by anna_dol | juny 9, 2022
Agraïdíssima, a tots els assistents que ahir vàreu assistir a la xerrada de dol, vam tenir la sala plena, tot i la calor sufocant.
Vaig percebre en el transcurs de la xerrada, la tristesa i les llàgrimes d’alguns dels presents, sé que no va ser fàcil escoltar i sostenir el dolor.
Poc a poc, van anar enfilant una mirada més interna, obrint el cor, posant consciència a un tema tant íntim i delicat, com és el dol i la mort d’aquells que estimem.
Desplegant les ales per a nous horitzons de vida.
Fins la propera, moltíssimes gràcies.
Anna
by anna_dol | abr. 22, 2022
Un drac ferotge m’ha visitat masses vegades al llarg de la meva vida. Alimentava a la bèstia, amb tristeses, absències i desconsols, m’omplia de pors, dubtes i esglais. Era llavors quan la bestia es feia més forta, i es tornava més feroç, fins arribar a devorar-me.
Busca la teva essència!, em va dir el cavaller Sant Jordi, trobat a tu, busca dins teu, escolta el teu cor. Després de molta lluita i revelant-me contra el meu destí, vaig trobar la claredat que necessitava per fugir de les urpes d’aquell drac, tot i que haig de dir, de tant en tant, encarà em visita.
De la sang de aquell drac, d’ aquella bestia que durant tants anys em va turmentar, va néixer un aprenentatge de vida, una bella flor que esclatava dins meu, amb perfum d’amor i gratitud.
Sense paraules, de puntetes i quasi sense adonar-me’n, vaig establir un compromís espiritual, una manera senzilla i modesta d’entendre la vida.
Va ser llavors, quan amb un somriure murri, el meu especial cavaller Jordi, em va regalar una enlluernadora rosa vermella, com a gest d’amor, símbol de comprensió de la vida i de la mort, de respecte i plenitud per a mi mateixa.
Anna Cuixeres.
Gràcies amor meu! Feliç Sant Jordi a tots i totes!
by anna_dol | abr. 6, 2022
Avui, finalment puc rendir un petit homenatge al meu pare i a tots aquells pares, que ja no estan entre nosaltres, però que un dia van ser persones altament significatives en les nostres vides. Una honrà a les seves memòries!!.
Per a mi, va significar un dolor terrible; el meu pare era una persona molt especial en la meva vida que durant molts anys, va tenir la clau del meu cor, tenia una forta influencia en mi. Ara, ja fa anys de la seva mor, malgrat que el dolor dels primers anys, s’ha alleugerit i ja no estic en dol, recordo molt bé, com era en aquell temps el meu dolor. No vaig saber gestionar-lo, era un dolor punyent que m’arrencava les entranyes, vaig estar molt de temps a poder alçar el vol. Fruit d’aquesta mala gestió vaig somatitzar una malaltia intestinal. Les meves emocions em van passar factura, per no saber que fer amb elles, per no tenir ni idea, que era el dol, que havia de fer amb aquell dolor que m’oprimia el pit.
Va ser molt intens, i va predominar en mi, en el meu interior, l’emoció de la ràbia, la impotència de veure la malaltia, la decadència. Una frustració creixent s’apoderava de mi, en veure com la malaltia avançava irremeiablement. Posteriorment va arribar la mor, llavors vaig tenir que fer front a la meva soledat, a la meva orfandat de pare i al meu dol. Va ser llavors quan vaig saber que el dol havia començat amb la malaltia, molt abans de la mort física del pare, i per tant havia transitat per un dol anticipat.
S; ell, sempre havia estat allà, acompanyant-me en el meu camí de vida, al meu costat, construint junts un recorregut familiar ple de vivències, d’instants màgics i sensacions diverses, però com no, també de moments foscos i de grans tragèdies familiars.
Ell, va ser el primer home que incondicionalment em va estimar, i jo, ho sabia molt bé, era la nineta dels seus ulls, a l’igual que sabia que ningú, mai més, tindria aquella delicadesa en mirar-me. Aquells ulls em miraven amb orgull, complicitat, honestedat i amor. Per aquest motiu, tenia la seguretat que si el temporal amenaçava la meva vida per algun motiu, ell em protegiria, m’ agafaria de la mà, i m’ acompanyaria a subjectar les veles i el temporal, com sempre, incondicionalment, estigues jo encertada, o no.
Tot i això, mai ens vam dir que ens estimàvem, tot i que no feia falta perquè ho sabíem molt bé. A dia d’avui em sap molt greu no haver-li dit. Vergonya era el que jo sentia, perquè ell era un home d’una època i una generació en la que aquestes coses no es deien, es donàvem per enteses, però ara amb el temps, crec que jo ho havia de haver fet.
