LA MORT, UNA LLIÇÓ DE VIDA.

LA MORT, UNA LLIÇÓ DE VIDA.

A vegades és necessari que la vida ens sacsegi amb molta força per observar amb més atenció el que estem fent amb les nostres vides, per adonar-nos que el temps que tenim aquí, és d’un valor incalculable i cal saber administrar-lo amb saviesa.

 

La mort ens fa por; diuen que mirar de cara a la mort, és com mirar al sol de front, només és pot suportar una estona. Però en el fons del nostre cor, no ens acabem de creure que haguem de morir, tots estem convençuts de la nostra immortalitat, per  això, vivim com si no anéssim a morir mai.

 

Però el cert, és que disposem de data de caducitat i  d’un temps valuós, però fugaç i limitat.  Cal, doncs, viure amb plenitud el nostre dia a dia, el nostre present, allò que vivim.

 

Viure el moment que estem vivint, sent plenament conscients que estem aquí sense voler estar allà, no viure en el passat ni en el futur atès que ni un ni l’altre són assolibles. L”únic que és cert i veritable, és el moment present: ser aquí, experimentant la vida, valorant allò que avui tenim, ja que potser serà, el què enyorem demà.

 

La mort et dóna grans lliçons de vida. No hem de tenir por a la mort; cal tenir por a no saber viure, a no saber perquè es viu, a una vida no viscuda. A no saber estimar, no saber relativitzar les coses, a donar massa importància, a coses que no la tenen. Però sobretot, a  no saber valorar allò que realment és important, allò que mereix intensificar la vida, allò que cal la teva atenció, el teu temps i el teu amor.

Si canvies la teva visió de la mort,

també canviarà la teva forma de viure

 i aquesta serà més autèntica i més intensa.

 

SI ELS PORTICONS ESTAN TANCATS, NO POT ENTRAR LA LLUM DEL SOL.

SI ELS PORTICONS ESTAN TANCATS, NO POT ENTRAR LA LLUM DEL SOL.

 

Ningú pot dir-nos com hem de viure la vida, ni el dolor, però quan pateixes una pèrdua tràgica, tens dues opcions, resistir-te i aferrar-t’hi, o bé rendir-te i deixar anar. En ambdós casos el dolor serà colpidor i cruel i una onada de desolació embolcallarà el teu dia a dia.

 

Tot allò que fins aleshores tenia sentit s’ha capgirat, tot ha perdut valor: la visió de la vida, l’entorn, nosaltres mateixos, tot s’ha alterat, s’ha transformat, i la vida ara té una altra mirada. Saber què cal fer en aquest temps de dolor i d’inestabilitat emocional, pot ser essencial per a la progressiva recuperació.

 

Malauradament no serà el temps qui guareixi les ferides, sinó, el què fem durant aquest temps. Tenim un compromís amb la vida que ens obliga a decidir i a responsabilitzar-nos de la nostra actitud, sovint al límit de les nostres forces.

 

No és fàcil, cal temps, valor, i esforç en tots i cadascun dels revolts per on travessarà el dolor. Serà llavors quan serà essencial i necessari sentir-lo i expressar-lo, però, viure  immobilitzat en el patiment, en el sofriment, és una elecció, és una decisió personal.

 

La vida, darrera l’adversitat, darrera d’un cop dur, a vegades ens ofereix la possibilitat d’aprendre, l’oportunitat de créixer, que es va manifestant de mica en mica, sempre que confiem amb els nostres recursos i amb la força interna que tots tenim dins nostre.

 

Una bona opció és escoltar el nostre cor, ell, sempre et farà bé, és un bon amic i un bon  refugi on aixoplugar-nos  els dies de pluja i de mal temps. Ell, sempre té les respostes adequades, a diferència de la ment, que massa sovint és incerta i capritxosa.

 

Estar obert a la vida, admetre que no es troba a les nostres mans, la facultat,  ni la capacitat de modificar els esdeveniments que ens proporciona la vida, és obrir els finestrons i permetre que entri la llum del sol.

 

La resistència al que “és”, a la realitat que estàs vivint, provoca  una contracció interna que ens endureix el cor i ens emmalalteix.

 

En canvi, acceptar el malestar emocional, adaptar-nos a les circumstàncies que ens toca viure, rendir-se, deixar-se anar i fluir amb la vida, siguin quines siguin les circumstancies que ens ha tocat viure, ens oferirà llibertat, pau mental i ens facilitarà la recuperació emocional i física.

