EL DOLOR NO S’ENCOMANA

EL DOLOR NO S’ENCOMANA

Malauradament, a la vida  hi ha tragèdies i males noticies que sacsegen el nostre equilibri personal. Fa por sentir dolor i en l’actualitat tenim un munt de coses que ens ajuden a no sentir-lo, fins i tot, a no pensar.

Quan perdem una persona estimada, de res serveix lluitar contra del dolor o intentar evitar-lo. Anem on anem ens acompanyarà. El dolor que sentim no deixa de ser una forma diferent, potser fins i tot estranya, d’ expressar el gran amor que sentim per aquella persona que a mort. És aquest mateix dolor el que ens ajudarà a recuperar-nos  quan puguem sostenir-lo, acollir-lo, i expressar-lo, malgrat la gran dificultat que hi ha per trobar les paraules adequades que permetin mostrar tot allò que sentim dins nostre. És una vivència molt íntima que moltes vegades costa molt d’explicar.

El dol és un munt d’emocions rebregades i vives que ens porten a moments oscil·lants en els quals per un moment sembla que el dolor rebaixa la seva intensitat i, al següent moment, tornem a sentir la fuetada que ho envaeix tot.

Per aquest motiu costa tant respondre quan algú pregunta “Com estàs?”, perquè en realitat no ho saps. Estàs dalt d’una muntanya russa i no saps quant de temps t’hi quedaràs. No hi ha un temps estipulat, cada persona és única i cada relació irrepetible, de res serveixen els consells, les recomanacions, o les comparacions. El que veritablement ajuda, és la presencia d’aquell que té temps per escoltar les emocions que brollen del fons de la nostra ànima, amb calma i serenor.

És tot un tresor sentir que aquells que estan al teu costat i t’acompanyen, integren amb normalitat el record del teu esser estimat, que en les converses quotidianes pronuncien el seu nom o que reviuen aquells moments que vam viure plegats. Que bonic que recordin el seu somriure, o el color dels seus ulls!

Moltes persones eviten aquest tipus de comentaris per por a les emocions que puguin sorgir, per prudència, per no ferir, etc. Però el dolor no s’encomana i la majoria de vegades és reconfortant sentir que, malgrat sigui per un instant, la nostra persona estimada hi és present. Ara només tenim els records ven vius, el nostre amor  i la possibilitat de poder parlar-ne, és tot el que ens queda.

És un moment de la vida de gran complexitat, en què cal adaptar-se, moltes vegades, de cop i volta, a una nova forma de viure sense aquella persona estimada.  Aquest procés, el dol, és com un pont pendular de grans dimensions amb precipicis  i profunditats que cal travessar.

A una banda hi ha el que era fins ara la nostra vida i a l’altra, la metamorfosi personal que caldrà fer per travessar-lo, tenint en compte que un tros de nosaltres també va morir aquell dia.

No hi ha maneres correctes o incorrectes d’afrontar-ho, mai res tornarà a ser igual, però en l’acompanyament al dol, sí que hi ha mecanismes que ens poden ajudar a travessar-ho, a viure-ho amb més comprensió i menys angoixa, un acolliment humà sense judicis ni interpretacions.

LA TRISTESA

LA TRISTESA

Al llarg de les nostres vides experimentem nombroses pèrdues. Algunes d’elles les vivim de manera conscient; en canvi d’altres passen desapercebudes per les nostres vides com a simples canvis o experiències . Tota la nostra vida és un camí fet d’absències i de nostàlgies de persones, llocs i situacions, de diferents etapes de la vida que es van tancant i que mai més tornaran, però quan el nucli, l’eix central de la nostra vida, deixa de ser-ho, aquesta pèrdua traumàtica i irreparable altera tot el nostre món i no només no sabem on som, sinó que la realitat és que tampoc sabem a on anar.

De cop i volta, en un segon, el món s’enfonsa sota els nostres peus, a l’ igual que les torres bessones el vuit que deixa és d’una incomparable magnitud . No es pot sentir ni veure res més, que el propi dolor. Tot el que fins aleshores havia estat íntim, familiar i segur s’ensorra i ens sentim molt vulnerables. Vivim una situació que no podem fer res per canviar i ens trobem en un entorn desconegut, ple d’incertesa, en què no som capaços de reconèixer-nos a nosaltres mateixos perquè ens falta el més important.

En aquesta situació, ens acompanyarà una onada de dolor i una barreja de diferents emocions. La tristesa serà una d’elles, juntament amb el plor i les llàgrimes.
Llàgrimes que no podem negar pel seu valor curatiu; elles són necessàries i imprescindibles per anar drenant la ferida i alleugereix l’ànima. Com ho és la tristesa, malgrat que actualment sigui observada des d’una òptica negativa, i fins i tot, en molts casos, desaprovada i rebutjada, però hi podem trobar el consol, la protecció i ens prepara per restaurar poc a poc el dolor. Ens proposa una disminució de l’activitat diària, un repòs per la recuperació de l’energia, perquè de mica en mica, anem adaptant-nos i acceptant que, durant un període de temps, el ritme de la nostra vida serà molt diferent.

Hem de permetre l’estada de la tristesa amb nosaltres, posar-li paraules sense presses, prestar-li atenció, escoltar-la sense pressions. No hem d’escapar, sinó acollir-la, ja que forma part de nosaltres mateixos i ens ofereix una excel·lent observació d’anàlisi interna i alhora ens predisposa a fer intenses i profundes reflexions. No ha de durar per sempre, però cal respectar els cicles necessaris i el temps de tristesa, ja que seran determinants per a la recuperació d’un nou equilibri de vida.

Quan la persona estimada deixa de ser-hi de forma palpable, activem un mecanisme subtil i energètic en què l’amor no té límits, no desapareix, i és realment etern. És llavors quan creem ponts invisibles i subtils dedicats a l’ésser estimat que afavoreixen una manera diferent d’estimar. Hi ha un abans i un després quan el cor comprèn que hi ha una nova manera de relació exquisida i delicada que només percep aquell qui ho sent i que mai ningú ens podrà prendre.