by dol | juny 30, 2016
Diuen que el foc, els petards, les fogueres, tenen la virtut de renovar la vida, obtenint un sentiment de purificació, neteja, i renaixement.
És un bon moment, doncs, per ser conscients com a traves del dolor d’una pèrdua, es modifiquen valors i prioritats, i es transforma tota la nostra visió de vida, i la relació amb els altres i l’entorn.
Els dies de festa, marquen el pas del temps, son temps que passem amb les persones que més estimem i cadascun de nosaltres té una manera de celebrar-les, amb les seves tradicions i costums.
Quan arriba un dia com avui, revetlla de Sant Joan, ens preguntem com podem seguir celebrant la revetlla? Com podem suportar-ho quan aquesta persona tant estimada ja no hi és!!.
Quan has perdut una persona especial, el món perd tot el sentit, i en conseqüència les festes es magnifiquen. És per a molta gent, la pitjor part del procés de Dol, malgrat són una part bàsica i molt important del nostre camí. Doncs és en aquests dies, quan els trobem més a faltar, del que és habitual. Les Festes poden ser un temps per buscar nous significats, un moment per revisar les tradicions i decidir si volem continuar fent el mateix o bé, hi ha coses que volem canviar.
Dedicar-li un gest, honrar, agrair, és reconèixer que continua ocupant un lloc en la celebració, de la festa, però el més important és el reconeixement de què continua ocupant un lloc al teu cor.
És natural pensar que mai més els dies de festa podrem tornar a passar-ho bé. Certament, no tornaran a ser com abans, res tornarà a ser igual, ni tant sols nosaltres. Però si fem bé el Dol, reconstruirem de nou la vida, potser al voltant de la pèrdua. Ens acostumarem a viure sense ella, tornarem a sentir-nos plens, ens curarem, i ens transformarem, però no serem mai mes aquelles persones d’abans i en realitat potser tampoc voldrem ser-ho.
Com aquesta nit de Sant Joan és solstici d’estiu, element de vida i de caliu per a tota la natura, i també nit de lluna plena, nit de foc, màgica, curta, potser ens permeti per un instant una connexió màgica davant la foguera: tancar els ulls i allargar la mà per trobar a l’altra banda del foc, la seva mà, i així, abraçats, saltar!! per sobre de les flames del foc de Sant Joan!! Per comprendre que hi ha àngels. Que són allò extraordinari que en passa en la vida ordinària, en el moment oportú.
by dol | juny 15, 2016
Un dol punyent que fa molt de mal. Jo vaig perdre el meu germà Ricard i la meva germana Iolanda, i se de primera ma, el dolor i la buidor que se sent.
Canvia profundament la vida sense importar l’edat que tinguem, perquè és un dol fraternal. No importa quin tipus de relació hagis tingut amb el teu germà o germana, és un vincle, d’una connexió única, molt especial i significativa.
La pèrdua d’un germà ens priva d’un vincle únic i especial. Ens deixa sense aquests companys de jocs, confidències i complicitats de vida que sempre hi van ser.
És un dol molt particular que a vegades pot quedar una mica postergat, donat que es concedeix més importància a altres dols familiars, com el dolor que poden sentir els pares, que en aquest cas han perdut el fill/a. La relació amb el germà o germana no és la mateixa si mantens una convivència conjunta, o bé, quan els germans ja han format les seves pròpies estructures familiars. En conseqüència pateixes per tots ells i per tant, potser que evitis mostrar emocions, per no augmentar el seu dolor. Per tot plegat és molt difícil posar ordre als sentiments propis.
Per això penso que el dol per la mort dels germans és un procés de dol molt solitari.
Després de la pèrdua d’un germà, es produeix una reestructuració de la família, i es llavors quan ens enfrontem a un gran canvi en l’esquema familiar, que es pot veure afectat i modificat. El lloc que aquella persona estimada ocupava en la família, la seva funció en l’estructura familiar queda orfe, i podem arribar a creure que hem d’ocupar-nos d’aquest buit.
Estàs patint la teva pèrdua, perquè d’alguna manera també ha marxat una part de la teva història personal, de la complicitat que existia entre vosaltres i alhora estàs sentint el dolor del futur, d’allò que malauradament ja no podreu compatir.
Quan perdem aquesta connexió el dolor és molt intens, afectant la totalitat de la persona: físic, emocional, cognitiu i espiritual. Però cal que et permetis fer el teu dol, malgrat hagis de ocupar-te dels altres dols de la família, no descuidis el teu.
És important comprendre que el dolor no el podem evitar, perquè significaria evitar l’amor i la vida que hem compartit. Negar la pèrdua és negar l’amor. Tots aquests sentiments que t’aclaparen avui, estan aquí perquè vas estimar. Perquè vàreu connectar, perquè vàreu entreteixir vincles profunds l’un amb l’altre, i això és el que vas fer amb el teu germà o germana.
Per tant, quan no hi ha aquesta persona tant especial entre nosaltres, es manifesta el dolor, un reflex del lligam que s’ha perdut, i no tornarà, un lligam de sang. És aleshores quan afloraran les llàgrimes que son aquells petons, aquelles paraules, o abraçades, que ara no sabem com fer-li arribar.
Però aquest dolor, aquestes llàgrimes tenen la seva funció. És el procés de sanació que utilitza el nostre cos, per proporcionar-nos consol. També compartir. Quan expliquem el dolor, el que va passar, ens sentim alleugerats. Compartir ens acompanya a veure les emocions i ens ajuda amb el dolor. Tot plegat és fer DOL.
Protegeix dins del teu cor, com un gran tresor el teu germà o germana. Honra i agraeix haver pogut tenir-lo a la teva vida.
♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼☼♥☼
Dedicat a la meva germana Iolanda,
que va morir a l’edat de 5 anys
i al meu germà
Ricard que moria als 17 anys.
♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼☼♥☼
Justament avui, 15 de juny, és l’aniversari del Ricard, avui faria 48 anys. La Iolanda en tindria 53.
Ha passat molt temps i moltes coses, no acostumo a parlar gaire de vosaltres, tot i que sempre heu tingut un bocí en el meu cor. Us recordo com un somií, potser com el somií de la meva infantesa, i adolescència.
Potser a vegades us idealitzo, perquè no us tinc. Imagino com hagués estat, que bonic, poder conviure amb tots dos, amb els meus germans. Recordo quantes vegades he pensat en tot el que haguéssim fet, en tot el que haguéssim compartit. Com serieu d’adults?,Hagués tingut nebots,? Que bonic tot plegat haver-ho pogut viure.
Tot i que jo sóc la gran de tots tres, no varem tenir gaire temps de conèixer-nos. La vostre mort va desencadenar en mi una manera de ser diferent, una part molt important de mi va ocupar un altre rol i va desembocar en una forma diferent d’entendre la vida. Està clar que tota pèrdua és un aprenentatge i jo vaig tenir-la per partida doble.
Encarà ara, m’agrada pensar que hi ha alguna mena de vincle entre nosaltres tres, que d’alguna manera, és, nostre i ens uneix.
Allà on sigueu, vetlleu per mi i la meva familia, molts petons i pessigolles.
La vostra germana, Anna
