by anna_dol | oct. 12, 2021
Un homenatge de reconeixement a tots aquells nadons que van morir abans, o poc després de néixer. Amb l’obertura d’aquest nou espai, obrim un punt de llum on poder honrar les seves ànimes, donant així resposta a una necessitat emocional de dol i de reconeixement familiar.
Un espai per donar resposta a la necessitat emocional de moltes famílies que passen, malauradament, per un procés de pèrdua gestacional o perinatal. És un dol considerat molt tabú a la nostra societat, i per tant solitari i ocult, un dol negat per la nostra societat, on s’aixequen murs de silenci, per això, espais com aquest, contribueixen a normalitzar-lo i a fer-lo més visible, doncs permeten tenir un punt de referència físic on poder recordar el fill@ que ja no hi és.
Un espai necessari, íntim, tranquil i acollidor, un punt de llum, dedicat als nadons i a les seves famílies, un espai pel record en el que les famílies poden venir sempre que vulguin i puguin. Una estona per la reflexió i el consol recordant els seus fills i filles que han marxat abans d’hora.
El meu agraïment més sincer a tots els Ajuntaments que participen en aquesta iniciativa, que és impulsada per les diferents empreses i entitats de dol de Catalunya.
.
El meu agraïment més sincer a l’Ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons per un espai tant representatiu del dol perinatal i gestacional.
Un espai amb llum i sensibilitat, on s’han trobar les paraules i els materials per construir aquest bonic espai acollidor i tranquil per donar resposta a la necessitat emocional de dol de moltes famílies. Gràcies.
by anna_dol | oct. 9, 2021
La mort de qualsevol ésser viu que ens hàgim estimat és una tasca molt difícil de gestionar, però en la infantesa tot és molt més enrevessat. La nostra cultura ens ha fet veure que és millor ocultar la mort als infants per protegir-los del dolor tan ferotge que pot suposar la mort d’un ésser estimat. No obstant això, hem de tenir en compte que si actuem amb ocultació i protecció, no aprendran aquesta valuosa lliçó de vida, no hauran tingut l’exemple i el model de pares i familiars i, per tant, els mancaran els recursos i les eines emocionals necessàries quan irremeiablement la vida en un futur els situï en una situació de dol.
La majoria dels infants pensa i es preocupa per la mort, però no ho explica a ningú, igual que fem els adults. Quan un nen/a no té prou informació, o no ho entén, s’ho inventa i la fantasia sempre és molt pitjor que la realitat.
Hem de tenir en compte que als dibuixos animats, els protagonistes mai moren, poden ser aixafats, aplanats i mutilats, però no els passa res, ràpidament s’aixequen i es posen a córrer. Als videojocs passa una cosa semblant, els personatges en aquest cas sí que moren, però tampoc els passa res perquè tenen diverses vides.
Els infants no necessiten tota la informació científica ni els detalls explícits, però sí saber què ha passat, concretant què vol dir “mort”. Aquesta notícia, si pot ser, és millor que sigui oferta pels pares, explicant amb sinceritat que potser durant un temps serà normal que estiguem tristos i que, quan això passi, podrem plorar plegats. És important fer-li saber que no està sol/a, que estem al seu costat i que és lliure de parlar i preguntar, si té dubtes.
Eviteu eufemismes -per ells són molt complicats-, com “Ha marxat”, “se n’ha anat”, “ens ha deixat”, “Déu se l’ha emportat”… Distingiu entre dormir i morir.
L’edat del nen/a en el moment de la pèrdua determina la seva comprensió de la mort. És bo, doncs, esbrinar quin és el seu pensament sobre ella, escoltar-los i acompanyar-los amb atenció.
En general, entre els 2 i els 6 anys el món és màgic, et mores una estoneta. Conceptes com la mort i el temps no estan desenvolupats a la ment. Un món sense els pares està més enllà de la seva comprensió.
Entre els 6 i els 9 la mort és com un lladre o un fantasma que se t’endú i cal combatre’l o escapar-ne amb alguna màgia o superpoder. Tot i que comencen a entendre la qüestió irreversible, accepten que morir és definitiu per als altres, però no per a ells/es.
Entre els 9 i els 12 molt sovint consideren la mort com un càstig. Poden pensar que a causa d’alguna cosa que va fer, aquest ésser estimat va morir. Molt sovint hi ha sentiments de culpa.
