by anna_dol | set. 16, 2024
A mesura que les persones envellim, inevitablement ens hem d’adaptar a una sèrie de canvis que, més que mai, tenen un caire de pèrdua. Morts significatives, parella, amics, germans i, en alguns casos, la mort dels fills. Canvis físics, de salut i potser del lloc habitual de residència. Un període de temps en el qual s’han de canalitzar molts dols en molt poc temps. Tot i que davant de les mateixes morts, i en comparació amb la gent jove i adulta, en la vellesa hi ha major capacitat de resiliència, una saviesa interna, concedida per l’experiència, per acollir les dificultats més adverses i diverses i, per tant, per poder sostenir una malaltia incurable, la mort o el dol.
A una certa edat, la pèrdua de la parella, tot i ser una experiència previsible, és un moment molt difícil i dolorós. Al dolor de la pèrdua en si, li hem d’afegir la soledat. La parella és la principal font de companyia i la seva absència deixa un gran buit. Després de tota una vida viscuda conjuntament, la persona pot sentir-se profundament sola i aïllada. Quan obre la porta de casa, ja no hi ha aquella persona amb qui compartia la quotidianitat del present i les perspectives de futur, és llavors quan el dolor ressona amb més força que mai.
Amb la mort de la parella no només se’n perd la presència física, sinó també una font important de la nostra intimitat. La pèrdua de la mirada que tenia l’altre sobre nosaltres, aquella sensació que va més enllà del físic, que ens parla de protecció i privadesa, d’intimitat, de confidencialitats, de compartir vulnerabilitats, sentiments i històries personals.
No sempre és així, però molt sovint la mort de la parella esdevé després d’un procés de malaltia crònica o perllongada. Malgrat el patiment i l’esgotament que significa tot el procés, aquest pot ser un temps adequat per donar i rebre amor. Per cuidar i resoldre temes pendents, per expressar el significat de l’un per l’altre, per parlar de creences i pors i, finalment, per tenir l’oportunitat d’acomiadar-se. Tots recursos necessaris i respectuosos en l’elaboració, adaptació i acceptació posterior del dol.
Més endavant caldrà adaptar-se a un nou estil de vida, obrir la ment i el cor a noves realitats, incrementar la vida social, participant en activitats o, simplement, mantenir el contacte regular amb amics i familiars. La intimitat ara pot prendre altres formes, passar temps de qualitat amb noves persones, fomentar les mostres d’afecte, les abraçades i, fins i tot, obrir la mirada a noves relacions. La necessitat d’estimar, el contacte físic, les carícies, en definitiva, l’estimació, són mostres universals que tots agraïm sentir, la vellesa no és una excepció, no desapareix amb l’edat, simplement s’ajusta i s’adapta al moment en què estem vivint, i en aquesta etapa vital és més necessari que mai.
by anna_dol | set. 5, 2024
Tot i que l’entrada és del 05 de setembre, va ser un obsequi de la Montse Casanovas, el dia del meu Sant, el 26 de juliol, per Santa Anna de 2024. El meu agraïment pel regal i per haver-me deixat formar part de la seva vida.
SOM FANG, és un escrit emotiu, sincer i colpidor, sorgit de la mà i del cor de la Montse. La seva font d’inspiració és el Toni, el seu marit, el seu amic, company, l’ amor i el sentit de la seva vida. Tots dos, van formar un bon equip. El Toni la va acompanyar durant moltes dècades, ara, fins que es tornin a trobar, també ho fa. Des d’un altre pla, però al seu costat. Perquè l’amor no mor mai, és etern.
Però SOM FANG, també va dirigit a tots aquells que coneixem a la Montse, abans i ara. Aquells que van poder compartir la vida amb ella, aquells a qui ella va estimar, i aquells que sense conèixer-los en aquest pla terrenal també els estima, doncs tal com diu ella, tot plegat està enfilat amb un fil d’estrelles.
