“ENCARA ESTÀS AIXÍ?”

“ENCARA ESTÀS AIXÍ?”

Vivim en una societat que té la falsa idea que tot es pot aconseguir, que tot té solució i que la vida no té límits. Es valora especialment un gaudir constant i etern, a la recerca d’una vida sense  dificultats. L’èxit, els diners, la joventut i la bellesa, tots s’imposen com a prioritat principal. Tot el que no sigui això, no interessa, és un fracàs.

Tant és així, que la nostra societat ens ha incapacitat per a qüestions tan vitals i naturals com acceptar la mort, la vellesa, la malaltia, les adversitats. Expressar el dolor tampoc està ben vist, és considerat com una debilitat i se’ns renya per estar tristos, plorar, etc. En conseqüència, hem convertit totes aquestes qüestions en un tabú. Per aquest motiu quan hem d’enfrontar-nos a l’acomiadament d’un ésser estimat ens inunda una gran foscor.

Com a resultat d’aquests tabús, si el dol dura més del que està “socialment acceptat”, si no disminueix perquè la persona necessita més temps o va un altre ritme, l’opinió general pressionarà la persona en dol i la urgència i l’exigència social prendran part per advertir que el dolor s’està convertint en alguna cosa malaltissa, patològica i inacceptable. És llavors quan les persones en dol  poden escoltar:  “Encara estàs així, ja està, no?”, “Plorar no et fa cap bé”, “Pensa en altres coses, distreu-te”. Aquestes expressions  són una desqualificació dels sentiments. Ridiculitzen i minimitzen el dolor, ressalten la poca empatia i posen de manifest els pocs recursos de l’entorn i el tabú del qual abans fèiem esment.

Tot i que el dol és un procés i no és cap malaltia en si mateix, a vegades es pot fer ús de la medicació, però mai per intentar aconseguir una acceleració per incorporar-la a la productivitat tan aviat com sigui possible. En aquest cas només aconseguiríem encapsular el dolor primari i no sanar-lo. Si realment estimem la persona que està passant per un dels pitjors moments de la seva vida, que sent una esgarrinxada emocional que anomenem dol, hem de tenir la capacitat de la paciència, de  reconèixer i validar el patiment, d’acceptar el temps que calgui, i ser capaços de parar màquines, respectant la calma i els silencis necessaris. A poc a poc, amb comprensió, amor i conversant molt sobre el dolor, anirem fent camí i, si és necessari, es pot recórrer a l’ajuda professional.

No sentir-se reconegut per l’entorn més proper dificulta terriblement tot el procés de dol i l’estat d’ànim. Si la persona en dol no rep un acompanyament autèntic, càlid i comprensiu del seu cercle més proper, pot arribar a sentir vergonya de les seves pròpies emocions, de decebre el seu entorn de confiança.

Aquesta absència de comprensió social constitueix en si mateixa una nova pèrdua, provocada pels errors de suport de l’entorn. Tots aquests sentiments afegeixen més dolor al dol i aquest pot encallar-se i conduir-nos a dols complicats o malalties majors.  Ens cal entendre que la mort forma part de les nostres vides, hem d’aprendre a conviure-hi i parlar-ne, a totes les edats i en totes les condicions.

El judici social d’una suposada fortalesa o la valoració del període de temps adequat és, paradoxalment, perjudicial i lesiu, el dol es complica molt en un intent d’accelerar-ne la superació.

 

CORATGE I SAVIESA D’UNA MARE

CORATGE I SAVIESA D’UNA MARE

La Margarida va perdre la seva filla al desembre del 2023. La Lali tenia 51 anys, vivia sola a Anglaterra, immersa en la seva feina. No tenia fills.

El dolor de la pèrdua d’un fill sempre és ferotge, descarnada i cruel. La Margarida ho sap molt bé. Quan la seva filla, Lali va emmalaltir, la Margarida va córrer al seu costat, allà durant molt de temps, va fer tot el que havia de fer cuidant a la seva filla amorosament. Però el més increïble de tot, és que ho va fer sola, en un país en el qual no comprenia l’idioma, amb una filla amb una malaltia molt greu, als 75 anys i entremig una pandèmia. Finalment i altre cop gràcies al coratge i l’empenta de la Margarida, la Lali va ser traslladada a Catalunya on moria a finals de desembre del 2022.

Ara, la Margarida està cruixida i aixafada per la soledat i el dolor actual, però sap rebregar el dolor, esmicolar-lo i cuidar-se les ferides. És una dona admirable i tal com diu ella sempre: ”La vida és un misteri”  però ningú com ella sap  gestionar aquest misteri amb tanta saviesa i comprensió del que vol dir viure.

M’ha donat permís perquè us parli d’ella i li estic immensament agraïda per deixar-me compartir amb tots vosaltres un  bocinet  d’aquesta gran dona, amb una resiliència indiscutible. Tot seguit la Margarida li escriu una carta a la Lali. En ella podreu observar una carta senzilla, emotiva i plena d’amor d’una mare a la seva filla.

