EL DOL NO ÉS UNA DEPRESSIÓ!

EL DOL NO ÉS UNA DEPRESSIÓ!

Ningú vol estar trist. De fet, passem bona part de la nostra vida en la recerca general de la felicitat. Quan en la vida patim una pèrdua molt important, perdem el nostre equilibri  i entrem en una etapa de confusió i adaptació en la què intentem acostumar -nos a la pèrdua, però a vegades no sabem com fer-ho.

Quan per primera vegada ens trobem desemparats i vulnerables, davant la vida, podem pensar que la millor solució per deixar de banda el dolor tant intens que sentim és controlar les nostres emocions, negant-les o apartant-les del pensament. De fet, poden aclaparar-nos tant, aquestes emocions, que podem fer qualsevol cosa per tal d’evitar-les  i  així obtenir una mica de respir.  D’aquesta manera fugim del nostre propi dolor!

A vegades poden transcórrer molts anys, fins que la persona iniciï el dol, però no hi ha res més pacient que el dolor, i aquest s’asseurà i ens esperarà, fins a ser reconegut.  Quan  es manifesti, ho farà amb un gran desgavell irracional, amb llàgrimes en aquell moment inexplicables i possiblement  en el moment menys oportú i esperat. L’estratègia més utilitzada és capbussar-se en la  rutina quotidiana i ocupar les màximes hores possibles en treballs, afers i tasques inacabables -quan més, millor-  per posposar l’arribada a casa el més tard possible i rendir-se exhaurida. Al cap i a la fi, no hi ha gaire temps per pensar ni sentir, si sempre estem treballant i bellugant-nos d’aquí cap allà. La distracció és sana, però evitar el dolor no ho és!

Aquesta manera d’afrontar el dol, és socialment acceptat i força freqüent. (Dol d’evitació) Actualment es creu que la persona que està passant per un dol, ha de recuperar-se ràpidament fer vida normal, sortir i distreure’s i no pas està enfonsada en la tristesa i el dolor. Quan això passa, pensem que el dol s’està complicant, i que no ho porta bé.

En molt casos aquest fet és dona perquè confonem el dol, amb depressió. És cert que totes dues  provoquen una important aturada vital i fins i tot, en alguns casos, el dol es pot complicar i ens pot conduir a una depressió, però en general, el dol no és cap malaltia! La similitud acaba aquí.

Les persones deprimides centren el seu malestar cap a si mateixes, en canvi en el dol s’enfoca en la seva pèrdua o en una circumstància externa, però conserva sentiments de valor i autoestima. És a dir, la diferencia està en el fet, quan no es pot establir la raó per la qual se sent aquesta desconnexió amb la vida.

Ha d’haver temps per a tot, per seguir amb la nostra vida, però també per  acollir el dolor de la pèrdua. No l’evitem, acceptem que hi és, que hi ha coses, fora del nostre control, que estem malament. Hem de poder permetre’ns estar així, perquè en aquest reconeixement i expressió, comença la nostra sanació.

Confieu i tingueu paciència amb el procés de dol i amb vosaltres mateixes. Tot això no és per sempre, no és cap malaltia, passarà, malgrat que mai tornarà a ser el mateix.

Aturada

Aturada

Dolpenedès  atura  l’activitat fins el proper dia 31 de març. Seguiu atentament totes les recomanacions oficials i els canvis que es puguin produir.

Per tal d’estar en contacte amb tots vosaltres, si necessiteu posar-vos en contacte amb mi, podreu fer-ho a traves de la vídeo trucada de  WhatsApp , o  per telèfon, més endavant també obriré una compte per Skype.

Aquestes consultes, tindran una durada aproximada de ½ hora. Podeu fer-ho en el moment que ho necessiteu i establirem una hora per posar-nos en contacte.

Un cop aquesta excepcionalitat hagi passat, tornarem a refer l’agenda de visites personals.