Valors, saviesa, sempre amb aquella naturalesa tant peculiar d’ell. Era un home resilient, alegre i amb un gran sentit de l’humor. Va saber transmetre’m el que volia dir felicitat, equilibri i pau interna, em va ensenyar a valorar les petites coses quotidianes, els petits regals senzills que ens oferia la vida i saber agrair-los. Em va inculcar que la vida no era complicada, que las persones la feien complicada, i que malgrat el sofriment que hi havia a casa, per les malalties i posteriors morts dels seus dos fills,(els meus germans) no podíem perdre el lligam que ens unia, teníem una família que havia de continuar, acceptant la vida vingués com vingués, doncs nosaltres no podíem fer res més, del que havíem fet, per tant, les circumstancies que ens tocava viure s’ havien de saber transitar amb acceptació. El seu ensenyament perdurarà sempre més dins meu i té un significat molt especial i personal per a mi.
El pare, significava d’ alguna manera el lligam amb la meva infantesa, i aquell dia, el dia de la seva mor, tot s’ esmicolava en mil bocins, la meva vida esclatava pels aires. Amb la seva mor, ja no podria mai més córrer al seu costat quan tingues por. Aquell dia, aquella nena, també va morir, es va desdibuixar, havia arribat el moment de fer front als obstacles de la vida, sense aquella figura paterna protectora.
No puc arribar a descriure amb paraules el meu agraïment, el meu reconeixement, a qui, sense fer gaire soroll, em va regalar la vida, i al llarg d’ella, em va mostrar tantes i tantes coses importants.
En honor a tu, papa i a tots els pares que com tu, van saber estimar, et demano perdo, per tot el que no vaig saber fer, i per tot el que no vaig saber dir-te i des d’aquí, des d’aquest espai de Dol, et dic:
“Mai, res, ni ningú, ens podrà prendre l’amor que tu em vas donar. Aquell, que jo sentia per a tu, i aquell que tu senties per a mi, aquell que plegats vam compartir”.
Papa, m’ha costat una mica, potser massa, però el meu cor, sempre ha estat amb tu. Avui amb la distància que em dona els temps i l’ experiència, penso en tu amb tendresa, i segueixo enyorant amb molta nostàlgia les nostres interminables converses a qualsevol hora, els teus consells i la teva absència.
Però ser molt bé, que encara que ja no et vegin els meus ulls, i no escolti la teva veu, sé que ets aquí … quan sento que algú em cuida i em protegeix, o quan sento … el contacte immaterial de la tendresa.
Ara sí papa ……. T’estimo.
La teva nena,
Anna Cuixeres.
“Dedicat al meu pare, en Ricard Cuixeres. I a tots els pares que han estimat als seus fills i filles, com ell va fer-ho”
♥♥♥♥
La figura paterna és molt significativa doncs aporta seguretat en els fills.
- Nombrosos estudis conclouen que el pare té una gran incidència sobre la formació de l’autoestima dels fills.
- El pare té un paper fonamental en la construcció de la identitat i respon a tres preguntes fonamentals: qui sóc ?, a on pertanyo? i de què sóc capaç?
- El dol del pare, és un dol difícil i trencador, es barreja el desemparament, la protecció i molts altres elements, potser fins i tot un sentiment d’ abandonament i de solitud.
by anna_dol | març 18, 2022
És un pilar fonamental de la nostra vida i de vital importància per a l’ésser humà, però en algunes ocasions no ens aporta benestar, sinó tot el contrari. A vegades ens relacionem amb persones i l’amor és confús i ens inunda d’amargor. Amors tèrbols i distorsionats, en què pot arribar a existir el sofriment i el deteriorament personal, ja sigui en l’àmbit de la família, els amics o la parella. En referència a aquest últim, hi ha la creença molt extensa de l’amor romàntic, un mite alimentat per la fantasia molt explotada dels contes de prínceps i princeses, la literatura i les pel·lícules.
Afirmacions com “Trobar la mitja taronja” comporten molts problemes quan descobrim que la parella ideal no existeix. En aquest tipus de relacions s’amaga un amor insà i dependent, que exigeix atenció contínua i constants renúncies. La creença de l’amor romàntic es distingeix per la irracionalitat, la possessió, l’obsessió, la gelosia i la immaduresa. Poden portar la persona a la renúncia i l’allunyament del seu entorn més immediat, o a fer canvis personals per complaure l’altre, amb la creença que estimar és sinònim de perfecció.
Quan en aquestes relacions es produeix un trencament de parella, la pèrdua comporta un dol que es descriu com una experiència molt dolorosa i estressant, molt semblant a la de perdre un ésser estimat per mort. La diferència es troba en l’esperança de reconciliació, que evidentment en el dol per mort no es pot donar. Aquesta esperança complica molt el dol i produeix una gran inestabilitat emocional, difícil de canalitzar. La pèrdua pot ser demolidora a causa del fet que emocionalment el dol és incert, atès que malgrat que la persona hi és present, emocionalment està absent. A vegades podem arribar a parlar de dol patològic, té una simptomatologia de dolor extrem, ancorat a la desesperació, que no aconsegueix canalitzar ni acceptar. Un sentiment de fracàs i frustració, de soledat i buidor. Tots aquests símptomes ens poden portar a la depressió i, en casos més greus, fins i tot als pensaments o intents de suïcidi, pel dol insostenible que sent la persona.
