, que la nostra vida es torna una verdadera tortura mental.
He observat la resistència interna, la tendència compulsiva a parlar o pensar en les desgracies pròpies o alienes, de jutjar, de criticar. D’aquí crec que sorgeix l’èxit dels programes televisius on s’exposen les misèries humanes.
Vivim com si no hi hagués demà. I els dies de la nostra vida van passant inevitablement, entre nervis i disculpes, respirant poc i malament, i el nostre cos ens alerta, però no tenim temps per escoltar-lo, tot ha de ser ràpid i immediat. Amb tot aquest enrenou, perdem el gust per les coses fetes amb afecte, amb caliu, a foc lent.
Estem desconnectats d’allò important de les nostres vides, anem d’un lloc a l’altra, estressats, cridem, ens enfadem, no tenim temps per res, ni tant sols per les coses que sabem que són importants, hem perdut el nord.
No hi ha res a fer, la ment és la mestressa absoluta de la vida i quan més coses facis al dia, més contenta està ella i quan més penses i dones voltes, t’obsessiones…. millor per ella. El seu magnetisme és tal, que hem arribat a creure que nosaltres som ella, ens identifiquem amb la nostra ment.
Busquem desesperadament allò que ens ompli aquell buit. Fem esport, mengem bé, tenim amics, feina, diners, família, aventures, comprem coses i més coses, formes, persones etc.. intentant trobar la satisfacció en l’exterior. Però no serveix de res, no estem bé, no trobem aquella pau interna que necessitem.
És en els moments tràgics de les nostres vides, quan la vida, ens sacseja, amb algun fet molt greu, malalties, separació, una mala noticia, mort etc. Quan no hi ha altra opció que aturar-se. És aleshores quan connectem amb alguna cosa especial, d’una gran puresa, quan ens adonem que hi ha alguna cosa més. Dins nostre hi ha aquella intuïció, aquella saviesa, interior que ens guia i ens alerta de persones i situacions, però de la qual no en sabem gaire, i a vegades ens crea una certa confusió.
Quan veritablement, tot és igual, quan tot ha perdut el seu valor, quan les emocions i la sensació de vulnerabilitat, la compassió, la tristesa ens acompanyen, és llavors quan sentim la verdadera essència, quan realment ets tu, quan es manifesta l’essència, quan la sentim.
Quina llàstima!! Si m’hagués aturat a sentir fa uns anys!! No espereu tant per aprendre a sentir.
Tots plegats hem perdut aquella qualitat innata de sentir, de concedir atenció a les coses i sobretot a les persones, de contemplar, d’estar presents.
Creiem que és una pèrdua de temps, el fet de perdre el temps sense fer res, i perdem aquesta mirada interna, que ens porta a la nostra essència. No la busquis més, fora de tu, no hi és!! El gran poder, l’amor, la teva essència allò veritablement sagrat que ets TU, està dins teu!! Sempre hi ha estat.
Per trobar-la cal arribar fins el centre i l’únic camí és l’amor. La compassió, la gratitud, el perdó, formen part de l’amor. Elles et portaran al teu centre, on s’allotja el nucli de la teva essència. Dins teu hi ha tots aquells valors que tant enyores i necessites, tot allò que tant desitges, aquella pau que estàs buscant incansablement fora, en l’exterior, és dins teu, com un tresor esperant ser reconegut.
Per començar a sentir, pots provar de fer això:
Mira el cel, contempla els núvols passar, sent l’escalfor del sol, agraeix, busca la teva compassió….. No t’exigeixis més del que puguis donar. Si no tens ganes de fer res, doncs, no facis res!! Demà serà un altre dia. Estima’t.
Mostra’t tal com ets, ensenya-li a tothom la gran persona que realment ets, sense afegits, sense irrealitats, sense armadures, màscares, enganys ni mentides. Tal qual, amb la seguretat de ser un ésser únic i meravellós.
Els que veniu a la consulta de Dol Penedès, ja sabeu que el primer que fem en arribar, és deixar a fora la bossa dels pensaments i altres xerrameques de la nostra ment, per fer un centrament intern, en l’aquí i l’ara, per poder trobar aquesta essència pura que ets TU.
I des d’aquí ens reconeixem i podem començar la nostra sessió. D’essència a essència, de cor a cor.
És aleshores, quan cal parlar, digues el que sents, el que penses, plora, treu ràbia, pors…. treu fora tot el que tens dins, aquesta hostilitat que no et deixa estar en pau amb tu mateixa ni amb els altres.
Aprèn a explicar-me que sents. Que és el que et passa? Què et va passar? Cal fluir, deixar anar, per desbloquejar, per sentir-nos, per tornar a començar, per estimar-nos.
Busca activitats que et facin connectar amb el teu interior. Cada dia una estoneta per petita que sigui, et farà bé, aturar la ment.