Tot seguit podreu llegir el final de l’exercici, la resposta de la Lali a la seva mare. Un recull de paraules que brollen del cor i qui sap, si arriben del més enllà, de la pols de les estrelles del univers.

Estimada Lali.

Fa temps que volia escriure una carta però de vegades les coses no son tan fàcils.

Recordes quan vas marxar a Anglaterra per primera vegada? Tu escrivies cada setmana i jo no em sentia capaç de contestar-te. Era un descuit meu, o ganes de no agafar el llapis, o el sentiment d’una mare veient que els fills marxen del niu. Fins que un dia em vas telefonar una mica enrabiada i vas dir: “Mama que no te’n recordes que tens una filla a Anglaterra?”

Tenies tota la raó, però aleshores jo sabia de tu. I ara veig com a mare que  potser et vaig decebre. Tenia molta il·lusió de rebre les  teves cartes i jo en aquell moment ja en tenia prou. Però ara ja fa temps que no se res de tu. Se que has fet un viatge molt més llarg i lluny que Anglaterra.

M’agradaria saber com et trobes, si has conegut altra gent? Estic segura que es una experiència nova per a tu, potser una altra vida? Un altre espai desconegut per nosaltres? Sigui com sigui, m’agradaria sentir la teva veu encara que fos de lluny, em sento sola i trista, la vida no és fàcil, i et trobo molt en falta.

Quan tu vivies a Anglaterra,  passàvem mesos sense veure’ns, però sabia que et tenia molt a prop. Ara estic com perduda, com si el món hagués enfosquit, dono gràcies per tots aquests anys de vida que hem passat juntes gaudint de les coses meravelloses que la vida ens ha donat, no les oblidaré mai.

Lali, jo nomes vull que allà on estiguis siguis feliç i gaudeixis de tot el teu entorn. Si pots mai llegir aquestes lletres, serà meravellós per la teva mare, sinó, no pateixis, jo sempre estaré al teu costat, estimant-te amb silenci.

Se que tu ets molt valenta per tirar endavant sola, allà on estiguis no deixis mai el teu  somriure.

Des d’aquí t`envio una abraçada i estic segura que un dia ens retrobarem de nou.

La teva estimada mare.

Margarita.

ESTIMADA MARE : la vida a vegades ens dona uns ensurts que no esperem. Aquesta terrible malaltia que hi ha en aquest món ens ha separat mare. Tu ara mateix, sé que plores i estàs molt trist. Vaig tenir la sort de tenir-te al meu costat i juntes vàrem començar un camí molt difícil. Vam  plorar i riure fins el final.

Mare, jo tenia molta por de la mort. Sempre et repetia el mateix: mare no em vull mori. Però és una etapa de la vida que malauradament no s’hi pot fer res. Podíem passar uns quants anys més juntes però el destí ens ha fet una mala passada.  Mare has de tirar endavant i no vull que estiguis trista i no ploris més per mi.

Jo estic en  un espai de calma i de llum. Res és impossible, ple d’alegria i pau. És com si fos una nit d´estiu que ens agrada mirar els milers d’estels que brillen al cel amb silenci i sembla que et parlin. En aquell moment quedes absorta i meravellada del que ens dona la naturalesa i mires les muntanyes i sents alguns cants d’ocells que també ens volen acompanyar. És una màgia. Doncs jo vull que puguis entendre que la mort no és el final de la vida. És el començament d´un espai ple d’amor i d’una energia plena de tendresa inacabable.

Ja sé que no ens podem veure, però tu i jo sempre hem tingut força  amb les coses de la vida. L’energia sempre ens farà costat. Estarem sempre juntes d’un altra manera.

Mare et vull dir: quan estiguis trista per les nits, surt al terrat i mira els estels que jo estaré  amb  ells i no et  sentiràs  mai sola. Serà una nova manera de reemprendre el camí de la nostra  vida juntes.

La teva estimada filla,

Lali. 

 

 

 

TALLER DE GRUP DE DOL

TALLER DE GRUP DE DOL

Es tracta d’un taller participatiu i confidencial, que ens convida a un diàleg obert I

 a la reflexió respectuosa del dolor.

ENTRE D’ALTRES QUESTIONS PARLAREM DE:

– Comprendre les emocions que generen les adversitats i especialment  la mort d’ un ésser estimat.
– Descobrir eines i recursos personals que ens permetin viure un procés de dol saludable.
– Aprendre a cuidar i  cuidar-se en el dolor.
– Fomentar els rituals com a mitjà de dol.

                              

 “Tot el que estimem ens ho poden arrabassar. El que no ens poden treure és el nostre poder d’escollir quina és la nostra actitud davant l’adversitat ”  Victor Frankl.

 

 

Avui fa 40 anys que vas néixer!

Avui fa 40 anys que vas néixer!

Avui m’escolto i respiro, paro per un instant i tracto d’observar com em sento davant la certesa que avui, 9 de gener de 2024, fa 40 anys que vas néixer. Amb el pas del temps, l’amor s’ha anat tornant més serè i els records més plàcids. Però honestament hi ha dies que tornen els núvols foscos que amenacen tempesta i l’enyorança es fa present. T’enyoro molt. Crec que avui és un d’aquests dies, que potser m’ofega una mica més del compte.