I on els diem que van les persones que moren? Per alguns serà al cel, o estaran amb Déu; per altres, es reencarnaran en algú altre, o el seu esperit viurà en una estrella. Fins i tot hi ha la possibilitat de dir, “doncs, no ho sé”.
by anna_dol | jul. 8, 2021
-Jordi 8 anys-
Quan més temps passa, més m’adono de la calidesa i el confort que m’han ofert i segueixen oferint-me les paraules. Els hi estic molt agraïda, perquè gràcies a elles he pogut posar ordre a la meva ment caòtica i calma al meu cor danyat quan els sentiments es vestien de foscor i cercava llums amagades.
Aquests dies vaig descobrir una nova paraula que m’ha agradat molt i defineix molt bé, el meu sentir i estat actual.
“KOMOREBI” una paraula japonesa que es refereix a: “Els raig del sol que es filtren entre les fulles dels arbres” En català necessitem moltes paraules per definir el mateix, però ve a dir una cosa així…
“Camines per un bosc i en caure la tarda, observes com els raigs de sol de l’estiu, especialment forts en aquesta època de l’any, comencen a travessar el fullatge dels arbres com feixos de llum que il·luminen i enlluernen. Al mateix temps, sents com si d’alguna manera, estiguessis sent tocat i inspirat per una energia divina que tan sols perdurarà un instant, però que saps que certament és per a tu”
És en aquests moments, on la bellesa de l’instant, s’omple de la teva presencia, que malgrat absent, es torna present i em fa feliç. Són moments entranyables que costa descriure, però que els puc arribar a sentir en moltes ocasions, són moments simples i quotidians, on una mena d’atmosfera de plenitud, d’agraïment i d’intuïció em fa veure aquell instant senzill, ple d’una especial llum i bellesa, com tocat per les ales d’un àngel, és a dir, per tu.
Si alguna cosa vam aprendre de la duresa i cruesa d’aquells anys, va ser, a acceptar la realitat d’allò que malauradament no podíem canviar. Aquells dies, érem sota una gran tempesta de vents huracanats que ens engolia cada dia una mica més. Ens arrapàvem a la vida en una lluita aferrissada per tal de poder doblegar les forces del destí, fins que finalment vàrem entendre que no podíem fer-hi res més i la mort un dia com avui, ens arrabassava la teva vida.
Va ser llavors, quan vam entendre l’abast de la magnitud de la paraula acceptar, vam comprendre que hi ha coses a la vida que no tenen solució i que l’únic que podíem fer era acceptar, que no pas superar o resignar-se, que són paraules molt diferents. Així doncs, l’únic que ens quedava i estava a les nostres mans, era l’amor.
Un amor més enllà de les paraules, estimar-nos plenament, més lluny! en pura essència i que aquesta fragància d’amor, perdures en el temps, eternament i ens seguis acompanyant cada dia. Agraeixo a la vida haver pogut estimar-te intensament, haver pogut compartir la vida i haver-nos sentit molt estimats per tu.
Avui, és 9 de juliol, un dia d’estiu calorós, on els raigs del sol, es filtren entre els fullatge dels arbres. Un dia especial que s’ha transformat en sublim i sagrat, que ens recorda el camí recorregut, el que hem comprés i aprés i el que va significar caminar al teu costat quasi 30 anys, de fet, seguim avançant al teu costat, amb el nostre especial “Komorebi”.
Sense solemnitat, amb senzillesa, valorem el present que hem construït, mirant al futur amb confiança, el teu record sempre ens fa millors persones i ens recorda que res és per sempre, que cal gaudir de la vida, d’aquells moments i persones que avui tenim i estimem.
La natura, sempre dóna pas a la vida que emergeix, creix i brota fins i tot després de ser tallada o cremada, s’obra pas on hi troba una escletxa de llum. Jo també he trobat la nostra particular escletxa, el meu especial “komorebi” per on passa la teva llum, gràcies a ella continuo vivint amb serenitat, pau interna i una dolça nostàlgia.
