Els últims anys he fet un munt d’escrits i articles, però fins avui, mai havia escrit a la meva filla. Avui és 30 de març, de 2021, el seu aniversari, fa 29 anys, els mateixos que tenia el seu germà, Jordi quan va morir, un numero especial i simbòlic.
Després de tot el que malauradament t’ha tocat viure, jo necessitava fer-te un reconeixement. Eres molt jove quan la vida et va sacsejar durament, i sempre vas estar allà, malgrat et cargolessis de dolor. La mort del Jordi va eclipsar les nostres vides durant molts anys i tu vas saber aguantar, comprendre, ajudar i anar teixint els teus propis recursos. Gràcies Cristina.
Ara, t’observo amb admiració pel que vas fer i per la gran persona en que t’has convertit. Tot passa molt de pressa, la vida se m’escapa entre el dits mentre intento aturar el moments entranyables que comparteixo amb tu. Fruit de l’experiència, sé que cal assaborir aquests moments, crec que totes dues em après que la vida no es perfecte, ni te garantia.
Poses color a les nostres vides, ho has fet des del mateix moment que vas néixer, ja ho deia el teu germà, que així seria! Segur que també està orgullós de tu.
T’has convertit en una dona autèntica i meravellosa, una princesa guerrera, que no passa de puntetes per la vida, sinó que trepitges fort, amb valentia i a fons. Sóc feliç quant veig la teva perseverança i esforç, quan et veig prosperar i aconseguir els teus somnis.
Admiro la teva paciència i tolerància, el teu compromís social, el teu amor als animals, però sobre tot, quedo corpresa, quan veig que li poses cor en tot allò que fas, amor, sense ensucrar massa, sense embafar, just la mida necessària, aquella que cal en cada moment; un sentit comú envejable.
Exprimeix la vida amor meu, passa molt de pressa, aprofita-la i sigues conscient de tots i cadascuna de les teves vivències i dels moments que la vida t’ofereix. Siguin bones o dolentes aquestes experiències vitals, són les que han de ser, són les teves, les que t’ha tocat viure. Si hi ha situacions que no t’agraden i les pots canviar, fes-ho, sinó, marxa i sinó accepta-les.
No li donis moltes voltes a les coses, la vida és senzilla i simple, nosaltres la fem complicada amb el nostre pensament. Escolta el teu cor ell sempre té raó. De tant en tant entra dins teu, sentint com les onades de la teva respiració dansen al teu ritme, aquí trobaràs la pau. I sobretot fes allò que tu creguis, allò que la teva intuïció et dicti, malgrat els altres no hi estiguin d’acord, només així seguint la teva ànima, trobaràs la felicitat, dins teu. Per últim, recorda sempre, que no ets responsable de la felicitat de ningú, només de la teva pròpia.
Aprofita intensament aquells petits instants que la vida esclata i espetega satisfacció, confort i alegria en el que flueixen les rialles i el benestar. Això és viure!
No vull allargar-me més, no seré pesada, que sé que ho estàs pensant…
Per molts i molts anys princesa guerrera, continua per aquest camí, vas bé. Orgullosos de tu, de la dona que ets!
El papa i la mama que t’estimen i no et pots ni imaginar quant!!
Avui una bona amiga, la Joana, m’ha fet arribar una cançó. “Adios”,d’un xicot de 18 anys, on expressa molt emotivament la mort de la seva tieta. La realització de la cançó està pensada en honor a la seva cosina de 20 anys, la filla de la persona que va morir.
L’autor, compositor i cantant de la cançó, M King, ens apropa amb la seva cançó “Adios”, al dol que se sent per la mort d’una mare, però especialment en aquesta etapa de la vida, la joventut, on l’afrontament de la mort i el dol és especialment delicat de comprendre, i la gestió emocional costa molt d’expresar.
La joventut, és un moment vital, on s’esdevenen un seguit de canvis acompanyats d’un procés de maduració gradual, on es qüestionen els valors familiars, es busquen nous referents i la cerca de l’autoafirmació.
L’esforç per ser cada vegada més independent dels seus pares pot anar acompanyat de conflictes i problemes de relació. Però si durant aquesta necessitat natural d’emancipació, es produeix la mort d’un del progenitors, pot causar molta confusió i un gran sentiment de culpa. Res tenen a veure aquests sentiments amb l’amor dels fills cap als pares i son simplement causats per la etapa vital del fill/a i en aquest procés previ de maduració.
Una cançó feta per ell, per una persona jove, actual, moderna i alhora colpidora, on es mostra aquest sentir tal com ells, el joves, necessiten expressar-lo, espero que us agradi!
Gràcies M King, per compartir la teva jove ànima amb tots nosaltres. Gràcies per mostrar al món un tema tant punyent i alhora necessari com la mort!
La teva cosina deu estar molt orgullosa de tu i la teva tieta allà on és, t’acull amb tendresa, amor i agraïment
Davant d’una pèrdua traumàtica es produeix un gran sotrac emocional, el teu món ha saltat pels aires i et sents sobrepassat i desbordat per la situació. Et fa qüestionar tots els valors que fins llavors creies inamovibles. Realment sembla que per a la resta de les persones el món segueixi rodant i, en canvi, que per a tu s’hagi aturat bruscament. Els teus valors i les preocupacions d’abans semblen haver perdut valor. És possible que et plantegis canvis en qüestions tan importants com la feina, la relació amb amics, la família, el sentit de les coses quotidianes… Sents que la teva vida s’ha esberlat i pots arribar a considerar que fent canvis profunds i radicals trobaràs el consol que necessites.
Però és un gran error! No prenguis decisions importants si estàs en el primer any de dol. Espera! Has de tenir en compte que davant d’un daltabaix com el que estàs vivint hi ha un desgast físic i mental que causa molta fatiga i esgotament, entre altres símptomes. Si d’aquí a un any segueixes pensant el mateix, potser llavors, quan la ment serà més clara, serà el moment apropiat per fer els canvis que creguis més oportuns.
La mort i el dol són assumptes molt individuals, únics i íntims que ens obliguen a una recerca interna molt personal com cap altra qüestió pot arribar a fer-ho. Ens fan qüestionar la vida, la mort, el perquè de l’existència… Però no tots els éssers humans percebem aquest moment tan colpidor i desconcertant de la mateixa manera. Només cal fixar-se, per exemple, en les diferències entre homes i dones a l’hora d’enfrontar el dol.
En el dol femení, les dones necessitem expressar sentiments, parlar del que ha passat, de la mort, del que hem perdut, de les emocions que ens ofeguen i sentim intensament igual que ho faríem en qualsevol altra situació emocional de la vida. Aquest fet ens alleuja i ens aporta consol, alhora que ens mostra el camí a recórrer.
Per altra banda, en el dol masculí, pel fet que al seu rol social se’ls atribueix serenitat i valentia, el seu paper com a homes és mostrar-se forts. Generalment no solen expressar els seus sentiments, encobrint les emocions que senten. Ploren i elaboren el seu dol en una profunda intimitat i en silenci. Busquen activitats per no pensar-hi tant i poder així sostenir el gran dolor que senten. Els sentiments, tant per homes com per dones, són els mateixos, fa mal igual, només canvia la manera emocional de fer-hi front.
Tothom, davant el misteri del sentit de la vida i la mort, ens sentim vulnerables i ens adonem en aquell precís moment de la nostra fragilitat humana.
