JA FA UN ANY! (En honor a l’ Oscar F.G.)
Avui fa un any de la mort del fill de la Trini, l’Oscar, un noi de 16 anys vital, alegre, amics dels seus amics i de la seva família i per sobre de tot, un gran motero.
Quan la vida et pren un tresor tant gran com aquest, et desplomes en mil bocins i et rebolques per un dolor insofrible, però amb el temps i el treball personal, vas adonant-te que el dolor està ple d’un amor infinit i etern que ningú et pot prendre.
La Trini ha après a plorar senes ofegar-se, a avançar poc a poc cada dia, ha aprés a acariciar sense tocar, a sentir sense veure, ha aprés que hi ha unes ales d’àngel que només un quants poden percebre.
Justament avui, la mare de l’Oscar ha volgut compartir amb tots nosaltres el seu sentiment més profund i íntim amb una carta molt emotiva, escrita amb el cor, que us adjunto tot seguit, dirigida al seu fill i a totes la mares que com nosaltres em perdut un fill/a. Gràcies Trini!
Allà on siguis Oscar….gas!
JA FA UNA ANY
Sens dubte, de les coses més terribles, per no dir la més terrible, que et poden passar a la vida, és patir la mort d’un fill.
Escrivint aquesta frase torno a pensar: i ja està? Es mor l’Òscar, pim pam, i ja està?
No, a part dels 9 mesos i mig de lluita contra la leucèmia, mesos que faria qualsevol cosa per haver-li estalviat, ens ha deixat 16 anys de records, uns records que ara em fa pànic que se m’esborrin de la ment.
Està clar que mentre tingui prou enteresa no oblidaré la major part de les coses, però sovint hi ha algun objecte per casa, un soroll al carrer, un timbre que sona i penso en situacions i fets viscuts amb l’Òscar. De cop un sentiment de tristesa m’envaeix i em dic a mi mateixa que cap dels moments, rutines, per insignificants que siguin, vull que marxin del meu cap.
És fotut, molt fotut, no vull perdre res del que ens ha deixat.
Potser idealitzem a una persona estimada que marxa per sempre. No m’agrada la paraula “mort”. Vull i necessito creure allò que alguns diuen: _La mort no existeix, és una transformació, l’energia continua per sempre_, doncs potser sí que els idealitzem, però del que no tinc cap dubte és que l’Òscar ens ha deixat molt amor i una lliçó de vida que ni el coach més especialitzat aconseguiria: _Viu mama, busca coses que t’agradin i disfruta!_ Aquesta frase me la va dir en més d’una ocasió i la tinc marcada a foc dins meu. Ara que ja fa un any des de la seva marxa, puc assegurar que és el que faig. Espremo el temps que tinc lliure, penso en què faré per tal de xalar com ell feia, li dec a ell, i no tinc cap dubte que aquesta força que m’arriba, me l’envia ell.
Diuen que el dol consta de varies etapes:
- El xoc
- El dolor
- La negociació / Ràbia / Tristesa
- Acceptació / Transformació
Però com bé diuen, no tenen perquè anar seguides. Sovint es barregen, sobretot la ràbia i tristesa
Vull pensar que estic dintre de l’acceptació però és cert que en qualsevol moment, torno a la ràbia i la tristesa, intentant sempre negociar i acceptar el que mai hauria d’haver passat.
Per sort compto amb l’ajuda de l’Anna. Ella és una terapeuta de Dol, però el més important per mi és que és la mare d’en Jordi, un noi que amb 29 anys va fer el mateix viatge que l’Òscar. Això fa que quan parlem, les dues utilitzem el mateix idioma. No hi ha secrets ni presses per superar un dol, com bé diu l’Anna, el dol s’ha de passar i treballar.
Dono gràcies que, de seguida que va marxar l’Òscar, vaig ser molt conscient que necessitava ajuda, això no ho podia superar sola. A partir d’aquí, creure en l’espiritualitat, en el que és evident; l’energia de tots nosaltres mai mor, també m’ha ajudat a afrontar aquest pal tan gran que m’ha donat la vida.
Des de que vaig estar receptiva, preparada per rebre senyals, ha sigut un degoteig constant i això m’omple tant!
Són senyals evidents que no només he vist jo, sinó que en Martí (el meu fill gran) i el meu marit també han pogut percebre.
Està clar que hi ha un abans i un després des de la mort d’un fill i que això de fàcil no en té res i que de vegades el dolor a dins meu ha sigut tan fort que pensava que no me’n sortiria.
Llegir també ha estat terapèutic. Molts dels llibres de dol marquen el fet que quan arribes a acceptar aquesta marxa, alguna cosa neix dins teu que et fa estar millor amb tu mateix i que et fa millor persona. Quan ho llegia no ho entenia, Com? O sigui, se’t mor una de les persones més importants de la teva vida i tu acabes sent i vivint millor? Doncs, amb molta prudència, a dia d’avui podria assegurar que sí.
Si vas a mirar, sempre s’ha dit que dels mals moments se’n aprèn molt, doncs aquesta patacada no pot passar envà. És “la reina de les patacades”.
Ara bé, s’ha de fer un llarg camí, plens d’alts i baixos, que segur que hi seran de per vida.
Òscar, t’estimo i t’estimaré sempre i com sempre et dic, gràcies per ajudar-me. Sé que ho estàs fent.
Allà on estiguis, xala com tu sabies xalar.
La mama.
Trini GM
16 de novembre de 2019
