by anna_dol | des. 21, 2019
DOL DESAUTORITZAT, DOLOR PROHIBIT.
En la nostre societat, parlar de la mort no està ben vist, s’amaga o es nega, i les persones no en volen sentir a parlar de penes i dolor, és un tema tabú.
Quan estàs en dol, els coneguts ja no s’aturen a parlar-te i regalar-te un boci del seu temps, perquè saben que en preguntar-te “Com estàs?” pot haver-hi la possibilitat que ploris o entris en la tristesa i el desconsol, i això espanta. Què dir? Com respondre si plora? Haig de parlar de la persona difunta? És molt més fàcil no dir res, fer veure que no t’he vist. Mentrestant anem perden amics i coneguts pel camí, que no et trucaran mai més. Just en el moment pitjor de la teva vida, quan més necessites suport social, caliu i comprensió, la gent fuig! Tot plegat, no és mala intenció, simplement és por de no saber actuar enfront d’aquestes emocions.
Si tot plegat ja és prou complex, encara ho és molt més quan parlem d’aquells dols que no estan socialment reconeguts. El dol desautoritzat, o també anomenat dol prohibit. És aquell que la societat és nega a reconèixer. Se li resta valor i és prohibeix la seva expressió de dolor, forçant a la persona en dol a no poder expressar-lo tal com necessitaria. Són dols que poden patir discriminació, menyspreu, humiliació o vergonya.
Què passa quan mor la parella, però la relació era oculta? Érem amants i ningú pot saber res de mi, ni jo puc fer, ni dir res? No puc sentir dolor, ni tant sols estar trist. La relació d’amants es troba “fora” dels límits socialment permesos. És un dol secret, ocult i silenciat que causa molt dolor. No es consideren persones en dol.
Podem sentir dolor per una exparella que ha mort, creant una mena de conflicte intern d’estar traint a la parella actual. Compartir el que sentim d’una manera senzilla, sense rancúnia i amb afecte per aquella persona que vam estimar durant una part de la vida, ens ajudarà a viure-ho amb normalitat.
Un altre dol desautoritzat el podem trobar en les relacions homosexuals, en què l’amor és va mantenir en secret, o mig encobert. En moltes ocasions són exclosos per la família del difunt, de la presa de decisions en el moment de la malaltia o dels preparatius funeraris, i a més, si poden afegir problemes legals, econòmics i d’homofòbia.
Un altre exemple de dol desautoritzat són les famílies que han perdut el seu nadó durant l’embaràs, al part o després d’haver nascut, amb frases com: «Sou joves, ja en tindràs un altre! Aquests comentaris dificulten el procés necessari davant la pèrdua. Hagi nascut o no, era el seu fill/a i com a tal, hem de mantenir el més absolut respecte a la seva forma de portar el dol.
La pèrdua d’una mascota, es desacredita perquè és considera ridícula. La mort per sobredosi, per malaltia de transmissió sexual, per suïcidi, la discapacitat cognitiva, fins i tot en els nens/es a qui de vegades es restringeix i minimitza l’expressió del dolor, amb la bona intenció de protegir-los. Són només una petita mostra d’aquests tipus de dol, en què el denominador comú és la negació del reconeixement. La por, la humiliació i l’angoixa que comporta no poder expressar i compartir socialment provoca dols patològics amb un procés molt complicat, que fonamenta un profund dolor.
Aprofitem aquestes festes de Nadal que ens conviden a ser millors persones per obrir les nostres ales a les diferències i a la diversitat, escoltem amb comprensió les paraules d’aquells que s’ofeguen i tremolen entre un mar de llàgrimes de dolor, reduïm creences i barreres que ens dificulten créixer millor com a esser humans.
by anna_dol | des. 13, 2019
Arriba el Nadal i a casa falta aquella persona tant estimada per nosaltres, el dolor s’intensifica i el records s’amunteguen produint-nos dolor. Un patiment intens, davant d’una realitat que no podem canviar.
Són dies difícils de gestionar per la majoria de nosaltres, que voldríem que aquestes dates ja haguessin passat, és humà, i forma part natural del procés de dol.
Les Festes de Nadal no tornaran a ser les mateixes, però podem construir-ne de noves, on l’amor pel nostre ésser estimat estigui més present que mai, però, on també puguem expressar lliurament el nostre dolor.
En aquesta xerrada parlarem de que podem fer en aquestes dates, dels simbolismes, de la participació dels nens/es, de les nostres emocions…
En definitiva, com podem gestionar el dol, en un moment on la felicitat sembla ser l’única opció i l’alegria un estat d’ànim que malauradament no tots/es podem compartir i gaudir.
by anna_dol | nov. 16, 2019
Avui fa un any de la mort del fill de la Trini, l’Oscar, un noi de 16 anys vital, alegre, amics dels seus amics i de la seva família i per sobre de tot, un gran motero.
