Malauradament, a la vida hi ha tragèdies i males noticies que sacsegen el nostre equilibri personal. Fa por sentir dolor i en l’actualitat tenim un munt de coses que ens ajuden a no sentir-lo, fins i tot, a no pensar.
Quan perdem una persona estimada, de res serveix lluitar contra del dolor o intentar evitar-lo. Anem on anem ens acompanyarà. El dolor que sentim no deixa de ser una forma diferent, potser fins i tot estranya, d’ expressar el gran amor que sentim per aquella persona que a mort. És aquest mateix dolor el que ens ajudarà a recuperar-nos quan puguem sostenir-lo, acollir-lo, i expressar-lo, malgrat la gran dificultat que hi ha per trobar les paraules adequades que permetin mostrar tot allò que sentim dins nostre. És una vivència molt íntima que moltes vegades costa molt d’explicar.
El dol és un munt d’emocions rebregades i vives que ens porten a moments oscil·lants en els quals per un moment sembla que el dolor rebaixa la seva intensitat i, al següent moment, tornem a sentir la fuetada que ho envaeix tot.
Per aquest motiu costa tant respondre quan algú pregunta “Com estàs?”, perquè en realitat no ho saps. Estàs dalt d’una muntanya russa i no saps quant de temps t’hi quedaràs. No hi ha un temps estipulat, cada persona és única i cada relació irrepetible, de res serveixen els consells, les recomanacions, o les comparacions. El que veritablement ajuda, és la presencia d’aquell que té temps per escoltar les emocions que brollen del fons de la nostra ànima, amb calma i serenor.
És tot un tresor sentir que aquells que estan al teu costat i t’acompanyen, integren amb normalitat el record del teu esser estimat, que en les converses quotidianes pronuncien el seu nom o que reviuen aquells moments que vam viure plegats. Que bonic que recordin el seu somriure, o el color dels seus ulls!
Moltes persones eviten aquest tipus de comentaris per por a les emocions que puguin sorgir, per prudència, per no ferir, etc. Però el dolor no s’encomana i la majoria de vegades és reconfortant sentir que, malgrat sigui per un instant, la nostra persona estimada hi és present. Ara només tenim els records ven vius, el nostre amor i la possibilitat de poder parlar-ne, és tot el que ens queda.
És un moment de la vida de gran complexitat, en què cal adaptar-se, moltes vegades, de cop i volta, a una nova forma de viure sense aquella persona estimada. Aquest procés, el dol, és com un pont pendular de grans dimensions amb precipicis i profunditats que cal travessar.
A una banda hi ha el que era fins ara la nostra vida i a l’altra, la metamorfosi personal que caldrà fer per travessar-lo, tenint en compte que un tros de nosaltres també va morir aquell dia.
No hi ha maneres correctes o incorrectes d’afrontar-ho, mai res tornarà a ser igual, però en l’acompanyament al dol, sí que hi ha mecanismes que ens poden ajudar a travessar-ho, a viure-ho amb més comprensió i menys angoixa, un acolliment humà sense judicis ni interpretacions.
