Al llarg de les nostres vides experimentem nombroses pèrdues. Algunes d’elles les vivim de manera conscient; en canvi d’altres passen desapercebudes per les nostres vides com a simples canvis o experiències . Tota la nostra vida és un camí fet d’absències i de nostàlgies de persones, llocs i situacions, de diferents etapes de la vida que es van tancant i que mai més tornaran, però quan el nucli, l’eix central de la nostra vida, deixa de ser-ho, aquesta pèrdua traumàtica i irreparable altera tot el nostre món i no només no sabem on som, sinó que la realitat és que tampoc sabem a on anar.
De cop i volta, en un segon, el món s’enfonsa sota els nostres peus, a l’ igual que les torres bessones el vuit que deixa és d’una incomparable magnitud . No es pot sentir ni veure res més, que el propi dolor. Tot el que fins aleshores havia estat íntim, familiar i segur s’ensorra i ens sentim molt vulnerables. Vivim una situació que no podem fer res per canviar i ens trobem en un entorn desconegut, ple d’incertesa, en què no som capaços de reconèixer-nos a nosaltres mateixos perquè ens falta el més important.
En aquesta situació, ens acompanyarà una onada de dolor i una barreja de diferents emocions. La tristesa serà una d’elles, juntament amb el plor i les llàgrimes.
Llàgrimes que no podem negar pel seu valor curatiu; elles són necessàries i imprescindibles per anar drenant la ferida i alleugereix l’ànima. Com ho és la tristesa, malgrat que actualment sigui observada des d’una òptica negativa, i fins i tot, en molts casos, desaprovada i rebutjada, però hi podem trobar el consol, la protecció i ens prepara per restaurar poc a poc el dolor. Ens proposa una disminució de l’activitat diària, un repòs per la recuperació de l’energia, perquè de mica en mica, anem adaptant-nos i acceptant que, durant un període de temps, el ritme de la nostra vida serà molt diferent.
Hem de permetre l’estada de la tristesa amb nosaltres, posar-li paraules sense presses, prestar-li atenció, escoltar-la sense pressions. No hem d’escapar, sinó acollir-la, ja que forma part de nosaltres mateixos i ens ofereix una excel·lent observació d’anàlisi interna i alhora ens predisposa a fer intenses i profundes reflexions. No ha de durar per sempre, però cal respectar els cicles necessaris i el temps de tristesa, ja que seran determinants per a la recuperació d’un nou equilibri de vida.
Quan la persona estimada deixa de ser-hi de forma palpable, activem un mecanisme subtil i energètic en què l’amor no té límits, no desapareix, i és realment etern. És llavors quan creem ponts invisibles i subtils dedicats a l’ésser estimat que afavoreixen una manera diferent d’estimar. Hi ha un abans i un després quan el cor comprèn que hi ha una nova manera de relació exquisida i delicada que només percep aquell qui ho sent i que mai ningú ens podrà prendre.