Quan la vida et pren un tresor tant gran com aquest, et desplomes en mil bocins i et rebolques per un dolor insofrible, però amb el temps i el treball personal, vas adonant-te que el dolor està ple d’un amor infinit i etern que ningú et pot prendre.
La Trini ha après a plorar senes ofegar-se, a avançar poc a poc cada dia, ha aprés a acariciar sense tocar, a sentir sense veure, ha aprés que hi ha unes ales d’àngel que només un quants poden percebre.
Justament avui, la mare de l’Oscar ha volgut compartir amb tots nosaltres el seu sentiment més profund i íntim amb una carta molt emotiva, escrita amb el cor, que us adjunto tot seguit, dirigida al seu fill i a totes la mares que com nosaltres em perdut un fill/a. Gràcies Trini!
Allà on siguis Oscar….gas!
JA FA UNA ANY
Sens dubte, de les coses més terribles, per no dir la més terrible, que et poden passar a la vida, és patir la mort d’un fill.
Escrivint aquesta frase torno a pensar: i ja està? Es mor l’Òscar, pim pam, i ja està?
No, a part dels 9 mesos i mig de lluita contra la leucèmia, mesos que faria qualsevol cosa per haver-li estalviat, ens ha deixat 16 anys de records, uns records que ara em fa pànic que se m’esborrin de la ment.
Està clar que mentre tingui prou enteresa no oblidaré la major part de les coses, però sovint hi ha algun objecte per casa, un soroll al carrer, un timbre que sona i penso en situacions i fets viscuts amb l’Òscar. De cop un sentiment de tristesa m’envaeix i em dic a mi mateixa que cap dels moments, rutines, per insignificants que siguin, vull que marxin del meu cap.
És fotut, molt fotut, no vull perdre res del que ens ha deixat.
Potser idealitzem a una persona estimada que marxa per sempre. No m’agrada la paraula “mort”. Vull i necessito creure allò que alguns diuen: _La mort no existeix, és una transformació, l’energia continua per sempre_, doncs potser sí que els idealitzem, però del que no tinc cap dubte és que l’Òscar ens ha deixat molt amor i una lliçó de vida que ni el coach més especialitzat aconseguiria: _Viu mama, busca coses que t’agradin i disfruta!_ Aquesta frase me la va dir en més d’una ocasió i la tinc marcada a foc dins meu. Ara que ja fa un any des de la seva marxa, puc assegurar que és el que faig. Espremo el temps que tinc lliure, penso en què faré per tal de xalar com ell feia, li dec a ell, i no tinc cap dubte que aquesta força que m’arriba, me l’envia ell.
Diuen que el dol consta de varies etapes:
- El xoc
- El dolor
- La negociació / Ràbia / Tristesa
- Acceptació / Transformació
Però com bé diuen, no tenen perquè anar seguides. Sovint es barregen, sobretot la ràbia i tristesa
Vull pensar que estic dintre de l’acceptació però és cert que en qualsevol moment, torno a la ràbia i la tristesa, intentant sempre negociar i acceptar el que mai hauria d’haver passat.
Per sort compto amb l’ajuda de l’Anna. Ella és una terapeuta de Dol, però el més important per mi és que és la mare d’en Jordi, un noi que amb 29 anys va fer el mateix viatge que l’Òscar. Això fa que quan parlem, les dues utilitzem el mateix idioma. No hi ha secrets ni presses per superar un dol, com bé diu l’Anna, el dol s’ha de passar i treballar.
Dono gràcies que, de seguida que va marxar l’Òscar, vaig ser molt conscient que necessitava ajuda, això no ho podia superar sola. A partir d’aquí, creure en l’espiritualitat, en el que és evident; l’energia de tots nosaltres mai mor, també m’ha ajudat a afrontar aquest pal tan gran que m’ha donat la vida.
Des de que vaig estar receptiva, preparada per rebre senyals, ha sigut un degoteig constant i això m’omple tant!
Són senyals evidents que no només he vist jo, sinó que en Martí (el meu fill gran) i el meu marit també han pogut percebre.
Està clar que hi ha un abans i un després des de la mort d’un fill i que això de fàcil no en té res i que de vegades el dolor a dins meu ha sigut tan fort que pensava que no me’n sortiria.
Llegir també ha estat terapèutic. Molts dels llibres de dol marquen el fet que quan arribes a acceptar aquesta marxa, alguna cosa neix dins teu que et fa estar millor amb tu mateix i que et fa millor persona. Quan ho llegia no ho entenia, Com? O sigui, se’t mor una de les persones més importants de la teva vida i tu acabes sent i vivint millor? Doncs, amb molta prudència, a dia d’avui podria assegurar que sí.
