Que bonic seria tenir una vareta màgica i poder anar enrere només un instant… Quantes coses podríem canviar o afegir, quantes coses faríem o diríem, de veritat i des del cor. Com es modificaria la nostra vida,? el nostre destí?
Avui justament 17 de gener, fa 32 anys que moria el meu germà, en Ricard. Jo només tenia 25 anys i ell 17. Com a passat el temps!! Quasi ja no me’n recordo.
Érem molt joves tots dos, i no varem tenir gaire temps de coneixen’s com adults. Molt sovint penso l’edat que ara tindria (49 anys), i que faria?, com seria? Quina relació tindríem?.
El fet de la mort dels meus germans, fa que el meu inconscient idealitzi aquesta figura dels germans com allò quasi sagrat.
Ara fa temps que ja no em passa, però durant molts anys l’emoció de l’enveja aflorava en mi, quan veia aquelles persones que podien gaudir d’ells i elles, de les seves companyies, de les confidències i complicitats. Per altra banda em costava molt entendre les desavinences familiars entre germans, de fet, és una d’aquelles coses que encarà em costa ara.
Pensava i encarà a dia d’avui ho penso, que reconfortant ha de ser tenir un germà o germana. Gaudiu de tots aquells que estimeu!! ja veieu que l’edat no té res a veure.
La mort arriba quan menys ho esperem. Feu moltes abraçades i petons i sobretot dieu-los que els estimeu. Potser no hi seran sempre, potser un dia no estaran aquí, i llavors, tindrem l’enyorança de temps passats, temps que ara estem vivint.
Potser un dia, voldreu com jo, una vareta màgica per llançar un encanteri i anar una estoneta al passat.
En el meu record Ricard, t’estimo.