Fes alguna activitat que et permeti desconnectar. Gaudeix fent-la. Atura’t, respira profundament, encanta’t, observa, no hi ha res més important a fer!! viu.
Intenta dormir bé. Relaxa’t, fes un bany d’aigua calenta amb perfums, espelmes i musica relaxant, prova-ho!!, regala-t’ho!!
Si no saps com començar, com fer-ho, vine a veure’m. Serà una gran experiència que compartirem plegades. T’animes?
Arriba la tardor, l’època de l’any de passejades per la muntanya, fulles seques, dies més curts, i nits més llargues, és, doncs, un bon moment per recollir-se, reflexionar i considerar com gestionem les emocions en el procés de Dol.
El dolor emocional, malgrat tot el sofriment, ens ofereix una nova visió de la vida, del temps, amb els seus cicles vitals i naturals, i és justament llavors, quan estem immersos en el dolor, quan tot s’ensorra, i ens sentim vulnerables, és justament llavors, quan aprenem, quan estem presents, quan hi veiem clar.
Res és etern, tot canvia. En el ritme de la natura es veu clarament en camps i boscos, on la tardor ofenosa, mostra la seva paleta de colors ocres i les fulles dels arbres es desprenen i cauen, però, l’arbre encara continua viu per renéixer de nou.
El dolor emocional modifica i transforma els valors i les prioritats de la nostra vida, moltes vegades en canvis molt significatius. La tardor és un moment propici per explorar-los i equilibrar-los.
Tot i que ningú pot dir-nos com hem de viure un dol, ni tampoc com hem de viure la vida, si que és important saber que tots disposem dels recursos necessaris per fer front al dolor emocional. Només cal escoltar en el nostre interior; és un procés que va de dins, cap enfora.
Confiem en les nostres capacitats de superació, per afrontar les pèrdues i la mort. Dins nostre, en el nostre centre, creixeran els fruits i la llum necessària, per transformar les nostres vides.
Però tot i tenir aquests recursos interns, a vegades el camí , es pot complicar, i ens veiem incapaços d’afrontar-lo, ens sentim bloquejats i completament aclaparats per les circumstancies.
És aleshores quan intervéla teràpia de Dol. L’objectiu és acompanyar a la persona en el seu singular camí. Però no ens evitarà el dolor, no deixarem de sentir la sensació de buit vital, només ens ajudarà a saber-lo gestionar.
L’Acompanyament al Dol ens portarà a comprendre i escoltar el ressò del nostre cor, per tal de tenir pensaments delicats i càlids. Ens ajudarà a tenir un dol serè, i alleugerir les emocions, ens acompanyarà, perquè el nostre ésser estimat tingui un lloc d’honor. Tot plegat per transformar el dolor en el que realment és, en amor.
La tardor, és l’estació de l’any de la serenitat, un bon
Potser no ens adonem de la cruesa de les paraules. És per tornar-se boig!!
Superar la mort d’un fill significa recuperar la vida? Com era abans? Agradable feliç i plena? Impossible!!
Ningú no vol, i crec realment que ningú no pot, superar la mort d’un fill. En el millor dels casos, aprenem a viure amb l’absència, aprenem a viure amb aquest buit existencial i això, ja és moltíssim.
El dia, 9 de juliol, en Jordi, moria un dia com aquest. No hi ha paraules per explicar el dolor de la mort d’un fill, només ho sap qui ho ha sentit a la seva pròpia pell, en les seves pròpies entranyes.
Cada any en aquesta data és un moment terrible per a mi, ho serà sempre, ho sé, m’esgarrapa el cor, saber que mai més el tornaré a veure. És tan cruel acceptar això per uns pares!!
Després de tots aquests anys de sentir la foscor, i l’alè de la desesperança, finalment, he après a conviure amb tot plegat, i alhora a comunicar-me amb ell i a estimar-lo d’una altra manera, diferent, especial, potser, fins i tot imprecisa, però nostre.
És un amor autèntic, pur, entranyable, és alguna cosa semblant a saber transformar el dolor de l’absència, en amor incondicional.
L’estimo és igual que no el pugui veure, no el pugui tocar, no el pugui sentir.
De fet moltes vegades penso, tampoc puc tocar l’amor, la tristesa o les ones de ràdio i de ben segur que i són.
Però, hi ha dies de baixada, cada cop menys, però hi ha dies com avui, de melangia d’enyorança, i a vegades tot plegat es tenyeix quasi sense voler de records que m’envaeixen de tristesa, i a vegades de ràbia, molta ràbia, per injust, per antinatural, fins i tot em visita la gelosia en veure que les altres persones tenen allò, que jo no podré tenir mai més.
És en aquells moments quan es manifesta la part meva més instintiva, animal salvatge i alhora humana.
