by anna_dol | nov. 20, 2020
Una estoneta de reflexió sobre aquests dies de Nadal, on potser el nostre estat d’ànim no ens permet fer celebracions i compartir àpats i tradicions familiars carregats de nostàlgia.
- Què és millor, fer les celebracions, o marxar?
- Què fer, si tenim una onada de sensacions i emocions que es desborden i no podem controlar?
- En aquesta xerrada, entre d’altres, parlarem de com podem transformar el dolor de la pèrdua, en amor, honrant la nostra persona estimada.
Per a inscriure’t, enviar un waptsshap al 647 687 246 amb el teu nom i cognoms.
No cal descarregar res, jo enviaré a les persones interessades un enllaç on hauran de clicar. Només cal tenir un correu gmail. Aprofito per enviar-vos una fortíssima abraçada plena de llum! ✨ Estem en contacte.❤️
Us deixo un resum del que vàrem parlar en la xerrada! Espero que us agradi!!
https://1drv.ms/b/s!AkDx2DatvS0fbyUsVQnm0V9ama0
by anna_dol | oct. 24, 2020
Avui us vull parlar d’una historia d’amor, singular i bella. Els anomenaré Laia, i Jordi, per salvaguardar la seva intimitat.
La Laia va adreçar-se a la meva consulta, ara fa un temps, per demanar teràpia de dol per la mort d’una persona estimada . Era una noia, moderna, actual, feia goig i era agradable. Però la seva mirada era immensament trista, la vaig veure destrossada pel dolor, cansada, desconsolada, semblava que necessitava ajuda.
Va començar la seva historia nerviosa, no parava de tocar-se les mans, respirava ràpid, em va explicar que tenia un dolor molt profund. Em va explicar que estava separada i tenia dues filles.
Va continuar explicant-me que un dia, a la seva feina es va presentar una persona que canviaria radicalment la seva vida.
Era en Jordi, tots dos mantenien una bonica amistat, es coneixien, ell també estava separat i tenia fills. La Laia li explicava els seus assumptes i problemes, i en Jordi semblava entendre-la perfectament, tenien una connexió especial amb ella, la comprensió, les confidències, cada vegada van anar a més, i molt aviat serien mútues. Se sentien vinculats, fusionats, per una força misteriosa. La intuïció els deia que era una relació molt especial.
Amb el pas de temps es van enamorar profundament, no podien deixar de veure’s, de parlar-se, de comunicar-se, d’estar junts, hores i hores penjats del telèfon, amb una plenitud al cor que els omplia d’amor. Havien trobat allò que havien estat tants anys buscant, potser tota la vida, un amor incondicional.
La relació no podia seguir, es plantejava molts cops la Laia, però el seu cor l’empenyia a seguir, a sentir intensament tot aquell garbuix d’emocions, moltes vegades contradictòries. En el fons, sabia molt bé que ell, era la persona que la feia sentir, dona, viva, feliç i per sobre de tot, molt estimada, potser com mai s’havia sentit. No hi podia fer res, l’estimava amb tota la seva ànima.
Malauradament, hi havia una contratemps important que els retenia i els impedia el desig i ànsies de poder estar junts. Una diferència d’edat de més de trenta anys! En Jordi tenia 80 anys, ella, 46.
Un amor prohibit, ocult, es mostrava amb tot el seu esplendor, però la hipocresia de la nostra societat no els hi permetia estimar-se. El comentaris cruels embrutaven la relació plens d’estereotips com “Ella, va amb ell, pels diners” “Ell, va amb ella, perquè és jove” i tants d’altres que ja us podeu imaginar
Un amor prohibit, amagat de tothom, i només satisfet en estreta intimitat. Van continuar durant alguns anys més, fins que una desafortunada nit en Jordi va emmalaltir i va morir, les seves cendres reposen a Boi-Taüll.
La Laia actualment transita per al vida amb l’ànima en pena, amb un dolor immens que s’apodera d’ella cada dia, que li rebrega l’ànima, i que no pot compartir amb ningú, tret dels dies que tenim consulta.
Per a mi, no hi ha dubte, van ser i són, ànimes bessones, tenien, tenen, una connexió més enllà del normal i habitual. Capricis del univers, que no es poden negar i que t’impulsen amb una força insòlita i misteriosa a seguir el camí marcat.
Estic segura que fins el teu últim alè, recordaràs en Jordi, serà una cicatriu important que portaràs sempre, però primer caldrà drenar la ferida i cuidar-la minuciosament perquè tot el dolor i sofriment vagi guarint. T’acompanyaré en el teu camí de dol, plegades trobarem els recursos necessaris perquè tornis a brillar, i escoltis dins teu, tot allò que en Jordi et vol dir a cau d’orella.
Ella m’ha donat permís perquè avui comparteixi amb tots vosaltres la seva bonica historia d’amor i la carta que ella li va escriure quan ell va morir.
Gràcies per deixar-me compartir la teva historia! ♥️
” Dicen que la vida te va dando señales, a mi todas me llevaban a él.
Al principio me parecía imposible, pero por una vez pensé…. déjate llevar, porque no? Y acerté.
Me sentía cuidada, protegida, querida…me hacía sentir FELIZ, era mi ángel aquí en la tierra. Me decía que era una mujer valiente, maravillosa y una gran persona y que yo podía con todo, pero mi ángel se ha ido.
