MORTS INVISIBLES

MORTS INVISIBLES

Segons el psicòleg i president de la Societat Espanyola de Suïcidologia, Andoni Anseán, el suïcidi és la primera causa de mort entre els homes joves de 15 a 29 anys i duplica el nombre de víctimes mortals per accidents de trànsit.

 

A Espanya, en tots els trams d’edat se suïciden una mitjana de deu persones al dia, 3.700 a l’any,  i es creu que per cada persona que ho fa, hi ha unes altres 20 persones que tenen el mateix propòsit.

 

Un tabú de la nostra societat, que no sap com gestionar-ho per motius culturals i socials. Tot plegat és una barbaritat de la qual ningú vol parlar, i que no  surt als mitjans de comunicació. Però tot plegat és un drama personal amb noms i cognom que amaga molt dolor.

 

En un suïcidi sempre hi ha sofriment. Un dol prohibit, que no es pot compartir amb ningú i que, per tant aixeca murs de silenci i genera molta soledat; una tortura personal per a familiars i amics que han d’elaborar el dol.

 

Vull  compartir amb tots vosaltres un escrit de la Maria Luisa, una dona valenta, que va perdre el seu fill,Nicolàs per suïcidi. Un noi amb una vida absolutament normal i grans dosis de sentit de l’humor, vital i aparentment sense problemes.

 

En aquestes ratlles aquesta mare ens obre el seu cor i posa de manifest aquesta realitat amb l’esperança de poder esperonar a altres persones a compartir el dol per suïcidi. Gràcies.

 

 

El teu fill se suïcida. Com seguir vivint?

Si perdre un fill és el pitjor malson que una mare pugui viure, perdre-ho en la flor de la vida,  perquè decideix suïcidar-se és totalment indescriptible. No hi ha paraules per expressar-ho. Perquè al dolor de la pèrdua s’agreguen totes les preguntes, els qüestionaments, la culpabilitat.

 

Sents que no pots pensar, caminar, respirar, existir. Et sents tan morta com ell i sense dret a seguir vivint. Però has de seguir perquè tens altres fills i una parella que estan patint tant com tu i no pots abandonar-los. I en aquest moment, quan penses que no tens dret a causar encara més patiment, comences a preguntar-te com el teu fill va poder ser tan egoista, perquè ell no va pensar en els altres.

Llavors, a més del dolor s’instal·la la ràbia, perquè ell no va ser capaç de demanar ajuda, per por, per orgull, no saps el perquè del seu silenci. Totes aquestes emocions et submergeixen i et trobes en un túnel negre sense fi del que sents que mai sortiràs.

Necessites ajuda i has de demanar-la. Has d’acceptar cada mà que se t’ofereix, cada paraula de suport que se’t brinda. Et sents com si haguessis de escalar l’Everest, però comences a creure que és possible, perquè no estàs sola.

 

En el més profund del teu ésser  sents la presència del teu fill i saps que ell vol que segueixis lluitant, encara que et sentis defallir. I continues gairebé per inèrcia, fins que un dia comences a respirar de nou.

 

Et trobes somrient amb un bon record, plorant al veure una foto oblidada, recordant una vegada que vas escoltar aquesta cançó i ell estava amb tu. Els records més insignificants, aquells que creies que havies oblidat per sempre, són els que et van traient a flotació, a poc a poc. Aquests detalls li donen calidesa a la teva ànima. Lentament vas veient una petita llum al final del túnel i t’aferres a l’esperança. Perquè la vida mai ens sotmet a una prova que no som capaços de suportar.

 

Acabes per entendre que aquest fill a qui un dia li vas donar la vida amb tanta il·lusió i alegria, tenia tot el dret de decidir què fer amb ella. Era la seva vida, i el teu fill sabia que tu series la millor mare per viure el que la seva ànima necessitava. Se n’ha anat però no t’ha abandonat. Ell és el teu àngel i sap el que la teva ànima necessita per aprendre i créixer. Està al teu costat i sap que tu seràs capaç de tirar endavant. Només amb aquesta convicció es pot continuar vivint.

Avui fas 35 anys!

Avui fas 35 anys!

 

Per Molts anys amor meu!!

 

Avui 9 de gener de 2019 fas 35 anys! Com passa el temps, ja ha passat un altre any.

Trenta cinc anys que vas néixer I vull celebrar la teva vida, i no pas el dolor que em provoca la teva absència; avui no!!

 

Vull sentir, recordar i celebrar la teva vida i destacar la importància del teu pas entre nosaltres, d’aquests quasi 30 anys junts, del que va significar per nosaltres la teva vida, el que vam aprendre i compartir, de la teva influencia persistent per aquella germana, que naixeria 8 anys més tard que tu. Gràcies Jordi!

 

Recordo aquell any,1984, jo sortia de comptes el dia 22 de desembre.

 

Al Hospital de Sant Pau, on vas néixer ens deien: “No marxeu gaire lluny, que pot néixer en qualsevol moment”!

 

Vàrem passar totes aquelles festes pendents del dia del teu naixement: que si per Nadal…que si per Cap d’any…que si per Reis…esperant la teva arribada, amb una barreja de por i misteri i alhora d’il·lusió de veure’t per primera vegada i de formar la nostra família.

