No fa més mal una pèrdua que un altre. El dolor que sent una persona després de la pèrdua d’un ésser estimat, no es pot comparar amb cap altre. Cadascú sent la seva pròpia, aquella que li fa mal a la seva pell, aquella que l’hi ofega l’ànima en la seva intimitat.
Però és cert, que una de les morts més terribles, és sobreviure a la mort d’un fill/filla, però si aquesta mort s’ha produït per suïcidi, el dolor és més amarg i necessita ser tractat des de la comprensió i la sensibilitat més absoluta.
És un dol complex, dramàtic i prolongat perquè acostuma a sacsejar la vida de forma sobtada i amb una gran violència i desconcert emocional.
S’ha de perdre la por a parlar-ne, perquè és una de les parts vitals per la recuperació emocional de les persones que han sostingut el dolor d’un suïcidi.
Entendre les raons que van portar a un ésser estimat a suïcidar-se, és capbussar-se en l’ immensitat d’un oceà de perquès interminables.
La persona que s’ha tret la vida, volia deixar de patir, en realitat, segurament, no volia morir, no volia provocar dolor en aquells que estimava, però necessitava deixar el sofriment que no el deixava viure.
La societat actual, a convertit la mort en un tema tabú, tot i ser una part essencial de la vida, però molt més censurat i vetat està la mort per suïcidi, una mort oculta i emmudida per la societat; tot i duplicar en nombre els accidents de trànsit.
Cal recordar a les persones estimades per com van ser en vida, pel que van significar per nosaltres, i no pas per la manera en que van morir, recordant el dolor, el patiment o el deteriorament físic.
No és just per ningú tenir només la imatge del final de vida, segur que podem registrar en la nostra ment altres instants de la vida de la persona més positius, per tal de poder honrar-la i recordar-la com es mereix.
El passat divendres dia 21 de setembre, vaig rebre la carta d’una mare que va perdre el seu fill, el Nicolas, ara fa 6 anys. En el seu escrit puc reconèixer el dolor i l’amor desconsolat, d’una mare cap al seu fill, un vincle etern que mai ningú podrà desfer entre tu i ell.
Per molts anys Nicolas!
Anna Cuixeres.
Tot seguit deixo l’escrit de la Maria Luisa:
Avui, 21 de setembre de 2018, haguessis complert 34 anys.
Una edat en què tots els projectes i tots els somnis són possibles.
Veig als teus amics convertir-se en homes que fan projectes, que formen belles famílies, que tenen somnis i continuen avançant per la vida, i em sento feliç per ells, gairebé orgullosa d’ells, encara que no siguin els meus fills.
Respecte la teva decisió encara que no la comprenc, sé que estic condemnada a no comprendre-la. Potser algun dia ens veure’m i podràs explicar-ho.
Siguis on siguis, espero que et sentis en pau amb la teva decisió i que t’hagis alliberat de tot aquest dolor que fa 6 anys et va portar a voler abandonar la vida.
També espero que ens estiguis mirant i que sàpigues que t’estimem amb tot el nostre cor i que sempre t’ estimarem.
Per molts anys Nicolás!