 

Quan tens calma en el teu interior, ets lliure i l’adversitat només és part del paisatge.

 

 

La mort ens recorda

que el temps que passem aquí és limitat

 i que el temps que dediquem

 a les persones que estimem

i a nosaltres mateixos,

és preciós i únic.

NO PUC MÉS, DE DEBÒ QUE ESTIC CANSADA I FASTIGUEJADA

NO PUC MÉS, DE DEBÒ QUE ESTIC CANSADA I FASTIGUEJADA

Un dia, una dona jove es va apropar al seu pare i tristament li va dir:

– Pare estic tan cansada de tot! tinc molts problemes i em veig molt desanimada, no tinc ganes de viure!!

La mort del Pere,  la feina, la meva vida personal que és un desastre,  ja no  puc més, de debò que estic cansada i fastiguejada, què puc fer pare?

El seu pare l’hi va dir: “Acompanya’m a la cuina”.

Va posar a escalfar tres olles amb aigua.  Després va posar una pastanaga, un ou i cafè. Al cap d’alguns minuts quan l’aigua ja bullia, va apagar els fogons  i li va preguntar a la seva filla:

– Què ha passat amb el que he posat a l’aigua? Va preguntar-li a la seva filla.

– Doncs, la pastanaga s’ha cuit, l’ou també, i el cafè s’ha dissolt – va respondre la filla.

– Així és, – va respondre el pare, – però si ho veiem més profundament ens adonem que la pastanaga, que era tan forta s’ha tornat tova i flexible.

L’ou que semblava tan fràgil i delicat s’ha tornat dur.

Els seus aspectes són els mateixos, però interiorment han canviat, cadascun d’ells a la seva manera, sota una mateixa situació: l’aigua bullint.

El mateix passa amb les persones: els que semblen forts poden resultar ser els més febles i aquells que semblen més indefensos i delicats es tornen més durs i rígids.

Bé, però i el cafè? – Va preguntar curiosa la filla.

-Ah!! el cafè és el més interessant. Es va dissoldre completament en l’ambient hostil i  va canviar, va fer de l’aigua bullint una beguda deliciosa i aromàtica .

Hi ha persones que a l’entendre que no poden sortir de determinada situació, decideixen canviar-se a si mateixes i convertir-se en una cosa positiva, posant a disposició de la situació el millor de si mateixes i fent d’aquella situació alguna cosa millor. Adaptar-se i acceptar la vida tal com ve, sense oferir resistència, deixar-se portar, sense aferrar-se.

” Després de passar per una situació difícil, és l’elecció  de cadascun de nosaltres en què volem  convertir-nos.”

¿I tu, en què decideixes convertir-te? …

NO ES POT TORNAR ENRERE

NO ES POT TORNAR ENRERE

Que bonic seria tenir una vareta màgica i poder anar enrere només un instant… Quantes coses podríem canviar o afegir, quantes coses faríem o diríem, de veritat i des del cor. Com es modificaria la nostra vida,? el nostre destí?

 

Avui justament 17 de gener, fa 32 anys que moria el meu germà, en Ricard. Jo només tenia 25 anys i ell 17. Com a passat el temps!! Quasi ja no me’n recordo.

 

Érem molt joves tots dos, i no varem tenir gaire temps de coneixen’s com adults. Molt sovint penso l’edat que ara tindria (49 anys), i que faria?, com seria? Quina relació tindríem?.

 

El fet de la mort dels meus germans, fa que el meu inconscient idealitzi aquesta figura dels germans com allò quasi sagrat.

 

Ara fa temps que ja no em passa, però durant molts anys l’emoció de l’enveja aflorava en mi, quan veia aquelles persones que podien gaudir d’ells i elles, de les seves companyies, de les confidències i complicitats. Per altra banda em costava molt entendre les desavinences familiars entre germans, de fet, és una d’aquelles coses que encarà em costa ara.

 

Pensava i encarà a dia d’avui ho penso,  que reconfortant ha de ser tenir un germà o germana. Gaudiu de tots aquells que estimeu!! ja veieu que l’edat no té res a veure.

 

La mort arriba quan menys ho esperem. Feu moltes abraçades i petons i sobretot dieu-los que els estimeu. Potser no hi seran sempre, potser un dia no estaran aquí, i llavors, tindrem l’enyorança de temps passats, temps que ara estem vivint.

 

Potser un dia,  voldreu com jo, una vareta màgica per llançar un encanteri i  anar una estoneta al passat.

