NO PUC MÉS, DE DEBÒ QUE ESTIC CANSADA I FASTIGUEJADA

NO PUC MÉS, DE DEBÒ QUE ESTIC CANSADA I FASTIGUEJADA

Un dia, una dona jove es va apropar al seu pare i tristament li va dir:

– Pare estic tan cansada de tot! tinc molts problemes i em veig molt desanimada, no tinc ganes de viure!!

La mort del Pere,  la feina, la meva vida personal que és un desastre,  ja no  puc més, de debò que estic cansada i fastiguejada, què puc fer pare?

El seu pare l’hi va dir: “Acompanya’m a la cuina”.

Va posar a escalfar tres olles amb aigua.  Després va posar una pastanaga, un ou i cafè. Al cap d’alguns minuts quan l’aigua ja bullia, va apagar els fogons  i li va preguntar a la seva filla:

– Què ha passat amb el que he posat a l’aigua? Va preguntar-li a la seva filla.

– Doncs, la pastanaga s’ha cuit, l’ou també, i el cafè s’ha dissolt – va respondre la filla.

– Així és, – va respondre el pare, – però si ho veiem més profundament ens adonem que la pastanaga, que era tan forta s’ha tornat tova i flexible.

L’ou que semblava tan fràgil i delicat s’ha tornat dur.

Els seus aspectes són els mateixos, però interiorment han canviat, cadascun d’ells a la seva manera, sota una mateixa situació: l’aigua bullint.

El mateix passa amb les persones: els que semblen forts poden resultar ser els més febles i aquells que semblen més indefensos i delicats es tornen més durs i rígids.

Bé, però i el cafè? – Va preguntar curiosa la filla.

-Ah!! el cafè és el més interessant. Es va dissoldre completament en l’ambient hostil i  va canviar, va fer de l’aigua bullint una beguda deliciosa i aromàtica .

Hi ha persones que a l’entendre que no poden sortir de determinada situació, decideixen canviar-se a si mateixes i convertir-se en una cosa positiva, posant a disposició de la situació el millor de si mateixes i fent d’aquella situació alguna cosa millor. Adaptar-se i acceptar la vida tal com ve, sense oferir resistència, deixar-se portar, sense aferrar-se.

” Després de passar per una situació difícil, és l’elecció  de cadascun de nosaltres en què volem  convertir-nos.”

¿I tu, en què decideixes convertir-te? …

NO ES POT TORNAR ENRERE

NO ES POT TORNAR ENRERE

Que bonic seria tenir una vareta màgica i poder anar enrere només un instant… Quantes coses podríem canviar o afegir, quantes coses faríem o diríem, de veritat i des del cor. Com es modificaria la nostra vida,? el nostre destí?

 

Avui justament 17 de gener, fa 32 anys que moria el meu germà, en Ricard. Jo només tenia 25 anys i ell 17. Com a passat el temps!! Quasi ja no me’n recordo.

 

Érem molt joves tots dos, i no varem tenir gaire temps de coneixen’s com adults. Molt sovint penso l’edat que ara tindria (49 anys), i que faria?, com seria? Quina relació tindríem?.

 

El fet de la mort dels meus germans, fa que el meu inconscient idealitzi aquesta figura dels germans com allò quasi sagrat.

 

Ara fa temps que ja no em passa, però durant molts anys l’emoció de l’enveja aflorava en mi, quan veia aquelles persones que podien gaudir d’ells i elles, de les seves companyies, de les confidències i complicitats. Per altra banda em costava molt entendre les desavinences familiars entre germans, de fet, és una d’aquelles coses que encarà em costa ara.

 

Pensava i encarà a dia d’avui ho penso,  que reconfortant ha de ser tenir un germà o germana. Gaudiu de tots aquells que estimeu!! ja veieu que l’edat no té res a veure.

 

La mort arriba quan menys ho esperem. Feu moltes abraçades i petons i sobretot dieu-los que els estimeu. Potser no hi seran sempre, potser un dia no estaran aquí, i llavors, tindrem l’enyorança de temps passats, temps que ara estem vivint.

 

Potser un dia,  voldreu com jo, una vareta màgica per llançar un encanteri i  anar una estoneta al passat.

 

En el meu record Ricard, t’estimo.

e2d9374b455285dd0f4a1bfa6c4d941b