by anna_dol | abr. 22, 2022
Un drac ferotge m’ha visitat masses vegades al llarg de la meva vida. Alimentava a la bèstia, amb tristeses, absències i desconsols, m’omplia de pors, dubtes i esglais. Era llavors quan la bestia es feia més forta, i es tornava més feroç, fins arribar a devorar-me.
Busca la teva essència!, em va dir el cavaller Sant Jordi, trobat a tu, busca dins teu, escolta el teu cor. Després de molta lluita i revelant-me contra el meu destí, vaig trobar la claredat que necessitava per fugir de les urpes d’aquell drac, tot i que haig de dir, de tant en tant, encarà em visita.
De la sang de aquell drac, d’ aquella bestia que durant tants anys em va turmentar, va néixer un aprenentatge de vida, una bella flor que esclatava dins meu, amb perfum d’amor i gratitud.
Sense paraules, de puntetes i quasi sense adonar-me’n, vaig establir un compromís espiritual, una manera senzilla i modesta d’entendre la vida.
Va ser llavors, quan amb un somriure murri, el meu especial cavaller Jordi, em va regalar una enlluernadora rosa vermella, com a gest d’amor, símbol de comprensió de la vida i de la mort, de respecte i plenitud per a mi mateixa.
Anna Cuixeres.
Gràcies amor meu! Feliç Sant Jordi a tots i totes!
by anna_dol | abr. 6, 2022
Avui, finalment puc rendir un petit homenatge al meu pare i a tots aquells pares, que ja no estan entre nosaltres, però que un dia van ser persones altament significatives en les nostres vides. Una honrà a les seves memòries!!.
Per a mi, va significar un dolor terrible; el meu pare era una persona molt especial en la meva vida que durant molts anys, va tenir la clau del meu cor, tenia una forta influencia en mi. Ara, ja fa anys de la seva mor, malgrat que el dolor dels primers anys, s’ha alleugerit i ja no estic en dol, recordo molt bé, com era en aquell temps el meu dolor. No vaig saber gestionar-lo, era un dolor punyent que m’arrencava les entranyes, vaig estar molt de temps a poder alçar el vol. Fruit d’aquesta mala gestió vaig somatitzar una malaltia intestinal. Les meves emocions em van passar factura, per no saber que fer amb elles, per no tenir ni idea, que era el dol, que havia de fer amb aquell dolor que m’oprimia el pit.
Va ser molt intens, i va predominar en mi, en el meu interior, l’emoció de la ràbia, la impotència de veure la malaltia, la decadència. Una frustració creixent s’apoderava de mi, en veure com la malaltia avançava irremeiablement. Posteriorment va arribar la mor, llavors vaig tenir que fer front a la meva soledat, a la meva orfandat de pare i al meu dol. Va ser llavors quan vaig saber que el dol havia començat amb la malaltia, molt abans de la mort física del pare, i per tant havia transitat per un dol anticipat.
S; ell, sempre havia estat allà, acompanyant-me en el meu camí de vida, al meu costat, construint junts un recorregut familiar ple de vivències, d’instants màgics i sensacions diverses, però com no, també de moments foscos i de grans tragèdies familiars.
Ell, va ser el primer home que incondicionalment em va estimar, i jo, ho sabia molt bé, era la nineta dels seus ulls, a l’igual que sabia que ningú, mai més, tindria aquella delicadesa en mirar-me. Aquells ulls em miraven amb orgull, complicitat, honestedat i amor. Per aquest motiu, tenia la seguretat que si el temporal amenaçava la meva vida per algun motiu, ell em protegiria, m’ agafaria de la mà, i m’ acompanyaria a subjectar les veles i el temporal, com sempre, incondicionalment, estigues jo encertada, o no.
Tot i això, mai ens vam dir que ens estimàvem, tot i que no feia falta perquè ho sabíem molt bé. A dia d’avui em sap molt greu no haver-li dit. Vergonya era el que jo sentia, perquè ell era un home d’una època i una generació en la que aquestes coses no es deien, es donàvem per enteses, però ara amb el temps, crec que jo ho havia de haver fet.
Valors, saviesa, sempre amb aquella naturalesa tant peculiar d’ell. Era un home resilient, alegre i amb un gran sentit de l’humor. Va saber transmetre’m el que volia dir felicitat, equilibri i pau interna, em va ensenyar a valorar les petites coses quotidianes, els petits regals senzills que ens oferia la vida i saber agrair-los. Em va inculcar que la vida no era complicada, que las persones la feien complicada, i que malgrat el sofriment que hi havia a casa, per les malalties i posteriors morts dels seus dos fills,(els meus germans) no podíem perdre el lligam que ens unia, teníem una família que havia de continuar, acceptant la vida vingués com vingués, doncs nosaltres no podíem fer res més, del que havíem fet, per tant, les circumstancies que ens tocava viure s’ havien de saber transitar amb acceptació. El seu ensenyament perdurarà sempre més dins meu i té un significat molt especial i personal per a mi.
El pare, significava d’ alguna manera el lligam amb la meva infantesa, i aquell dia, el dia de la seva mor, tot s’ esmicolava en mil bocins, la meva vida esclatava pels aires. Amb la seva mor, ja no podria mai més córrer al seu costat quan tingues por. Aquell dia, aquella nena, també va morir, es va desdibuixar, havia arribat el moment de fer front als obstacles de la vida, sense aquella figura paterna protectora.
No puc arribar a descriure amb paraules el meu agraïment, el meu reconeixement, a qui, sense fer gaire soroll, em va regalar la vida, i al llarg d’ella, em va mostrar tantes i tantes coses importants.
En honor a tu, papa i a tots els pares que com tu, van saber estimar, et demano perdo, per tot el que no vaig saber fer, i per tot el que no vaig saber dir-te i des d’aquí, des d’aquest espai de Dol, et dic:
“Mai, res, ni ningú, ens podrà prendre l’amor que tu em vas donar. Aquell, que jo sentia per a tu, i aquell que tu senties per a mi, aquell que plegats vam compartir”.
Papa, m’ha costat una mica, potser massa, però el meu cor, sempre ha estat amb tu. Avui amb la distància que em dona els temps i l’ experiència, penso en tu amb tendresa, i segueixo enyorant amb molta nostàlgia les nostres interminables converses a qualsevol hora, els teus consells i la teva absència.
Però ser molt bé, que encara que ja no et vegin els meus ulls, i no escolti la teva veu, sé que ets aquí … quan sento que algú em cuida i em protegeix, o quan sento … el contacte immaterial de la tendresa.
Ara sí papa ……. T’estimo.
La teva nena,
Anna Cuixeres.
“Dedicat al meu pare, en Ricard Cuixeres. I a tots els pares que han estimat als seus fills i filles, com ell va fer-ho”
♥♥♥♥
La figura paterna és molt significativa doncs aporta seguretat en els fills.
- Nombrosos estudis conclouen que el pare té una gran incidència sobre la formació de l’autoestima dels fills.
- El pare té un paper fonamental en la construcció de la identitat i respon a tres preguntes fonamentals: qui sóc ?, a on pertanyo? i de què sóc capaç?
- El dol del pare, és un dol difícil i trencador, es barreja el desemparament, la protecció i molts altres elements, potser fins i tot un sentiment d’ abandonament i de solitud.
