Xerrada on parlarem dels següents temes:
– Estem preparats per enfrontar la mort?
– Parlem de la mort
– Quan ens toca de ben a prop.
– Fases de dol
– Símptomes,
– Que podem fer?
– El treball de dol,
– Un boci d’espiritualitat
– Un petit exercici
No fa més mal una pèrdua que un altre. El dolor que sent una persona després de la pèrdua d’un ésser estimat, no es pot comparar amb cap altre. Cadascú sent la seva pròpia, aquella que li fa mal a la seva pell, aquella que l’hi ofega l’ànima en la seva intimitat.
Però és cert, que una de les morts més terribles, és sobreviure a la mort d’un fill/filla, però si aquesta mort s’ha produït per suïcidi, el dolor és més amarg i necessita ser tractat des de la comprensió i la sensibilitat més absoluta.
És un dol complex, dramàtic i prolongat perquè acostuma a sacsejar la vida de forma sobtada i amb una gran violència i desconcert emocional.
S’ha de perdre la por a parlar-ne, perquè és una de les parts vitals per la recuperació emocional de les persones que han sostingut el dolor d’un suïcidi.
Entendre les raons que van portar a un ésser estimat a suïcidar-se, és capbussar-se en l’ immensitat d’un oceà de perquès interminables.
La persona que s’ha tret la vida, volia deixar de patir, en realitat, segurament, no volia morir, no volia provocar dolor en aquells que estimava, però necessitava deixar el sofriment que no el deixava viure.
La societat actual, a convertit la mort en un tema tabú, tot i ser una part essencial de la vida, però molt més censurat i vetat està la mort per suïcidi, una mort oculta i emmudida per la societat; tot i duplicar en nombre els accidents de trànsit.
Cal recordar a les persones estimades per com van ser en vida, pel que van significar per nosaltres, i no pas per la manera en que van morir, recordant el dolor, el patiment o el deteriorament físic.
No és just per ningú tenir només la imatge del final de vida, segur que podem registrar en la nostra ment altres instants de la vida de la persona més positius, per tal de poder honrar-la i recordar-la com es mereix.
El passat divendres dia 21 de setembre, vaig rebre la carta d’una mare que va perdre el seu fill, el Nicolas, ara fa 6 anys. En el seu escrit puc reconèixer el dolor i l’amor desconsolat, d’una mare cap al seu fill, un vincle etern que mai ningú podrà desfer entre tu i ell.
Per molts anys Nicolas!
Anna Cuixeres.
Tot seguit deixo l’escrit de la Maria Luisa:
Avui, 21 de setembre de 2018, haguessis complert 34 anys.
Una edat en què tots els projectes i tots els somnis són possibles.
Veig als teus amics convertir-se en homes que fan projectes, que formen belles famílies, que tenen somnis i continuen avançant per la vida, i em sento feliç per ells, gairebé orgullosa d’ells, encara que no siguin els meus fills.
Respecte la teva decisió encara que no la comprenc, sé que estic condemnada a no comprendre-la. Potser algun dia ens veure’m i podràs explicar-ho.
Siguis on siguis, espero que et sentis en pau amb la teva decisió i que t’hagis alliberat de tot aquest dolor que fa 6 anys et va portar a voler abandonar la vida.
També espero que ens estiguis mirant i que sàpigues que t’estimem amb tot el nostre cor i que sempre t’ estimarem.
Per molts anys Nicolás!
Ens vàrem conèixer fa uns anys en un temps difícil i confós. Vam compartir moltíssimes emocions i sentiments, fruit d’un procés de dol molt similar, còmplices d’una experiència no gaire llunyana que transformaria de manera radical les nostres vides per sempre.
Recordo les nostres interminables xerrades, quan el dolor masegava l’ànima. Debatíem sobre què era un procés de dol, sobre la mort, etc. Tu volies saber, volies explicacions sobre la mort, exigies respostes a l’univers, a les teves preguntes del més enllà, de l’espiritualitat… Et doblegaves d’impotència i ràbia davant el dolor emocional que malauradament provoca la mort d’un fill. Va ser un temps complex i molt especial per a totes dues.
De fet, per travessar el camí del dol es necessita un esforç personal important. És un camí pedregós i llarg, ple de revolts amb pujades i baixades que fan mal. No podem evitar el dolor, cal mirar les emocions i la seva força com una part normal del procés de dol. Si hi ha amor, hi ha dolor.
Ara, la vida se t’escapa entre els dits, a conseqüència d’una malaltia que fa molts anys que t’acompanya i que ara t’acosta al teu final de vida. Avui soc jo qui et ve a veure; no parlem, no cal; els nostres silencis diuen molt més que les paraules, les nostres mirades i les mostres d’afecte expliquen el que volem expressar, el que sentim. No cal res més.
Tot i que fa dies que et veig físicament vulnerable i amb la mirada trista, percebo dins teu una saviesa interior que brota, una fortalesa difícil de descriure. La teva actitud serena ha integrat la mort com a part de la vida, i amb això no vull dir que no hi hagi dolor o que sigui fàcil. Tots morim d’igual manera que hem viscut. Tu afrontes la mort igual que has encarat la vida, amb valentia, sentit de l’humor, desvergonyiment i estil elegant, tal com ets tu.
Amb el cor pres contemplo com et centres en la bondat, com perdones i et perdones, com agraeixes i expresses l’amor als altres. Observo amb admiració com deixes anar, com afluixes sense oferir resistència.
Flueixes amb la vida i et vas acomiadant d’ella abocant un temps molt valuós de serenor per tots els que t’estimes i per aquells que no t’estimes tant. Sense fer soroll, amb lleugeresa fas fàcil allò que no ho és gens.
Que important és, viure l’últim tram de vida vivint-lo plenament, i no pas deixant-lo morir. Tot plegat és un bàlsam per aquells que ho donen i per aquells que ho reben. Un viatge sense equipatge feixuc
T’estimo!
Avui, 9 de juliol de 2018, just fa 5 anys que vas morir, i com cada any ens hem retrobat en el meu cor, el mateix dia, a la mateixa hora i en el mateix lloc.
En tot aquest temps he après moltes coses, coses que abans em semblaven molt importants i que ara ja no m’ho semblen gens ni mica.
He aprés que no cal exagerar els problemes quotidians de la vida sobretot els que realment no són importants, i és necessari buscar recursos per afrontar-los en la seva justa mesura.
Que no vull passar indiferent davant del dolor dels altres, per això ara faig de terapeuta de dol, però que em molesten aquelles persones que es queixen i es lamenten eternament sense intentar fer res per canviar l’actitud o les circumstàncies.
He aprés que hi ha dies clars i dies foscos, i que tots formen part de la vida.
Que cal tenir prou forces per encaixar els moments difícils que puguin venir però alhora valorar els bons.
Com cada any amor meu, com cada dia, aprenent de tu, aprenent de que va tot això amb el teu record, present, íntim i personal.
T’estimem.
És probable que la visió que tinguis en aquest moment de la vida, de les coses, de les persones, fins i tot de tu mateix/a, estigui en un moment de profund canvi. No pateixis és normal.
Parlar d’ell/ella, explicar que va pasar abans, i despres, qui era, que et va ensenyar…. entre d’altres eines terapeutiques de dol, t’ajudarà a entendre que és estar en dol.
Poder parlar de la mort ens ajuda a trobar-hi un sentit, a estar en definitiva més preparats per morir.
Associació de Dol. Terapeuta de dol titulada.
Sessions individuals
Hores concertades.
Aportació economica reduida.