Però tret d’aquests dies puntuals, gràcies a l’estudi i a la teràpia, la meva vida transcorre amb força normalitat, he fet el camí del Dol amb constància i perseverança, ha estat molt dolorós, he caminat molt i molt lluny, per arribar fins aquí, però ara, agraeixo viure aquesta nova etapa de la meva vida amb serenor i pau.
M’adono que ja no sento aquell dolor tan coent, i tampoc em torturo pensant que faria?, que em diria?, tot el que es perd!!, etc.. Tampoc em cal saber on és?, com és? Que hi ha?
Tot això forma part del passat, aquella bateria de preguntes que fa uns anys m’entestava dia, darrere, dia, en saber. Són preguntes naturals, i normals durant els primers anys de Dol.
Sento profundament potser d’una manera que no ser explicar, que d’alguna forma hi ha una transcendència, una essència, del més enllà, que som alguna cosa més que el nostre cos.
El Doctor Santandreu ho resumeix molt bé en el seu llibre i diu alguna cosa semblant: ” Pertanyem a una cosa tan incommensurable que no la podem entendre. I jo prefereixo pertànyer a una cosa tan immensa i important que a una cosa mínima”.
Penso de tot cor, sobretot després d’haver llegit a moltíssims autors majoritàriament estudiosos de la medicina, especialitzats en la mort, que afirmen, que la mort no existeix, i vull creure que així és, que allà on és en Jordi, s’hi està bé, sigui on sigui, ell, està molt millor que tots nosaltres, que ha fet un camí evolutiu de transformació, que jo no puc comprendre, però, que, no vol dir que no sigui possible.
Vull creure que som alguna cosa més que matèria, de fet, necessito creure-m’ho, per la meva salut mental, és impossible que la nostra essència, ànima o consciència sigui només el resultat d’uns processos bioquímics.
Tot plegat, sento com una mossegada a la meva vida que ha desenllaçat en un creixement intern extraordinari, la seva mort, la mort del meu fill, ha transformat la meva existència, el meu procés vital i la consciència de la meva pròpia mort, de la meva pròpia fragilitat, acceptada i viscuda amb presència i que conclou en la meva singular transformació personal.
Jordi, amor meu, gràcies per tot el que em fas sentir. Sóc immensament feliç quan tinc la certesa de la teva presencia, quan sento el frec de la teva ànima, la tendresa i l’amor, és aleshores quan una onada de comprensió embolcalla el meu ser i una rialla de complicitat, aflora en mi.
T’estimo eternament, fins aviat Jordi!!
Diuen que el foc, els petards, les fogueres, tenen la virtut de renovar la vida, obtenint un sentiment de purificació, neteja, i renaixement.
És un bon moment, doncs, per ser conscients com a traves del dolor d’una pèrdua, es modifiquen valors i prioritats, i es transforma tota la nostra visió de vida, i la relació amb els altres i l’entorn.
Els dies de festa, marquen el pas del temps, son temps que passem amb les persones que més estimem i cadascun de nosaltres té una manera de celebrar-les, amb les seves tradicions i costums.
Quan arriba un dia com avui, revetlla de Sant Joan, ens preguntem com podem seguir celebrant la revetlla? Com podem suportar-ho quan aquesta persona tant estimada ja no hi és!!.
Quan has perdut una persona especial, el món perd tot el sentit, i en conseqüència les festes es magnifiquen. És per a molta gent, la pitjor part del procés de Dol, malgrat són una part bàsica i molt important del nostre camí. Doncs és en aquests dies, quan els trobem més a faltar, del que és habitual. Les Festes poden ser un temps per buscar nous significats, un moment per revisar les tradicions i decidir si volem continuar fent el mateix o bé, hi ha coses que volem canviar.
Dedicar-li un gest, honrar, agrair, és reconèixer que continua ocupant un lloc en la celebració, de la festa, però el més important és el reconeixement de què continua ocupant un lloc al teu cor.
És natural pensar que mai més els dies de festa podrem tornar a passar-ho bé. Certament, no tornaran a ser com abans, res tornarà a ser igual, ni tant sols nosaltres. Però si fem bé el Dol, reconstruirem de nou la vida, potser al voltant de la pèrdua. Ens acostumarem a viure sense ella, tornarem a sentir-nos plens, ens curarem, i ens transformarem, però no serem mai mes aquelles persones d’abans i en realitat potser tampoc voldrem ser-ho.
Com aquesta nit de Sant Joan és solstici d’estiu, element de vida i de caliu per a tota la natura, i també nit de lluna plena, nit de foc, màgica, curta, potser ens permeti per un instant una connexió màgica davant la foguera: tancar els ulls i allargar la mà per trobar a l’altra banda del foc, la seva mà, i així, abraçats, saltar!! per sobre de les flames del foc de Sant Joan!! Per comprendre que hi ha àngels. Que són allò extraordinari que en passa en la vida ordinària, en el moment oportú.