 

Doncs bé! Vas decidir que havia arribat l’hora de sortir, quant tot havia passat, el 9 de gener. El mateix dia que el teu avi Ricard feia 50 anys!

 

Vas ser un bebè guapíssim, tot i haver nascut amb fòrceps estaves com si res hagués passat, pentinat i disposat a menjar i dormir com una soca. Un regal de Reis tardans, realment màgic. Havia nascut el nostre primer fill, en Jordi!

 

Crec que hi ha un ordre superior que tot ho controla i que les coses no passen per que sí, que tot té un sentit i un motiu de ser, malgrat a voltes, em reveli davant els fets.

 

Potser algun dia se’m permetrà la comprensió de tot plegat. Però mentrestant crec en la transcendència de l’ànima, i per tant, penso que vas ser i ets un àngel en el nostre camí de vida amor meu.

 

Allà on siguis, segueix guiant-nos, per molts anys! T’estimem eternament.

Silenci i soledat en dol

Silenci i soledat en dol

Contemplem el tràfec de la vida amunt i avall, mentre els records se amunteguen polsegosos al cor, i tot el que t’ envolta és  un munt de pensaments i emocions que no pots compartir amb ningú. És una estranya sensació de buit, la vida a perdut aquell batec i una sensació de foscor  t’acompanya cada dia en obrir els ulls, amb la certesa, que aquella obscuritat durarà molt temps.

 

Enyorem aquella persona, la seva absència física ens fa mal, però també trobem a faltar tot el seu univers particular, tot allò que simbolitzava per a nosaltres.

 

A casa hi ha silenci i soledat, i quan la ment es nega a fluir amb la vida, de cop i volta, i sense avisar, sorgeix la tristesa i es fa present l’enyorança. És aleshores quan tots els records nítids i clars tornen sense ordre ni pietat a rebregar-nos el cor.

 

Tot sembla igual, però res és el mateix. La nostra societat marca el ritme i els temps de dol. Una part important d’aquesta solitud té a veure amb la por a la mort. Sembla que parlar-ne sigui de mala educació, un mal presagi que l’atraurà abans d’hora, o bé simplement una qüestió de mal gust. No ens agrada i per això intentem amagar-la.

 

No s’accepta bé la tristesa, ni les llàgrimes gaire prolongades en el temps. A causa d’això, l’entorn més immediat, amb la millor voluntat, es veu obligat a estirar la persona, cap a aquesta presumpta normalitat que ha perdut. Amb aquesta creença és va establint un buit, en què cadascú individualment troba espais aïllats, per plorar i expressar el seu dolor.

 

Amb tot plegat contribuïm a la cronificació del dol, al silenci i a la soledat emocional, i el cor s’encongeix davant el dolor i la ferida emocional i sagna sense consol perquè no pot expressar-se i treballar el dol.

 

Cal adonar-se’n que justament el seu estat reparador i reconstituent són  aquelles emocions que se li  neguen; la tristesa, les llàgrimes, parlar-ne…

Hem de donar-nos permís per plorar, i deixar plorar als altres, poder parlar del difunt i del que va passar, tantes vegades com calgui.

 

Per comprendre i abraçar  l’altre, sempre ens cal respecte, comprensió i un cor obert. Quan compartim, la pena és fa més suportable que si ho fem en soledat.

 

El dolor sana quan s’abraça, quan s’integra, quan s’acompanya, quan no es jutja, quan es permet… El dolor se sana amb presència i amor, posant llum i consciència. Pas a pas… i amb el procés natural i cíclic de la vida anirà aflorant una saviesa interior que ens aproparà a diferents experiències per sanar-nos  i transformar-nos, des de la pròpia vida.

Bon Nadal a tots, als que hi són i als que sempre estan en el nostre cor !

 

 

 

 

ÉS NADAL I A CASA HI FALTES TU!

ÉS NADAL I A CASA HI FALTES TU!

Nadal potser molt  amarg per aquelles persones que hem sofert la mort d’una persona estimada, de fet, la majoria voldríem dormir-nos i despertar-nos a mitjans de gener, quan ja no quedes cap rastre de les festes Nadalenques.

 

Aquestes dates son  plenes de retrobaments familiars on les emocions son viscudes amb temença, amb por i amb dolor,  perquè a taula hi ha una cadira buida.

 

En aquesta xerrada veurem quins actes simbòlics podem fer, per honrar i simbolitzar a la nostra persona estimada .Petits actes d’amor, que mica en mica van acollint l’absència i creant noves tradicions familiars per Nadal.

 

Xerrada gratuïta de Dol.

 

Si us ve de gust assistir-hi, esteu totes i tots convidats.

 

 

Pautes per acompanyar als infants en dol

Pautes per acompanyar als infants en dol

Coincidint amb els actes de la Marató de TV3,  Dolpenedes participarà en una xerrada sobre

“Com explicar la mort als infants”, a càrrec d’Anna Cuixeres, terapeuta holística de Dol i pèrdues.

Estructura de la xerrada: 

. La nostra societat i la mort
. Que pensen els nens/és de la mort.
. Pautes per acompanyar-los.
. Hi ha vida després de la mort?

WhatsApp Parla amb mi