VIURE LA VIDA ÉS ACCEPTAR LA MORT

VIURE LA VIDA ÉS ACCEPTAR LA MORT

Malgrat tots els avanços que la nostra societat actual ens ofereix, l’única certesa que tenim en la vida, des del moment en què naixem, és que morirem.

 

No podem fugir de la mort, forma part essencial de les nostres vides, part de la mateixa moneda, la cara i la creu. Però la nostra societat vol seguretat, certesa i morir, s’associa al fracàs, a la renuncia, a allò que no podem controlar. La seva realitat, ens provoca gran respecte i ens fa por parlar d’ella, fins i tot, pensar-hi, i és aquesta mateixa por, la que ens porta a viure evitant-la, com si no existís.

 

Sembla com si no hi hagés permís per morir, tot el sistema està preparat perquè tot passi de reüll,  el més aviat possible, i gairebé sense temps, per a què, familiars i amics puguin adaptar-se, reflexionar i, el més important, sentir i elaborar el Dol, acceptant la realitat.

 

Acceptant que ha d’haver un temps necessari per fer el camí que la persona en Dol inicia, on tot és caòtic, confús i desordenat on segurament destacaran símptomes com la falta concentració, cansament, dificultats per respirar, punxades al pit, entre altres. Malgrat tota l’estimació i els esforços per pretendre que una persona en Dol deixi de sentir dolor, no ho aconseguirem, fracassarem, atès que és, el que ha d’experimentar, el que ha de sentir, ja que, si hi ha amor, hi ha dolor.

 

El que si podem fer és acompanyar al compàs de la vida, amb quietud i calma, sense voler córrer, on és essencial donar-se permís per sentir, posar paraules al dolor, expressar i compartir els  sentiments, sostenir emocions i  llàgrimes. És un temps per a la feblesa, per a la tristesa profunda, plena d’amor, un temps  íntim, propi i únic que surt de les entranyes i travessa  l’ànima adolorida, per rebregar-nos el cor.

 

Viure la vida, és acceptar la mort, parlar-ne  amb naturalitat, fer-la més  propera, més humana. La mort ens fa adonar que el que avui tenim, potser serà el que enyorarem demà. Aquest fet ens obliga a viure la vida amb més consciència, a valorar-la, estimar-la i assaborir-la  més i millor, apreciant cada instant que vivim, com un regal, amb consciència del moment present, gaudint, amb sentit i plenitud.

 

El dolor és una expressió de l’amor que sentim per ell, per ella, no plorem per algú que no estimem.

El Dolor del dol

El Dolor del dol

El dolor és un sentiment tant propi com les nostres vides, i dependrà molt de com vivim, com sentim, pensem, dels nostres valors etc.

 

Elisabeth Kübler Ross  explica en els seus llibres cinc fases pel dolor del Dol: La negació, la ira, la negociació, l’acceptació (el dolor)  i la transformació. Són part del nostre aprenentatge de vida desprès d’una pèrdua.

 

Però que no es tracta pas d’un camí recte i lineal, pel quan anem passant fases, no, no, més aviat es tracta d’un camí pedregós ple de revolts, canvis i oscil·lacions.

 

Continua explicant….

Però perquè hem de sentir tant de dolor per la mort d’un ésser estimat?

 

Doncs per dues raons:

 

La primera, perquè  aquells que segueixin bé el procés del dol i el seu dolor, els ajudarà i podran continuar vivint amb serenitat i pau, vivint bé, perquè hauran entès el procés i en conseqüència el Dolor.

 

 

I la segona i més important, perquè el dolor és el procés de curació que segueix el cor, l’ànima i la ment; és el camí de retorn a la plenitud.  No acostumem a considerar  la seva energia guaridora i meravellosa.

 

El dolor transforma l’ànima trencada i ens condueix pel camí de l’evolució personal.

 

Però hi ha persones que eviten el Dolor?

 

Sense saber com portar el dolor, el que fan és evitar-lo, sense adonar-se’n, que el que fan, és evitar el mal que els hi produeix la pèrdua. Un dolor que els colpejarà igualment, tant se val que vulguin evitar-lo.

 

 

El dolor de la mort és invisible a l’ull que no hi està acostumat.

 

 

No ensenyem els nostres fills a tractar la mort. La gent no diu als seus fills “Així és com et cures després de la mort d’una persona estimada, així és com es fa un Dol”.

 

 

Quan acceptes la realitat de la pèrdua i et comences a fer preguntes, quan demanes ajuda, en aquell moment, estàs enfilant, sense saber-ho el procés de curació.

 

  ♥♥♥♥♥♥♥♥♥

 

Hi ha unes paraules de l’Oració de la Serenitat de Reinhold Niebuhr que potser ens poden ajudar a reflexionar. Sàvies paraules, diuen així:

Déu, concedeix-me la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, valentia per canviar les que puc i saviesa per reconèixer la diferencia. Vivint cada dia; gaudint cada moment; acceptant l’adversitat com el meu camí de pau.