No us envaïu per la por, és una emoció paralitzant, i un mirall deformador, cal ser respectuós i eficient però no alarmista. No estigueu tota l’estona connectats a les noticies sobre la pandèmia. Cal estar informats però amb un parells de cops al dia n’hi ha prou.

La resta aprofiteu per llegir, escoltar musica, veure pel·lícules, i fer aquelles coses pendents a casa.

Escolteu els vostres pensaments, i tingueu una sensibilitat positiva, feu respiracions conscients, ara més que mai.

Aprofiteu per connectar-vos amb el sentiment d’amor i envieu aquesta energia a la mare terra.

Tot passarà. Des de la meva energia, rebeu una abraçada molt forta de llum i esperança.

Estem en contacte!

 

 

 

 

“Aprendre a viure és aprendre a despendre’s”

“Aprendre a viure és aprendre a despendre’s”

A la sala de Conferències de la Residència Mare Ràfols.

(Molí d’en Rovira) de Vilafranca del Penedès. (Bcn)

El proper dijous, 13 de febrer de 2020 a les 17:00 hores,

tindrà lloc la xerrada:

“Aprendre a viure és aprendre a despendre’s”

 

CONTINGUTS:

  • La nostra societat davant el dolor i la mort: Farem una petita pinzellada de com afrontem actualment el dolor i la mort i perquè és un tema tabú.

–     Les pèrdues: Parlarem de les cinc pèrdues de la vida:

 

–     Diferents tipus de dols: Farem referència a les diferents maneres de afrontar el dol.       Anticipat, prohibit, absent, crònic, posposat i indegut.

 

–     Què és estar en dol? Què sentim? Les emocions. És un període molt especial de la vida que pot implicar grans canvis i tots ells no poden digerir-se des del primer moment. És molt important saber treballar-lo.

 

–     Fases i símptomes: Una breu descripció de les diferents etapes, formes i símptomes de afrontar el dolor.

 

–     Què pot ajudar-me a sentir-me millor? Parlarem de què podem fer per afrontar el dolor, les adversitats i els canvis.

 

– Agraïment i torn obert de paraules.

 

La conferència “Aprendre a viure és aprendre a despendre’s” que vaig oferir el passat dijous a la Residència Mare Ràfols, (Molí d’en Rovira), de la Congregació de Germanes de la Caritat de Santa Anna, va ser una xerrada diferent i entranyable.

La conferència, va ser una vetllada plena de persones acollidores que em van saber transmetre la seva alegria, la seva bondat i el seu saber fer, en un bell recinte, un lloc, captivador, ple d’ historia, que evoca, pau espiritualitat i calma.

Moltíssimes gràcies, a totes les persones que vàreu assistir-hi.

Siempre cuento cosas de ti!

Siempre cuento cosas de ti!

La Mº Lluïsa, va perdre el seu fill Nicolas ara fa uns anys, a totes dues malauradament ens uneix el vincle matern de d’haver perdut un fill. Aquesta setmana la Mª Lluïsa, m’ha fet arribar  un escrit a dolpenedes; el qual agraeixo des de aquí, que va trobar colpidor i emotiu a https://www.sain-et-naturel , en ell, es ressalta un pensament sincer  que molts de nosaltres podem sentir com a propi. Un escrit bonic i valent que jo també subscric i segur que molts de vosaltres en llegir-lo també ho fareu. Espero que us agradi!

♥ ♥ ♥

Siempre cuento cosas de ti.

A veces hablo de ti en pasado: era tu bebida preferida, era la canción con la que te gustaba bailar, era el tipo de coche que te gustaba conducir. Pero a veces me equivoco y hablo de ti en presente. Siempre me refiero a tu casa como tu casa, aunque ahora vive otra persona ahí.

Todavía celebro tu cumpleaños. Siempre te hablo, aun si mis palabras se dirigen al cielo, en lugar de a un teléfono. Creo que una parte de mí sigue creyendo que todavía estás vivo. Pienso que una parte de mí se niega a aceptar que te has ido. Y está bien así.