Voldria venir allà on ets, ja ho intento no creguis, de puntetes, i sense fer soroll, m’agradaria entrar en aquest altre món subtil on ara ets, esgarrapo la realitat molts cops, per colar-me per uns instants per l’esquerda entre la realitat i la il·lusió. Anar més lluny, breument, com una partícula fràgil i incerta per poder pessigar un bocí d’aquest dolç pastis del teu aniversari i damunt poder posar-te aquestes 40 espelmes.

Atrapa-les!, agafa-les, i bufa ben fort, Jordi!  Una tènue cançó d’aniversari sona de fons. La sents? La teva rialla, com sempre ens acompanya.

Ha estat tot plegat un sospir, un breu instant on la imaginació ens ha acompanyat en un misteri breu i enigmàtic per celebrar avui el teu 40è aniversari!

El nostre amor etern i incondicional, ja ho saps!.

Cristina, Manel i Anna.

 

LA POR, UNA EMOCIÓ PODEROSA

LA POR, UNA EMOCIÓ PODEROSA

La Por, és una emoció  protectora, la seva funció és anticipar possibles riscos i per tant té cura de la nostra supervivència. És una emoció a la qual potser no hi estem tant acostumats, però en tot el procés de dol, forma part dels seus símptomes naturals. No obstant això, cal ser honest amb nosaltres mateixos i si passat un període de temps prudencial sents una por molt intensa, que t’aclapara, si et condiciona el teu dia a dia, cal demanar ajuda medica.  La por és lliure, podem tenir por a reconèixer el que sentim, a l’oblit, al futur, al què vindrà etc.

Una por molt habitual és a la pròpia mort, és una por universal i natural de la condició humana. Molt sovint, el fet d’haver viscut en primera persona la mort d’un esser estimat, ens empeny a ser més conscients de la nostra pròpia mort. Aquesta experiència  pot causar-nos pensaments amenaçadors que generen inestabilitat, fins i tot podem arribar a creure que a partir d’ara seguirem vivint fets terribles i traumàtics.

Son pors que en alguns casos, s’arrelen a la nostra ment i es tornen irracionals, injustificats, intensos i molts cops desproporcionats, ens imaginem de tot i en les pitjor situacions. Quan ens trobem cara a cara amb aquestes veritats absolutes, la nostra seguretat i capacitats, semblen afeblir-se i donen pas a una sensació de buidor i de confusió.

Per poder-hi fer-hi front, no es tracta  d’ intentar eliminar la por, sinó de cedir espai, observant amb curiositat què ens vol dir, sigues compassiu, escolta amb atenció, molt probablement és fruit d’una duríssima  vivència teva. Cultiva l’acceptació de descobrir el poder del moment present.

La por és una emoció poderosa, tant, que podem tenir por de viure. Després de la mort d’un esser estimat amb el qual hem conviscut durant molts anys, se’ns fa difícil vèncer la solitud. Es torna un repte enrevessat, una por al futur, a no saber que fer amb la vida. Quan la persona estimada mor, és desfà aquella mirada de complicitat, suggeriments i consideracions que conjuntament es tenia del món. És aleshores quan es posen de manifest pensaments que parlen de l’enyor, de la nostra existència, de temors i dubtes que ens inunden en una sensació d’estar perduts, abandonats i sols. Inseguretats que es fan evidents quan la vida ens atropella i hem d’assumir la por a la soledat.

Al meu entendre la vida és un llenç en blanc que  sempre val la pena començar a pintar i matisar, malgrat les seves ombres. És imprescindible acceptar la mort com a fet irreversible que és, admeten que sense ella, no existiria l’acte de néixer. Un cop naixem, ens exposem diàriament a la nostra pròpia mort i a la mort d’aquells que tant estimem, i com a resultat de tot plegat a la possibilitat d’activar les nostres pors.

Per tant, quan s’apaguin els llums, adonat que la vida només va endavant, que no ens podem aturar gaire estona perquè prendrem mal, és essencial  seguir endavant, tot i les pors, les adversitats, malgrat tot, la vida és una oportunitat per aprendre, per patir, gaudir i seguir embellint el llenç, tenyint-lo i il·luminant-lo de colors sorprenents. Tu tries la tècnica.

Bon Nadal, que la llum ens acompanyi tot el 2024!!

.

ÉS NADAL I A CASA HI FALTES TU.                                       NADAL 2023

ÉS NADAL I A CASA HI FALTES TU. NADAL 2023

Com cada any, dolpenedès ofereix la xerrada de dol: És Nadal i a casa hi faltes tu!
Tindrà lloc a l’ Escorxador de Vilafranca del Penedès a les 19:00 del dijous 30 de novembre de 2023.
Entre d’altres qüestions parlarem de:
Què fer si estas en dol per Nadal.
Que pot ajudar, i que no.
Simbolismes i rituals de dol.
Situacions incòmodes.
Temps i dol.
Esteu tots i totes convidats, és gratuïta i oberta a tothom!!