Si vas a mirar, sempre s’ha dit que dels mals moments se’n aprèn molt, doncs aquesta patacada no pot passar envà. És “la reina de les patacades”.
Ara bé, s’ha de fer un llarg camí, plens d’alts i baixos, que segur que hi seran de per vida.
Òscar, t’estimo i t’estimaré sempre i com sempre et dic, gràcies per ajudar-me. Sé que ho estàs fent.
Allà on estiguis, xala com tu sabies xalar.
La mama.
Trini GM
16 de novembre de 2019
by anna_dol | nov. 13, 2019
Xerrada oberta a tothom gratuïta.
Estructurarem la xerrada en quatre blocs.
• La nostra societat i la mort.
• Què és estar en dol?.
• La funció de la tristesa.
• Què pensen els nens/es de la mort?
• Pautes per acompanyar-los.
La nostra societat rebutja tot allò que és malaltia, pobresa, vellesa, mort, perquè s’associa al fracàs.
Estar en dol, un territori desconegut i amb molts aspectes per resoldre, on el nostre món es transforma i es pot tornar caòtic.
Per a què serveix la tristesa? Moment, on la vida que es vesteix de gris.
Parlarem de les preguntes que fan els nens i nenes sobre un tema que ja intueixen que és un tabú, com per exemple “
Jo em moriré? I tu?
Saber acompanyar als nens i nenes en aquesta etapa difícil de la vida en funció de l’edat que tenen, és donar-los eines molt importants per quan s’hagin d’enfrontar abans o després a la mort d’un esser estimat.
by anna_dol | set. 13, 2019
Malauradament, a la vida hi ha tragèdies i males noticies que sacsegen el nostre equilibri personal. Fa por sentir dolor i en l’actualitat tenim un munt de coses que ens ajuden a no sentir-lo, fins i tot, a no pensar.
Quan perdem una persona estimada, de res serveix lluitar contra del dolor o intentar evitar-lo. Anem on anem ens acompanyarà. El dolor que sentim no deixa de ser una forma diferent, potser fins i tot estranya, d’ expressar el gran amor que sentim per aquella persona que a mort. És aquest mateix dolor el que ens ajudarà a recuperar-nos quan puguem sostenir-lo, acollir-lo, i expressar-lo, malgrat la gran dificultat que hi ha per trobar les paraules adequades que permetin mostrar tot allò que sentim dins nostre. És una vivència molt íntima que moltes vegades costa molt d’explicar.
El dol és un munt d’emocions rebregades i vives que ens porten a moments oscil·lants en els quals per un moment sembla que el dolor rebaixa la seva intensitat i, al següent moment, tornem a sentir la fuetada que ho envaeix tot.
Per aquest motiu costa tant respondre quan algú pregunta “Com estàs?”, perquè en realitat no ho saps. Estàs dalt d’una muntanya russa i no saps quant de temps t’hi quedaràs. No hi ha un temps estipulat, cada persona és única i cada relació irrepetible, de res serveixen els consells, les recomanacions, o les comparacions. El que veritablement ajuda, és la presencia d’aquell que té temps per escoltar les emocions que brollen del fons de la nostra ànima, amb calma i serenor.
És tot un tresor sentir que aquells que estan al teu costat i t’acompanyen, integren amb normalitat el record del teu esser estimat, que en les converses quotidianes pronuncien el seu nom o que reviuen aquells moments que vam viure plegats. Que bonic que recordin el seu somriure, o el color dels seus ulls!
Moltes persones eviten aquest tipus de comentaris per por a les emocions que puguin sorgir, per prudència, per no ferir, etc. Però el dolor no s’encomana i la majoria de vegades és reconfortant sentir que, malgrat sigui per un instant, la nostra persona estimada hi és present. Ara només tenim els records ven vius, el nostre amor i la possibilitat de poder parlar-ne, és tot el que ens queda.
És un moment de la vida de gran complexitat, en què cal adaptar-se, moltes vegades, de cop i volta, a una nova forma de viure sense aquella persona estimada. Aquest procés, el dol, és com un pont pendular de grans dimensions amb precipicis i profunditats que cal travessar.
A una banda hi ha el que era fins ara la nostra vida i a l’altra, la metamorfosi personal que caldrà fer per travessar-lo, tenint en compte que un tros de nosaltres també va morir aquell dia.
No hi ha maneres correctes o incorrectes d’afrontar-ho, mai res tornarà a ser igual, però en l’acompanyament al dol, sí que hi ha mecanismes que ens poden ajudar a travessar-ho, a viure-ho amb més comprensió i menys angoixa, un acolliment humà sense judicis ni interpretacions.