Con las ganas que tenia de vivir y yo de vivirla con él. Al destino le gusta jugar con nosotros, me decía, pero el destino nos tenía guardada una mala jugada. Le echo tanto de menos…. Nunca olvidare todo lo vivido, ni todo lo que aprendí de él.
Dicen que el amor más intenso se oculta detrás del silencio más profundo y es verdad. Todo comenzó con un simple mensaje y ahora tengo que aprender a vivir sin él y vivir con sus recuerdos.
Sé que desde donde esté me ayudará, me cuidará y me protegerá y yo desde aquí, lo tendré vivo en mi pensamiento y sobre todo en mi corazón.
Hay una frase de William Shakespeare que dice: “La vida es muy corta para amarte solo en una, prometo buscarte en la próxima vida “
Y eso es lo que yo haré. Se despidió de mí con un HASTA SIEMPRE yo me despido de el, con un HASTA PRONTO. Gracias por cruzarte en mi camino, gracias por ayudarme y sobre todo gracias, por hacerme FELIZ.”
PD. Te estaré esperando,
La teva nena.
by anna_dol | set. 10, 2020
Els objectes de terrissa són bonics i forts, però alhora fràgils. Els mestres del Japó tenen un antic art per reparar la ceràmica trencada anomenat “Kintsukuroi”. Consisteix a unir les peces trencades i fer-les més boniques, amb una laca de pols d’or per a la seva reparació. D’aquesta manera, la peça de terrissa no amaga les seves esquerdes, sinó que les llueix, adquirint així més bellesa i un valor afegit. Una metàfora que també podem traslladar a les nostres vides, d’una bellesa innegable, però alhora també fràgil i que se’ns pot trencar en mil bocins en qualsevol moment.
Quan t’han arrabassat un tros de l’ànima, pel motiu que sigui, i vius moments d’adversitat profunda o de dolor intens, la meva recomanació és que et permetis connectar amb aquesta part confusa, tèrbola i de tristor. Encara que faci mal i que requereixi un gran esforç per part teva, és necessari durant aquest període de temps, més que mai, connectar amb el que sents de veritat. Sé que no és gens fàcil i que exigeix moltíssim de tu, però és l’única manera de transformar el dolor en la cura necessària per poder renéixer, per definir una altra forma de veure la vida.
Concedeix-te instants de recolliment individual, que et permetin escoltar el batec de la teva vida, amb més reflexió i amb més contemplació, intentant posar una mirada dins teu legítima, atenta i sincera, sense amagar el malestar, donant sortida a allò que necessites. Aprèn a escoltar-te, a conèixer els teus límits i recursos.
Quan ens trobem en aquests moments delicats de la vida, tot és més feixuc, fins i tot les petites rutines diàries semblen una pesada càrrega. Concedeix-te el plaer de no fer res, de deixar-te anar, d’alliberar la ment del pensament insistent. La quietud i la compassió nodreixen l’ànima i donen al cos el merescut descans que energèticament ha perdut. Abandona per un temps el ritme frenètic de la vida, adopta més estones per a tu, desaccelera, regala’t instants de silenci i de menys acció.
En cap cas vull dir oblidar el que ha passat, sinó reconstruir, extreure del dolor, la tristesa i la nostàlgia, una ensenyança, una experiència vital, transformar-ho en alguna cosa bella, noble, crear un motiu, un honor… que tot aquest patiment no sigui estèril. Encara que no ho creguis, segur que hi és, no busquis el perquè, sinó el per a què. És un avanç personal que es va formant a foc lent, en l’art de restaurar l’ànima trencada.
Connecta amb la teva essència, en ella trobaràs una veritable saviesa personal, una dansa interna, intuïtiva, que t’ensenyarà alguna cosa més profunda, més espiritual, i que t’oferirà els recursos necessaris a mesura que vas avançant en el teu particular camí. Més enllà de les circumstàncies del teu dolor, respecta el ritme i el temps del teu aprenentatge i recorda que en l’amor i el respecte a tu mateix és on se sustenta el màxim benestar.
Quan la teva ferida s’hagi transformat en cicatriu, els records seran temperats i podràs ressaltar tot el que vas aprendre de la teva vivència. És llavors quan podràs cobrir les teves esquerdes amb pols d’or, perquè totes elles hauran format part de la teva particular experiència de vida, de la teva força i alhora fragilitat, a la vegada que sentiràs que has evolucionat íntimament com a ésser humà i com a ànima.
by anna_dol | jul. 9, 2020
La nostàlgia sempre toca a la porta en arribar aquest data, els records i les vivències, s’amunteguen com cada any i l’enyorança és fa present i remou aquell dies de desconsol d’ara fa 7 anys, on la teva presencia es va apagar.
Vas anar-te’n amb una melodia al teu cor , lleuger d’equipatge, amb amor, calma i l’ànima neta i en fer-ho també et vas endur un bocí de tots nosaltres.
Avui, fragments de la teva saviesa segueixen presents, com espurnes constants de la teva llum. Senyals que ens acompanyen i són el vent que empeny les nostres ales cada dia.
Ho sento així, com un enigmàtic tresor que cal preservar i guardar, dins nostre i que només uns quants podem sentir.
En la nostra ànima sempre hi ha un racó on s’amaga silenciosa i pacientment un amor etern per a tu.
T’estimem Jordi,
El papa, la mama i el teu gran amor, la teva germana.