Pero detesto la manera en que la gente me mira cuando hablo de ti, como si tuvieran necesidad de encontrar una forma de cambiar de tema, como si el dolor todavía estuviera demasiado vivo en mi alma, como si fuera peligroso para mí decir tu nombre.

No quiero que te conviertas en un tema tabú, algo que mis amigos evitan como la peste. Quiero seguir contando cosas de ti. Quiero seguir hablando de ti como si todavía estuvieras vivo.

No estoy loca. Yo sé que te has ido. Acepto que no volverás. He pasado la etapa de la negación.

Pero no voy a romper tus fotos ni a esconder tus recuerdos en el fondo de mi alma porque me duele pensar en ti. Sí, hay un dolor asociado a ti, pero también hay felicidad. No quiero olvidarte nunca. No quiero perder los momentos que hemos compartido.

Por lo tanto, lo siento, si mi honestidad molesta a los demás, si ellos quisieran que evite decir tu nombre y que hable de un tema más fácil, pero yo no dejaré nunca de decir cuánto me has hecho reír, lo bonita que es tu sonrisa, cómo tus consejos siempre me son de gran ayuda, hasta el día de hoy.

He llegado al punto en el que puedo hablar de ti sin largarme a llorar y, aun si termino llorando, ¿cuál es el problema? ¿Qué importa? No me avergüenzo de amarte, de extrañarte. Si los demás no pueden aceptar una emoción así, si evitan decir tu nombre, es su problema. Nunca pediré disculpas por ser humana.

Nunca te olvidaré y nunca dejaré de hablar de ti!

Te quiero, no me importa que te hayas ido, porque guardaré tu memoria viva. Te lo prometo.

JOVE PER SEMPRE MÉS (JORDI 36)

JOVE PER SEMPRE MÉS (JORDI 36)

Els anys van passant i com cada any t’escric desconeixent els límits del temps i l’univers  amb l’anhel que des de algun lloc llunyà puguis rebre el meu sentir. El teu temps es va aturar als 29 anys, però avui en fa 36 anys que vas néixer, felicitats amor meu!.

Amb el pas del temps, he aprés que hi ha coses que abans em semblaven molt importants i que ara ja no m’ho semblen gens, i d’altres, segurament  les més significatives de la meva vida, m’ho vas ensenyar tu.

Recordo molt aquella expressió que feies de, “cor, cor,” , referint-te a fer sempre cas al cor, per damunt de la raó! Ara, m’escolto amb atenció  i em deixo portar pel meu sentir quan alguna cosa se’m remou per dins i no em resisteixo quan un record em transporta a un moment entranyable, com aquell, en que teníem xerrades nocturnes interminables , debatin sobre qualsevol cosa. Era fantàstic!

Crec Jordi, que he aconseguit fer les paus amb el passat i no obsessionar-me gaire amb el futur. Acceptar i donar pas en aquelles coses que malauradament no puc canviar, sense  barallar-me amb el present i amb mi mateixa,  i entendre que hi ha dies que són foscos, però que també n’hi han de clars i que tots dos, formen part de la vida.

Cada dia sóc més conscient de quant t’enyoro i de la sort que vaig tenir de conèixer-te i ser la teva mare, d’ estimar-te, i compartir la vida i la teva estrella que segueix brillant i que segueixo sentint dins meu.

Ja veus, segueixo intentant omplir els meus dies de sentit, amb l’amor i l’abric que em dona el papa i la teva germana. Ella, fa el seu camí amb fermesa, segura de si mateixa, i això ens dona calidesa i equilibri, i per descomptat pensant cada dia una estoneta amb tu, imaginant-te en un lloc millor, però tot plegat, segur que ja ho saps!

Ens retrobem en el refugi de la nit, quan tot es torna irreal, i morim una mica cada dia, allà ens veiem, com sempre amor meu, i m’expliques!

