BARCELONA, ESTIU 2017
(Article dedicat a tots els familiars de les víctimes de Barcelona i molt especialment dedicat als familiars del Pau Perez.)
AQUEST ESTIU, ha estat trist. La meva estimada ciutat Barcelona, ha estat agredida brutalment. La por, i la mort sobtada ens ha tornat a recordar la fragilitat de la vida, i la imprevisibilitat de la mort.
Aquells dies, els pensaments se m’amuntegaven quan pensava en totes les vides destrossades pel dolor; m’esgarrifava pensar en el que sentien les famílies que havien sofert la pèrdua d’una persona estimada; sobretot els pares que havien perdut un/a fill/a. M’unia a ells malauradament, la connexió del dolor profund i conegut.
Vaig pensar-hi molt i el record em va portar als meus primers dies de dol, terribles, d’una tristesa i un buit intens i fosc. Una de les experiències més doloroses que et pot presentar la vida, és la mort inconcebible d’un fill.
Es pot viure com una mutilació, o com l’experiència més propera a la pròpia mort, ja que en morir el fill, una part teva també mor . Una pèrdua d’aquesta magnitud altera el cicle natural de la vida, envaeix, esquinça i rebrega tota l’existència, marca un abans i un després.
Crec que la mort d’un fill no se supera, ni s’accepta mai. És una condició existencial que lamentablement ens ha tocat viure i que ens acompanyarà tots els dies de les nostres vides amb un dolor ocil.lant. La medicina, medicalitza aquest estat de dolor; al meu entendre, encarà ho confon més. La tristesa és el procés natural, la manera que té la naturalesa de protegir-nos quan el cor queda trencat en mil bocins.
Però a vegades les emocions semblen tèrboles, s’acumulen i resulten difícils d’explicar. Les diferències d’afrontament del dolor, de viure-ho i d’expressar-ho entre homes i dones pot ser radicalment diferents. Hi ha moltes maneres de pensar i transitar pel procés de dol, i totes són vàlides. Cadascú ho fa de la millor manera possible.
En qualsevol cas, el dolor no expressat pot conduir a un difícil camí; compartir, parlar, serà de gran importància en aquest temps tant delicat i íntim que necessita comprensió, respecte, adaptació i acceptació, que no vol dir pas, estar-hi d’acord.
Aprendre a viure amb l’absència, donar un nou sentit a la vida, i amb el temps i molt d’amor, renéixer de nou.
Escolta el silenci del teu cor, en ell hi ha un espai de tendresa i amor incondicional on honrar la seva memòria i el seu record. L’amor no s’acaba amb la mort, està dins teu.
Amb tot el meu respecte cap a tots els familiars de les víctimes de Barcelona i molt especialment dedicat a la Conxita.