La Cristina el papa i la mama que t’estimen eternament!
by anna_dol | juny 14, 2021
La mort, és la consciència que hi ha una part de la vida que no podem controlar. El cicle de la nostra pròpia existència, és un continu anar i venir de separacions i pèrdues, algunes d’elles devastadores, ferotges emocionalment, fins arribar finalment a la pèrdua irreversible, la mort dels nostres éssers estimats i la nostra pròpia. Mai estem preparats per assumir-la, ni per acomiadar-nos d’una persona estimada.
El procés d’acompanyar i acomiadar el final de vida d’ un esser estimat, és un temps de sensibilitat extrema, quasi sagrat, un instant punyent i dur però essencial per tancar correctament un cicle important de la nostra vida i el posterior procés de dol.
Com a familiars d’una persona estimada que està en un final de vida, és important adonar-se quan la mort és a prop, per tal de facilitar una mort digne. Hi ha familiars que amb la millor de les intencions intentem pal·liar la situació, per tal de salvaguardar el patiment; i també potser per la por que ens causa la mort.
Però a mesura que la mort es propera, és probable que les necessitats de la persona hagin canviat, és essencial doncs, escoltar amb respecte i comprensió i d’un gran valor humà fer un bon acompanyament en tot el procés de morir, igual que ho fem en el naixement. Potser ara les seves necessitats de la persona sigui reflexionar o buscar el significat de la seva vida, resoldre temes amb familiars, dubtes, pors, qüestions sobre el procés de morir, espirituals i/o religioses. Es el moment de sostenir el dolor, d’oferir quietud i serenor i si cal, poder donar-li permís per deixar de lluitar, per deixar d’aferrar-se a la vida i buscar alleugeriment en la mort, d’aquesta manera ens podem acomiadar i sentir pau mútuament.
Tanmateix cal posar consciència del moment que nosaltres estem vivint, atenent també les nostres emocions, escoltant dins nostre. Segons com, pot ser una gran oportunitat per compartir sentiments molt valuosos, i l’ últim present que podem donar. Sovint n’hi ha prou amb paraules senzilles expressades amb tendresa, amor i gratitud per tot el que va representar a les nostres vides.
Un altre punt a tenir en compte és la necessitat de veure el cos present de la persona estimada. És una situació francament dura, on les emocions es desborden i el cor s’esmicola per la duresa del moment. Però és essencial per la comprensió de la realitat que estem vivint, per la consciencia i l’acceptació de que aquella persona ha mort. Justament serà aquest instant el que ens proporcionarà tancar correctament el nostre cicle per poder iniciar el procés de dol. Una vivència que quedarà gravada per sempre més en la nostra memòria.
Però és ben cert que no sempre tenim l’oportunitat d’acomiadar-nos con voldríem o necessitaríem, la pandèmia, una mort inesperada, accidents, violència, suïcidis etc. Són morts molt traumàtiques que ens provoquen un sotrac esfereïdor, on de sobte i sense avisar ens roben la vida. L’impacte sobtat de la noticia i la sensació d’irrealitat i d’inseguretat és inqüestionable, ens fan perdre l’alè i possiblement agreujarà els símptomes en el posterior procés de dol.
Els simbolismes i rituals de dol ens poden ajudar a dur a terme la necessitat d’acomiadament, ens conviden a expressar els nostres sentiments i pensaments al mateix temps que consolen i alleugen el dolor. Escriure poemes, o bé una carta per acomiadar-nos, pintar, dibuixar… tot el que sigui creatiu, pot oferir-nos aquesta possibilitat. Si optem per l’escriptura, en ella podem abocar en paraules, tot allò que no vàrem tenir oportunitat de fer o dir, vessar tot l’amor i expressar el buit, l’agraïment, el perdó o l’ofec insuportable que ens oprimeix el cor. Aquesta expressió, aquest sentir en facilitarà el comiat.
Les paraules són les teves ales, procura que surtin del cor, que siguin sentides, que brollin de les entranyes i llavors fes-les arribar al més enllà.
Aquest serà el millor homenatge d’acomiadament que pots arribar a fer.
by anna_dol | juny 10, 2021
Una estona de reflexió, de compatir sentiments i comprendre què és estar en dol, què sentim i què podem fer. Un acompanyament per parlar entre d’altres, com la nostra societat nega la mort i el dol i quins recursos tenim. Posar llum en el fet que el dol no és cap malaltia, ni una depressió, malgrat l’emoció que es manifesta sigui la mateixa, la tristesa . Un reconeixement sincer a tot el procés de dol.