La mama

 

 

 

 

Dol desautoritzat, dolor prohibit

Dol desautoritzat, dolor prohibit

DOL DESAUTORITZAT, DOLOR PROHIBIT. 

En la nostre societat, parlar de la mort no està ben vist, s’amaga o es nega, i les persones no en volen sentir a parlar de penes i dolor, és un tema tabú.

Quan estàs en dol, els coneguts  ja no s’aturen a parlar-te i  regalar-te un boci del seu temps, perquè saben que en preguntar-te “Com estàs?” pot haver-hi la possibilitat que ploris o entris en la tristesa i el desconsol, i això espanta. Què dir? Com respondre si plora? Haig de parlar de la persona difunta? És molt més fàcil no dir res, fer veure que no t’he vist. Mentrestant anem perden amics i coneguts pel camí, que no et trucaran mai més. Just en el moment pitjor de la teva vida, quan més necessites suport social, caliu i comprensió, la gent fuig! Tot plegat, no és mala intenció, simplement és por de no saber actuar enfront d’aquestes emocions.

Si tot plegat ja és prou complex, encara ho és molt més quan parlem d’aquells dols que no estan socialment reconeguts. El dol desautoritzat, o també anomenat dol prohibit. És aquell que la societat és nega a reconèixer. Se li resta valor i és prohibeix  la seva expressió de dolor, forçant a la persona en dol a no poder expressar-lo tal com necessitaria. Són dols que poden patir discriminació, menyspreu, humiliació o vergonya.

Què passa quan mor la parella, però la relació era oculta? Érem amants i ningú pot saber res de mi, ni jo puc fer, ni dir res? No puc sentir dolor, ni tant sols estar trist. La relació d’amants es troba “fora” dels límits socialment permesos. És un dol secret, ocult i silenciat que causa molt dolor. No es consideren persones en dol.

Podem sentir  dolor per una exparella que ha mort, creant una mena de conflicte intern d’estar traint a la parella actual.  Compartir el que sentim d’una manera  senzilla, sense rancúnia i amb afecte per aquella persona que vam estimar durant una part de la  vida, ens ajudarà a viure-ho amb normalitat.

Un altre dol desautoritzat  el podem trobar en les relacions homosexuals, en què l’amor és va mantenir en secret, o mig encobert. En moltes ocasions són exclosos per la família del difunt, de la presa de decisions en el moment de la malaltia o dels preparatius funeraris, i a més, si poden afegir problemes legals, econòmics i d’homofòbia.

Un altre exemple de dol desautoritzat  són les famílies que han perdut el seu nadó durant l’embaràs, al part o després d’haver nascut, amb frases com: «Sou joves, ja en tindràs un altre!  Aquests comentaris dificulten el procés necessari davant la pèrdua. Hagi nascut o no, era el seu fill/a  i com a tal, hem de mantenir el més absolut respecte a la seva forma de portar el dol.

La pèrdua d’una mascota, es desacredita perquè és considera ridícula. La mort per sobredosi, per malaltia de transmissió sexual, per suïcidi, la discapacitat cognitiva, fins i tot  en els nens/es  a qui de vegades es restringeix  i minimitza  l’expressió del dolor, amb la bona intenció de protegir-los.  Són només una petita mostra d’aquests tipus de dol, en què el denominador comú és la negació del reconeixement. La por, la humiliació i l’angoixa que comporta no poder expressar i compartir socialment provoca dols patològics amb un procés molt complicat, que fonamenta un profund dolor.

Aprofitem aquestes festes de Nadal que ens conviden a ser millors persones per obrir les nostres ales a les diferències i a la diversitat, escoltem amb comprensió les paraules d’aquells que s’ofeguen i tremolen entre un mar de llàgrimes de dolor, reduïm creences i barreres que ens dificulten créixer millor com a esser humans.

WhatsApp Parla amb mi