by anna_dol | març 13, 2025
La Margarida és una persona excepcional, una dona sabia de la qual aprenc cada cop que ens retrobem. Ve regularment a la consulta de dolpenedes, des de la mort de la seva filla i em transmet vivències plenes d’experiència i humanitat.
En una d’aquestes sessions de consulta, em va explicar dues histories meravelloses i magistrals.
Les té escrites excel·lentment pel Gregori, un amic que va viure en primera persona el relat explicat per la Margarida, i que va tenir la generositat de regalar-li en format d’escrit.
Aquest escrit, és el que tot seguit comparteixo amb tots vosaltres, gracies a la cortesia de la Margarida, que m’ha permès publicar-lo.
En les dues histories podem trobar la connexió entre el més enllà i l’ara i aquí, senyals de l’univers que ens reconforten i validen que el lligam entrellaçat de l’amor no té distancia.
Dues histories divines! Espero que les gaudiu tant com vaig fer-ho jo!
Ah! un últim apunt per aquells que no hi entengueu gaire en plantes. Els Lliris floreixen a la primavera, per les comunions i casaments, és a l’estiu quan arriben al seu punt de major esplendor, però…. Mai, mai a l’hivern!
EL LLIRI BLANC
Era la vigila de cap d’any, l’Erasme va compartir una historia que em va colpir profundament.
Al jardí de la Margarida i el Joan, envoltat de silenci i pau, hi reposen les cendres de la seva estimada filla, la Lali, que ens va deixar fa dos anys a causa d’un càncer.
La Lali sempre havia estimat aquell racó del jardí. Era un espai de llum i vida, on ella solia somriure entre les flors. Quan va morir, la seva mare, la Margarida i el Joan van decidir deixar-la descansar allà, entre els arbres i les flors que tant havia estimat.
Enguany, durant les festes de Nadal i Cap d’Any; les mateixes dates en què la Lali va partir, un prodigi inesperat va tenir lloc.
Just sobre el lloc on descansen les seves cendres, ha crescut un esplendit lliri blanc. Alt, elegant i radiant, sembla haver florit com un símbol de la seva presencia.
El Joan diu que és com si la Lali els envies un missatge d’amor, un record que, fins i tot en absència, ella continua formant part de les seves vides.
La Margarida emocionada, afegeix, que aquest lliri és un regal de l’esperit de la seva filla, que no volia deixar-los sols en aquestes dates tant especials.
Mentre contemplen el lliri, al jardi s’hi respira una tranquil·litat infinita, com si la Lali, a traves d’aquesta flor, hagués trobat la manera de dir-los que està en pau i que el seu amor perdurarà per sempre.
L’AGENDA MARRÓ
La Margarida, encara commoguda per la lectura d’en Lliri Blanc, va aixecar el cap amb un somriure ple de misteri i va començar a explicar la historia de l’agenda marró. A la taula de Cap d’any, en Joan, el pare de la Lali, la Rosa i l’Erasme es van inclinar cap a ella encuriosits.
“Imagineu-vos” va dir, “La Núria, una de les millors amigues de la Lali, va somiar una nit, que la meva filla la Lali, li deixava el seu diari personal. “És per a tu”, li va dir en somnis. Quan m’ho va explicar no sabia que pensar, però quan vaig anar a Londres a recollir les coses de la Lali després de la seva mort, no vaig trobar cap agenda marró. Res de res!
Un silenci expectant regnava a la sala, mentre la Margarida continuava la historia.
“Vaig buidar calaixos, armaris, cada racó del apartament, per intentar trobar-lo, però res”. Vaig tornar cap a casa amb un bagul ple de records, però resignada i convençuda que aquella agenda marró no existia. La Núria estava decebuda, però ho va acceptar.
La Margarida va fer una pausa per fer un glop de cava i va continuar amb la veu tremolosa. “Quan vaig obrir el bagul a casa per repartir les pertinències entre la família, entre tots aquells records, va aparèixer del no res, la famosa agenda marró. Era allà, intacta!! Com si hagués estat amagada per la mà de la mateixa Lali”
En Joan, que havia escoltat atentament, va agafar la mà de la Margarida, emocionat. “Sempre vaig pensar que la Lali tenia un sentit especial per a les coses importants”, va dir amb veu baixa, mentre la Rosa i l’Erasme assentien en silenci.