SOM FANG, Som fets de fang, que sorgeix de la mare Terra, de l’argila que es confón amb l’aigua i crea, amb l’ajut de les mans destres: figures, retalls, formes, textures, …màgia.
Anem lliscant com el fang fos per aquest camí anomenat vida. I a voltes som gerros on dipositar boniques i esplendoroses flors sorgides de l’amor; de vegades, greals que arrepleguen les nostres pròpies llàgrimes de dolor i de tristesa; a estones, una vara llarga, inutil, inert i buida que rau en un racó quan tot passa al seu voltant; de tant en tant, campanes alegres dringant la seva joia…
I a la fi, tornem a la terra, l’aigua dilueix el fang, que es fon i s’escola entre les mans per a retornar al seu espai primitiu, al sí de la seva essència. Es neix, es mor… És la VIDA.
Més de sis anys m’ha costat comprendre aquest cicle tan antic com la mateixa existència de la humanitat. I encara no sé si l’entenc del tot, o més ben dit, no sé si el meu cor vol acceptar sense ressistència la seva comprensió. És dur saber que som fang que ens crea i que un dia ens desfà. Se’m fa difícil encara acceptar que d’aquell joc duple de peces que va crear-se, en desapareix una que formava un joc perfecte amb la peça que sóc jo.
M’agrada la simbologia del fang, per a mi simbolitza un homenatge a qui un dia, amb les seves mans, aquelles mans que oferien carícies i que tant he estimat; a partir d’aquesta terra aquosa, va saber crear bellesa.
Al llarg d’aquests sis anys, la incomprensió de la realitat, el desvaliment, la tristesa, la por, la ràbia, la infelicitat, el dolor… m’han colpejat amb força; ara una, adés l’altre. I, com un vaixell a la deriva a causa del vent del sentiment del moment, he anat vorejant el camí, intentant anar endavant; de vegades amb la bogeria d’enfilar l’onada de front i naufragant; de vegades passant lliscant pel costat de la riba, intentant protegir el casc de la nau.
Durant molt de temps el dolor ha emplenat amb força el meu cos i el meu cor, sovint
afeblit i masegat. La desesperació, l’abatiment i l’ànsia de tornar a retrobar aquell a qui havia perdut ha omplert els dies fins que a les nits, la inconsciència del son ha estat el refugi per a poder descansar i tornar amb nova energia endimoniada a la recerca de l’impossible. Quan més impossible i més gran el dolor, la soledat i la tristessa, més gran l’enyor . I alhora més a la recerca d’espais de lleugeresa, diversió i companyia per oblidar durant uns instants que ja no ets la d’abans.
Fins que poc a poc, el dolor lacerant i punyent, que m’abandonava a la buidor ha anat deixant pas a un cosí germà petit, el de la nostàlgia profunda de l’absència. Aquesta sé que sempre m’acompanyarà, perque he viscut, he estimat i he estat estimada.
Som fang i les mans que trobem en els camins que recorrem: les mans amorososes d’aquells que estimem, les mans dures i cantelludes de les pedres que trobem, les mans belles dels amors que coneixem, les mans asfixiants dels moments que ens colpegen i ens canvien de sobte el devenir… som fang i totes aquestes mans ens van modelant i ens fa ser qui som. Estem en continua remodelació. El fang que som va prenent les diferents semblances i textures que el sabors de la vida van esculpint.
Tota jo sóc l’aspre tacte de la fortalesa aconseguida amb els embats, la forma suau, arrodonida, acollidora, amorosa i plena de vivències gaudides i viscudes, la frescor dels records que mai podran ser esborrats; la tonalitat fosca de la saviesa del dolor més profund, la lluentor de tots els instants de felicitat…
A la fi, porto a dins la textura suau de l’amor que he viscut. SÓC FANG.
La força que he trobat neix de l’amor, de l’amor incondicional i ple per tu; pel que vam viure plegats aquí, pel que vivim ara, connectats per un fil d’estrelles que va fins a l’infinit i pel que viurem.
Seguirem caminant. Junts.
T’estimo.
Montse