Tot i que l’amor romàntic està socialment acceptat i legitimat, cal interferir en aquests dogmes de fe, per evitar mals majors que poden transformar-se en quadres clínics greus. Estimar no és súplica ni humiliació personal, no és tenir por, idealitzar, consentir, renunciar o creure que la parella ens salvaguardarà i ens complementarà. Tots aquests fets res tenen a veure amb estimar. Som éssers complets i únics i l’eix central de la nostra vida ha de ser el nostre respecte i el nostre amor propi per damunt de qualsevol relació, tant de parella com en altres formes d’amor.
Caldrà, doncs, posar consciència i restaurar les nostres creences, per veure què entenem per estimar. Un dol que demana temps i paciència per sentir la intensitat del dolor. Obrir els ulls a una nova realitat, ordenar i acceptar les emocions i pensaments que ressonen i afloren dins nostre. Un bon moment per acollir la tristesa, que ens ofereix una mirada íntima i sincera de nosaltres. Un temps per poder créixer a nivell personal, per estimar-nos, estimar i ser estimats amb plenitud, serenitat i lleialtat.
by anna_dol | gen. 9, 2022
Res no seria igual si no haguessis nascut. Va ser un gran regal que la vida ens oferís compartir-la amb tu i sento un profund agraïment per tot l’amor que ens vas transmetre i tot el temps que vam poder compartir junts. Va ser un honor viure al teu costat.
De sobte, una carícia tendre em recorda que cal seguir i m’esforço en fer-ho cada dia, prou bé ho saps, per seguir entenent, florint, creixent, perquè sé, que tu estàs en cada mot de la meva vida, i si jo m’expandeixo, tu, ho fas amb mi. Avui celebrem que fa anys que vas néixer i per un instant m’imagino, com bufes aquestes 38 espelmes!
Imagino quin aspecte tindries, com seria la teva vida, que pensaries de tot el que ha anat passant al llarg d’aquests anys ….
M’imagino tornant a sentir la teva veu i el teu riure engrescador …
M’imagino tornar a mirar-me en els teu ulls, a sentir la teva olor…
M’imagino abraçar-te, acariciar-te, petonejant-te…
M’imagino que estàs aquí, amb nosaltres, imagino tantes coses de tu!
Em balancejo entre els records i aquest foc d’encenalls de la imaginació, és encisador, em captiva i em fa volar. Per molts anys amor meu!
Distorsionant per un moment la realitat, et regalo la meva imaginació, tanco els ulls, i em deixo portar per la màgia d’imaginar que estàs aquí, jugo amb ella, i et veig altre cop, un secret íntim i ocult entre tu i jo, on tot es possible.
T’estimem eternament, El papa, la Cristina i la mama.
(…)tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m’acompanyes, i aquell esforç, que prou que coneixes, de persistir quan res no ens és propici(…)
(…)Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se’m representa sorprenentment vibrant i harmoniosa. No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera, que em costa imaginar-te absent per sempre(…) Miquel Martí i Pol
❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤❤
I en un dia tant especial com aquest, vaig rebre aquest escrit. El cor se’m accelerava, sentia brollar les paraules amoroses, escrites amb molta sensibilitat i en veritat us dic que tocaven la meva ànima. Les paraules prenien vida i endolcien el dia per un moment, sentia una mena de entrellaçat, d’apropament, un lligam que desencadenava breument en aquest petit relat que em transmetia ell.
“El cordó umbilical d’aquell 9 de gener que ens va unir durant nou mesos íntimament i que ja ens unia per sempre, avui més que mai, ens uneix amb la força de l’amor incondicional que sentim i que sentirem sempre, mare. Gràcies a tu vaig venir a la vida i gràcies a tu i al teu record constant, visc eternament. Sempre seré l’àngel que és al teu costat”
“La mort és símptoma que hi va haver vida”. I tu, Jordi, com aquesta planta que creix enredant-se entre les fustes mortes, vas venir a aquesta vida per a estimar a les persones que ara et recorden amb nostàlgia però amb un gran amor. Per molts anys! I com diria Txarango: ” bufa fort el teu desig”. Un petó als estels! ✨✨✨
Montse Casanovas.
Gràcies Montse, les teves paraules van arribar al meu cor i per un breu instant el temps es va aturar i vaig sentir que des del més enllà, en Jordi m’escrivia. Agraïda immensament.
Anna Cuixeres. 🦋