“La Núria guarda l’agenda marró, aquell diari, com un tresor”, va continuar explicant la Margarida. “I el més fascinant de tot és que, segons ella, hi ha pàgines on la Lali va escriure somnis que semblen parlar del futur. Com si ja sabés que la seva vida prendria aquest camí”.
Els presents es van mirar amb ulls brillants, compartint la màgia d’aquell moment. Era una historia teixida pel destí, plena de misteri i emoció.
“Doncs ja ho veieu” Va concloure la Margarida amb un sospir,“ les coses tenen un camí propi, i a vegades ens parlen des de llocs on no les esperem”.
Aquella nit, El lliri Blanc i l’agenda marró van omplir la taula de Cap d’any amb records, somnis i la màgia inesgotable de la Lali, mantenint viu el seu esperit entre tots.
El Lliri de la Margarida, pintat per ella.
by anna_dol | març 11, 2025
El món tal com el coneixíem ha canviat, vivim una època de grans transformacions a tot arreu. Sembla que els valors humans estan en decadència. Al meu entendre, aquests valors són la brúixola del nostre comportament, l’essència de tot allò que defineix la nostra manera de ser i d’actuar, les regles del joc més elementals. Actualment conceptes tant fonamentals com la manca de cortesia, el respecte, la honestedat, la lleialtat, la bondat per mostrar-ne alguns, estant desapareixen, per convertir en acceptable i creïble, allò que de cap manera ho és!
Tot es qüestiona i es posa en dubte, arribant a nivells preocupants de mala educació i desconsideració pels altres. A vegades observem agressivitat, descortesia i l’insult gratuït, provocant un malestar important als altres. Aquesta manera d’actuar fins fa poc era detestable i reprovable, però actualment es considerada una virtut, un triomf, només pel fet d’haver intimidat a l’altre. Ser respectuós actualment es considera una debilitat i no pas una qualitat.
Estem perdent els modals i entrant en una crisis de valors alarmant que afecta a tots els nivells, des de governs, institucions, professionals, sembla que la tendència és ser burleta, irrespectuós i fregar l’ofensiu. L’objectiu és el benefici propi, l’èxit, el plaer immediat i el consum material, malgrat que per aconseguir-ho, calgui saltar-se les normes bàsiques de convivència. Un egocentrisme que anul.la sense empatia ni consideracions les necessitats dels altres, menyspreant la seves legitimitats. Aquesta manera d’actuar alimenta la superficialitat, el patiment mental i provoca una gran buidor personal.
Evidentment la mort no se n’escapa de la manca de valors i de respecte. Tot el que és sagrat, el culte i rituals, s’han anat modificant fins a convertir la mort en un tema tabú. Lluny de ser una font de reflexió existencial i espiritual plena de significat, s’ha convertit en una veritat incòmoda que requereix passar-hi de puntetes, en que és millor evitar el tema, no pensar-hi, ser discret, fins i tot, no anomenar-la. En definitiva, una societat que tracta la mort com si fos una epidèmia, una malaltia que s’encomana i que cal tenir quan més lluny millor.
Per aquest motiu, si en el transcurs d’una conversa, la persona en dol esmenta aquella persona estimada que ja no hi és, en general les persones s’incomoden. Ràpidament hi ha la necessitat de canviar de tema, com si fos perjudicial parlar-ne, com si fos perillós dir el seu nom, quasi com una falta d’educació parlar d’aquells que han mort. Fins i tot es perden relacions amb coneguts que eviten coincidir, perquè no saben que dir, com enfrontar aquella situació i prefereixen perdre el vincle.
Pel fet de no compartir i transmetre els coneixements i les vivències de la mort, la neguem, com si no existís, l’ocultem en una mena d’enganyifa d’immortalitat, posant de manifest cada vegada més un gran distanciament sobre ella. Aquesta manera d’actuar, dificulta que les noves generacions puguin aprendre amb l’exemple, la imitació i l’observació dels adults més propers i el seu comportament davant la mort.
Hem de retornar en aquelles qualitats humanes que han guiat les cultures durant mil·lennis i ens han servit per caminar per la vida. Cal reflexionar sobre els valors, creences i prioritats per tornar a trobar un equilibri entre la vida i la mort, entre el nostre benestar individual i el bé comú, retrobar-nos amb l’amor i amb aquells valors que tots mereixem, compartim, o no, la mateixa visió del món.
by anna_dol | des. 13, 2024
Plataformes, intel·ligència artificial, xarxes socials. Noves tecnologies que cada vegada més s’integren a les nostres vides i transformen la manera d’expressar-nos. Internet ens ha modificat el món, i la mort no s’ha escapolit del seu domini. La tècnica del “like” s’ha instal·lat en el dol, oferint validesa i acompanyament.
