Avui, diada de Sant Jordi, m’envaeix un sabor agredolç, el record i la nostàlgia impregnen avui, tot el que toquen.
Mai se sap què pot desencadenar el dolor del Dol. Pot ser que sigui una cançó, una imatge, una olor, pot ser qualsevol cosa i en qualsevol instant.
Sant Jordi, diada d’amor i cultura és per a mi, un d’aquests moments. Una barreja d’emocions es remouen, i s’amunteguen en el meu cos i en la meva ment.
I en ve a la memòria aquell Sant Jordi, un dia assolellat, a mitja tarda, passejant pels carrers la Vila, en un ambient de festa, rodejats de gent, salutacions i converses, en un bosc ple de llibres, colors, i una àmplia gamma cromàtica de roses engalanades per l’ocasió, amb llaços i cintes que omplien els carrers.
En els teus ulls veia el cavaller Sant Jordi, evocant catalanitat i el simbolisme d’aquest dia, feliç, i amb naturalitat, tot passejant com sempre, compraves un grapat de roses per regalar, i un llibre, que mai no llegiries.
Avui, sento l’enyorança d’aquella tarda i de temps passats, on amb senzillesa es manifestava l’amor, interpretat per aquella rosa de pètals vermells, vellutats i fràgils, i sento dins el meu cor, les seves punxes, i alhora la seva fragilitat el dolor de la certesa de qui no tornarà mai més.
Malgrat que he caminat lluny, el dia de Sant Jordi continua sent un dia molt particular, i observo el meu roser, esperant un senyal de l’energia eterna i miro el cel, en l’afany i la recerca de trobar, un trosset d’amor teu, una carícia subtil, en un dia singular i especial, i com moltes, altres persones a qui els hi falta un ésser estimat, avui la teva absència em tenyeix de tristesa.
Viure és acceptar el canvi constant,
abraçar el que és,
dansar amb l’univers
sense resistència.