 

En el meu record Ricard, t’estimo.

e2d9374b455285dd0f4a1bfa6c4d941b

 

 

 

ÀNGEL DE LLUM

ÀNGEL DE LLUM

Acompanyada del Nadal, com cada any, arriba aquesta  estació de l’any, que igual que la natura, et convida a aturar-te i reposar les ferides. Pren consciència que el temps no ho cura tot, que és molt important el que facis amb aquest temps per tal de poder tornar a renéixer, amb forces renovades.

 

Accepta tot allò que no pots canviar, tot allò, que no està en les teves mans poder modificar. Dóna’t permís per sentir el que brolla dins teu, per fluir amb el riu de la vida, allà on et porti, amb serenor i presència. És un bon moment per aprendre a deixar anar i dir adéu, des de l’amor més pur.

 

I mentrestant, fer camí, observar, centrar-te en l’ara i aquí, prenent consciència clarament de la teva realitat, del moment present que estàs vivint, del que està passant al teu voltant, del teu cos, en el teu interior.

 

Quan ets sensible a la teva respiració o al batec del teu cor, escoltes la teva vida, ets conscient. Mira dins teu per saber com estàs, que necessites, posa ordre i alinea el que sents, el que penses i el que dius, amb la mateixa força i melodia.

 

És aleshores  quan assoliràs la calma  i la serenor interna, i amb ella arribarà la comprensió i la compassió, primer cap a tu,  i després cap als altres, per poder seguir avançant.

 

Escolta en el silenci del teu cor l’ànima que viu  en ell, ara és un àngel de llum. Observa atentament tots els senyals, fixa’t en qualsevol detall que atregui la teva atenció, i sentiràs el seu amor , la subtil carícia de la seva ànima. Contempla-ho amb gratitud.

 

Et desitjo que l’amor i la calidesa del teu cor, il.luminin el teu camí evolutiu, amb la presència del teu àngel de llum i de les persones que avui són presents a la teva vida. Bon Nadal!!

 

 

BEBÈS ESTRELLA

BEBÈS ESTRELLA

Per a la majoria de les persones l’essència del Nadal es troba en el retrobament de la vida familiar. Moments per compartir, amb il·lusions i propòsits renovats. Però per a altres, per aquelles persones que la vida ens ha jugat una mala passada, aquestes dates  intensifiquen el dolor, fan reviure  temps passats i comporten una elevada carrega emocional, on els nostres éssers estimats, estan més presents que mai.

 

Però no tots els Dols estan relacionats amb el fet d’afrontar una situació per mort. Hi ha pèrdues que no fan soroll, però van roent per dins, doblegant el cor, poc a poc, i no sempre són reconegudes  i acceptades com a processos de Dol.

 

Un d’ells, potser dels  més oblidats,  és el que es produeix  quan tot es  torça en un embaràs, i es produeix la mort d’un fill, abans de néixer. Ho anomenem, la mort d’un “Bebè estrella” és una manera poètica i empàtica de parlar  d’aquell fill que neix i mor dins de la panxa de la mare.

 

Sovint, es tracta d’un dol desautoritzat,  no és reconegut socialment. “Ja en tindreu un altre” o “encara sou joves” són algunes de les frases habituals. La societat  priva en aquests pares, del seu dret a viure el dolor, amb una gran confusió, desconsol i solitud.

 

Aquests pares han de fer front a la mort del seu fill, dir adéu, quan tot just, aquell petit cor començava a bategar i acceptar la mort, on hi havia d’haver, il.lusió i vida.

 

És aleshores quan el que pot passar, és l’acord  tàcit de silenci. No parlar  del que a passat, amb la creença errònia que d’aquesta manera es protegeix del dolor. Sinó se’n parla, sinó s’hi pensa, no fa mal. Uns esforços extraordinaris per mantenir les emocions a ratlla i alçar murs de silenci. Però cal tenir en compte que les emocions es formen a partir d’allò que  pensem intensament i  cada cèl·lula del nostre cos, registre i transporta aquesta vibració emocional cap  els òrgans, generant salut o creant malalties.

 

Mantenir el seu record, donant-li un espai en el cor, parlar-ne, reconèixer l’existència de la seva fugaç vida, el que va ser, i continua sent, donarà serenor i reconfortarà el cos i l’ànima dels pares.

 

Quan tot es queda a les fosques deixa’t acompanyar per la llum de la lluna, i per petits punts de llum, estels de Nadal, que pampalluguegen i ens il·luminen, tot i haver-se extingit fa milers d’anys.