MORTS INVISIBLES

MORTS INVISIBLES

Segons el psicòleg i president de la Societat Espanyola de Suïcidologia, Andoni Anseán, el suïcidi és la primera causa de mort entre els homes joves de 15 a 29 anys i duplica el nombre de víctimes mortals per accidents de trànsit.

 

A Espanya, en tots els trams d’edat se suïciden una mitjana de deu persones al dia, 3.700 a l’any,  i es creu que per cada persona que ho fa, hi ha unes altres 20 persones que tenen el mateix propòsit.

 

Un tabú de la nostra societat, que no sap com gestionar-ho per motius culturals i socials. Tot plegat és una barbaritat de la qual ningú vol parlar, i que no  surt als mitjans de comunicació. Però tot plegat és un drama personal amb noms i cognom que amaga molt dolor.

 

En un suïcidi sempre hi ha sofriment. Un dol prohibit, que no es pot compartir amb ningú i que, per tant aixeca murs de silenci i genera molta soledat; una tortura personal per a familiars i amics que han d’elaborar el dol.

 

Vull  compartir amb tots vosaltres un escrit de la Maria Luisa, una dona valenta, que va perdre el seu fill,Nicolàs per suïcidi. Un noi amb una vida absolutament normal i grans dosis de sentit de l’humor, vital i aparentment sense problemes.

 

En aquestes ratlles aquesta mare ens obre el seu cor i posa de manifest aquesta realitat amb l’esperança de poder esperonar a altres persones a compartir el dol per suïcidi. Gràcies.

 

 

El teu fill se suïcida. Com seguir vivint?

Si perdre un fill és el pitjor malson que una mare pugui viure, perdre-ho en la flor de la vida,  perquè decideix suïcidar-se és totalment indescriptible. No hi ha paraules per expressar-ho. Perquè al dolor de la pèrdua s’agreguen totes les preguntes, els qüestionaments, la culpabilitat.

 

Sents que no pots pensar, caminar, respirar, existir. Et sents tan morta com ell i sense dret a seguir vivint. Però has de seguir perquè tens altres fills i una parella que estan patint tant com tu i no pots abandonar-los. I en aquest moment, quan penses que no tens dret a causar encara més patiment, comences a preguntar-te com el teu fill va poder ser tan egoista, perquè ell no va pensar en els altres.

Llavors, a més del dolor s’instal·la la ràbia, perquè ell no va ser capaç de demanar ajuda, per por, per orgull, no saps el perquè del seu silenci. Totes aquestes emocions et submergeixen i et trobes en un túnel negre sense fi del que sents que mai sortiràs.

Necessites ajuda i has de demanar-la. Has d’acceptar cada mà que se t’ofereix, cada paraula de suport que se’t brinda. Et sents com si haguessis de escalar l’Everest, però comences a creure que és possible, perquè no estàs sola.

 

En el més profund del teu ésser  sents la presència del teu fill i saps que ell vol que segueixis lluitant, encara que et sentis defallir. I continues gairebé per inèrcia, fins que un dia comences a respirar de nou.

 

Et trobes somrient amb un bon record, plorant al veure una foto oblidada, recordant una vegada que vas escoltar aquesta cançó i ell estava amb tu. Els records més insignificants, aquells que creies que havies oblidat per sempre, són els que et van traient a flotació, a poc a poc. Aquests detalls li donen calidesa a la teva ànima. Lentament vas veient una petita llum al final del túnel i t’aferres a l’esperança. Perquè la vida mai ens sotmet a una prova que no som capaços de suportar.

 

Acabes per entendre que aquest fill a qui un dia li vas donar la vida amb tanta il·lusió i alegria, tenia tot el dret de decidir què fer amb ella. Era la seva vida, i el teu fill sabia que tu series la millor mare per viure el que la seva ànima necessitava. Se n’ha anat però no t’ha abandonat. Ell és el teu àngel i sap el que la teva ànima necessita per aprendre i créixer. Està al teu costat i sap que tu seràs capaç de tirar endavant. Només amb aquesta convicció es pot continuar vivint.

WhatsApp Parla amb mi