Trobem, doncs, en la comunitat virtual un refugi on trobar consol, quan el dolor és ple a vessar. Antigament, aquest acompanyament l’oferien els veïns i, sobretot, les veïnes, que vestides de negre compartien diàriament amb la persona afligida la dolença i comprovaven l’evolució personal del dol. És possible que en l’actualitat les xarxes socials estiguin cobrint, d’alguna manera, aquesta mancança veïnal. Un altre paral·lelisme semblant el podem trobar en els grups de dol presencials, persones desconegudes, unides per una mateixa causa, compartint les seves vivències i el seu desconsol per la mort d’un ésser estimat.
Els espais virtuals també ens proporcionen memorials, llocs on poder homenatjar sempre que vulguem els nostres éssers estimats. Des de publicar fotos, editar escrits, música, poemes, fins a rememorar tantes vegades com vulguem aquelles converses i fotografies. Ens concedeix la possibilitat imaginària d’escriure cartes o missatges a la persona estimada, tot i saber que, malauradament, mai rebrem resposta. Són escrits de plany i lament en què es comparteix l’enyorança, els records i, sobretot, l’amor. Ben mirat, per escriure ens cal posar un bocí d’imaginació, en un afany d’expressar tan bé com sigui possible tot allò que sentim per poder arribar a l’altre. Qui sap, doncs, si amb la connexió de les xarxes d’internet, i utilitzant una mica de la màgia de Nadal, el nostre escrit pot fer un viatge a l’espai intergalàctic, i arribar allà on resideix l’ànima de la nostra persona estimada! Una fantasia meravellosa que, sigui com sigui, ens proposa alliberar emocions estancades i exterioritzar tot allò que sentim, alhora que reconforta el cor ferit.
En general, la utilització d’aquests espais virtuals és més gran quan en la vida real necessitem més suport i compromís i no tenim una bona predisposició del nostre entorn, o bé quan el dolor estreny amb tanta força que fa massa mal. És aleshores quan és més comú recórrer a l’acolliment de la comunitat en línia. No obstant tots els avantatges que poden tenir les plataformes socials, també tenen els seus inconvenients.
S’han de tenir en compte les característiques de cadascun de nosaltres, la nostra manera de ser. Observar si hi ha una necessitat d’expressar els sentiments i compartir virtualment, llavors pot ser una opció saludable. En canvi, si hi ha por d’exposar la meva intimitat i ser qüestionat pels comentaris poc adequats que puc arribar a rebre, pot ser contraproduent per a mi.
Tot depèn de la raó per la qual decidim compartir el dolor a les xarxes. No sempre l’espai virtual serveix com a única eina de suport per afrontar el dol. La tecnologia no és bona ni dolenta, tot és en funció de l’ús o l’abús que li vulguem donar. Compartir en el món virtual està bé, però fer-ho en la vida real és encara millor. Potser en la combinació està la clau. Al meu entendre, no hi ha res millor que l’abraçada sincera, una mà amiga d’aquells en qui confiem. I si això ens manca, caldrà recórrer a la mirada honesta d’un professional.
Que aquest Nadal el teu cor s’il·lumini, quan recordis aquells que no hi són,
perquè llavors sabràs que viuen dins teu.
by anna_dol | nov. 14, 2024
Com cada any arriba Nadal, i els carrers s’engalanen esplendorosos i les cases s’omplen d’espurnes de llum; els bons desitjos ens arriben per tot arreu. Tot plegat són dies què brollen els sentiments més dolços i entranyables que embolcallen petits i grans.
Però malauradament, no és així per a tothom. Per algunes famílies aquest no serà un bon Nadal. Potser és el primer Nadal sense aquella persona estimada, o potser ja fa anys, sigui com sigui és molt probable que no siguin unes Bones Festes de Nadal.
Per aquest motiu, ara fa forces anys, presentem aquesta xerrada de dol. És Nadal i a casa hi faltes tu. Una estona de reflexió sobre aquests dies, per tal de recollir diferents opcions. Com per exemple..
- Parlarem de si és millor, fer les celebracions, no fer res, o marxar?
- Qué fer si estem amb gent i tenim una onada emocional, que ens desborda i no la podem controlar?
- Com podem transformar el dolor de la pèrdua, en amor, honrant a la nostra persona estimada.
Vine t’esperem!
