A L’ALTRE BANDA DE LA FOGUERA

A L’ALTRE BANDA DE LA FOGUERA

Diuen que el foc, els petards, les fogueres, tenen la virtut de renovar la vida, obtenint un sentiment de purificació, neteja, i  renaixement.

És un bon moment, doncs, per ser conscients com a traves del dolor d’una pèrdua, es modifiquen valors i prioritats, i es transforma tota la nostra visió de vida, i la relació amb els altres i l’entorn.

Els dies de festa, marquen el pas del temps, son temps que passem amb les persones que més estimem i cadascun de nosaltres té una manera de celebrar-les, amb les seves tradicions i costums.

Quan arriba un dia com avui, revetlla de Sant Joan, ens preguntem com podem seguir celebrant la revetlla? Com podem suportar-ho quan aquesta persona tant estimada ja no hi és!!.

Quan has perdut una persona especial, el món perd tot el sentit, i en conseqüència les festes es magnifiquen. És per a molta gent, la pitjor part del procés de Dol, malgrat són una part bàsica i molt important del nostre camí. Doncs és en aquests dies, quan els trobem més a faltar, del que és habitual. Les Festes poden ser un temps per buscar nous significats, un moment per revisar les tradicions i decidir si volem continuar fent el mateix  o bé, hi ha coses que volem canviar.

Dedicar-li un gest, honrar, agrair, és reconèixer que continua ocupant un lloc en la celebració, de la festa, però el més important és el reconeixement de què continua ocupant un lloc al teu cor.

És natural pensar que mai més els dies de festa podrem tornar a passar-ho bé. Certament, no tornaran a ser com abans, res tornarà a ser igual, ni tant sols nosaltres. Però si fem bé el Dol, reconstruirem de nou la vida, potser al voltant de la pèrdua. Ens acostumarem a viure sense ella, tornarem a sentir-nos plens, ens curarem, i ens transformarem, però no serem mai mes aquelles persones d’abans i en realitat potser tampoc voldrem ser-ho.

Com aquesta nit de  Sant Joan és solstici d’estiu, element de vida i de caliu per a tota la natura, i també nit de lluna plena, nit de foc, màgica, curta, potser ens permeti per un instant una connexió màgica davant la foguera: tancar els ulls i allargar la mà per trobar a l’altra banda del foc, la seva mà, i així, abraçats, saltar!! per sobre de les flames del foc de Sant Joan!! Per comprendre que hi ha àngels. Que són allò extraordinari que en passa en la vida ordinària, en el moment oportú.

 

 

LA MORT I L’AMOR DELS GERMANS, UN DOL SOLITARI.

LA MORT I L’AMOR DELS GERMANS, UN DOL SOLITARI.

La mort d’un germà/na, canvia profundament la vida sense importar l’edat que tinguem.

 

No importa quin tipus de relació hagis tingut amb el teu germà o germana,  però el que si sé, és que fa molt, molt, de mal.

 

Aquest vincle era molt especial i significatiu, i ara s’ha esmicolat en només un instant, afectant la totalitat de la teva persona: físic, emocional, cognitiu i espiritual.

 

El dolor és tant intens i tant punyent que et travessa l’ànima, la pèrdua és  inconcebible i t’ha provocat una ferida desmesurada en el teu cor.

 

Estàs patint la teva pèrdua, i alhora estàs sentint el dolor del futur, d’allò que haguéssiu fet junts, “ajudar-me amb les mates, per donar-me consells, per recolzar-nos contra els pares, per fer-me sentir que no estava sola, per tenir complicitat”…..i alhora t’estàs enfrontant a un gran canvi en l’esquema familiar.

 

 

La majoria pensa que el dolor dels  pares és molt gran i en conseqüència pateixes per ells, per tant, davant d’ells, evites plorar per no augmentar el seu dolor. Fins i tot pots arribar a pensar que emocionalment has de substituir d’alguna manera  en aquell germà/na.

 

 

És clar que  no ens afecta de la mateixa manera la mort, quan som nens o adolescents, que quan som adults.

 

La relació amb el germà o germana no és la mateixa si mantens una convivència conjunta, o bé, quan  els germans ja han format les seves pròpies estructures familiars.  En aquest últim cas també reprimiràs les teves emocions per tal de no ferir a la família del germà o germana.

 

Per això penso que la mort del germà o germana, és potser un procés de Dol solitari. Sempre hi ha un protagonista per davant teu, que suposadament sent més dolor que tu.

O bé, els pares, o bé, la parella, els fills etc. És a dir que en el cas de la mort dels germans sempre estàs en un segon lloc, sempre pendent dels altres que suposadament senten més dolor que tu. Tot i que això donaria per un altre article, doncs és molt relatiu el llindar del dolor emocional.

 

 

És important que entenguis que el dolor no el podem evitar, perquè significaria evitar l’amor i la vida que havíem compartit. Negar la pèrdua és negar l’amor.

 

 

Tots aquests sentiments que t’aclaparen estan aquí perquè vas estimar. Perquè  vas, connectar, enllaçar, profundament amb l’altre, i això és el que vas fer amb el teu germà o germana.

Per tant, quan  no hi ha aquesta persona tant especial entre nosaltres, es manifesta el dolor, un reflex involuntari del lligam que s’ha perdut, i no tornarà, un lligam de sang , és aleshores quan afloraran les llàgrimes que son aquells petons, aquelles paraules, o abraçades, que ara no sabem com fer-li arribar.

 

 

Però aquest dolor, aquestes llàgrimes tenen la seva funció. És el procés de curació que utilitza la nostra ànima,  per proporcionar-nos consol. Quan compartim el dolor, les llàgrimes, ens sentim alleugerats, explicar que va passar, compartir, ens ajuda a dissipar el dolor.

Protegeix dins del teu cor el teu germà o germana, perquè no desaparegui mai.

 

 

 

♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼☼♥☼

Dedicat a la meva germana Iolanda,

que va morir a l’edat de 5 anys

i al  meu germà

Ricard que moria als 17 anys.

♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼♥☼☼♥☼

 

 

 

Justament avui, 15 de juny, és l’aniversari del Ricard, avui faria 48 anys. La Iolanda en tindria 53.

 

Ha passat molt temps i moltes coses,  i no acostumo a parlar gaire de vosaltres, tot i que sempre heu tingut un bocí en el meu cor. Us recordo com un somií, potser com el somií de la meva infantesa, i adolescència.

 

Potser a vegades ho idealitzo, perquè com no us tinc, doncs m’imagino com hagués estat, que bonic, poder conviure amb tots dos, amb els meus germans. Recordo quantes vegades he pensat en tot el que haguéssim fet, en tot el que haguéssim compartit, com serieu d’adults, si jo hagués tingut nebots, etc….

 

Tot i que, jo sóc la gran de tots tres, no varem tenir gaire temps de coneixen’s, i la vostra partida va configurar una part molt important de la meva manera actual de ser, i d’entendre la vida. Doncs està clar que tota pèrdua aporta un guany.

 

Encarà ara, m’agrada pensar que hi ha alguna mena de vincle entre nosaltres tres, que d’alguna manera, és, nostre i ens uneix.

 

Allà on sigueu, angelets meus, cuideu-me al meu fill.

 

 

Anna

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

WhatsApp Parla amb mi