LA INTEL·LIGÈNCIA ESPIRITUAL

LA INTEL·LIGÈNCIA ESPIRITUAL

                       

De cop, un gir inesperat de la vida et colpeja sense pietat a la boca de l’estómac, el cor s’accelera, la raó diu que no pot ser, però les emocions es descontrolen, la por, el pànic entren a escena i s’apoderen de tu amb brutalitat. El control i aquell ordre quotidià salten pel aires, la confusió és demolidora, una esgarrifança recorre la columna vertebral, pensar i entendre amb claredat és complex. La buidor comença a aparèixer i com una llosa, la pressió s’expandeix sobre el pit fins a arribar a la gola, la respiració és ràpida i superficial, no hi ha prou aire per respirar. Els colors s’han esvaït i la vida de cop s’ha vestit de gris. La confirmació de la notícia ha arribat, ha mort! El món s’ha enfonsat, tot i que per la finestra observo que tot segueix rodant com si res hagués passat, aterrida i devastada em pregunto: Per què? I ara què?

Aquestes i altres preguntes existencials en moments extrems com els que acabem de llegir, o al capdavant d’altres tragèdies de la vida, és quan la intel·ligència espiritual intervé i pot convertir-se un pilar fonamental de la nostra existència. Tot ésser humà, només pel fet de ser-ho, té aquesta capacitat de la intel·ligència espiritual. Una dimensió interior que neix dins nostre i va més enllà de nosaltres mateixos. En ella hi podem cercar les respostes que ens aclaparen i enfonsen.

Espiritual ve del llatí i vol dir “qualitat relativa a l’ànima”. Està considerada actualment com la vuitena intel·ligència, dins les intel·ligències múltiples, segons Howard Gardner.Tot i això, soc conscient del recel i desconfiança que pot causar parlar d’espiritualitat, un terme maltractat i utilitzat abusivament, però cal adonar-se de tot el que aquesta intel·ligència espiritual ens pot fer qüestionar i replantejar.

És justament en el procés de dol quan més s’expandeix i ens empeny amb més força que mai a explorar dins el pòsit de saviesa que tots tenim, a retrobar-nos amb l’ésser essencial que som, una extensió sagrada de nosaltres mateixos, que va més enllà de la raó i la comprensió.

Íntimament lligada a les emocions, ens formula molts interrogants, com per exemple: Quin és el sentit de la meva vida? D’on vinc? Hi ha un més enllà després de la mort? Aquestes qüestions que fins ara potser no ens havíem plantejat mai, ara, davant de la tragèdia, la por o un imminent final de vida, prenen una rellevància excepcional, perquè ens apropen a les grans preguntes de l’existència humana.

Percebre aquesta part espiritual, invisible, immaterial, pot suposar una revelació essencial, un despertar de la consciència, on se’ns convida a considerar la vida i la mort des de un context més ampli i transcendent, i alhora ens proporcionen una escletxa de creixement i transformació personal per esbrinar i aprofundir sobre les preguntes existencials que en moments fonamentals i greus devasten la nostra vida.

 

 

 

ENTREVISTA A LA TELEVISIÓ

ENTREVISTA A LA TELEVISIÓ

El passat dijous 28 de juliol, vaig tenir l’oportunitat de poder parlar una estoneta de dol amb la Judit Benages, una gran professional del món periodístic, que em va oferir la possibilitat de fer una petita entrevista en el programa televisiu “Estiu al Claustre” parlant d’un tema tant tabú com la mort. El meu agraïment a TV Vilafranca, per l’oportunitat brindada.

 

És així com et faig etern cada 9 de juliol

És així com et faig etern cada 9 de juliol

En les paraules trobo la meva manera de tenir-te a prop, d’alguna manera que desconec, m’acosto a tu i em sento a recer.

Els dies assenyalats com avui, sento la fuetada del dolor i la pena de que no estiguis al nostre costat, en la memòria se m’ amunteguen els records i constato amb gran tristesa que gairebé ja no recordo la teva veu, em sona llunyana i haig de refugiar-me en la tecnologia per tornar-te a sentir. Ara només puc reviure’ t dins meu, o mirant fotografies, elles refresquen aquells instants i en mirar-les, veig en els teus ulls aquella il·lusió i passió per la vida i aquell  riure efervescent i engrescador, és llavors quan sorgeix  la melangia de temps passats, aquelles estones entranyables, en que omplies de color la vida.

Tantes coses trobo a faltar, han passat 9 estius i encara hi ha moments que em sembla impossible no poder veure’t mai més, tantes coses trobo a faltar, tantes coses m’agradaria dir-te…

En la nostra memòria han quedat gravats per sempre aquells moments compartits amb tu, de bondat, saviesa i generositat, tot el que ens vas donar mentre se t’escapava la vida entre els dits, un dia com avui.

Amb el pas del temps, molt treball i esforç, ja no estem en aquell procés, de plorar-te desconsoladament, ja fa anys que t’hem integrat  càlidament i per sempre en el nostre dia a dia, seguim endavant, sense culpa per aquella llàgrima que ara ja no esclata, perquè ja no cal, la ferida ja no sagna, en el seu lloc s’ha format una cicatriu plena d’amor que sempre ens recorda el camí recorregut amb tu, on som ara, i el perquè.

En Martí Pol, expressa en aquest meravellós poema d’amor i dol, (val a dir, que és un dels meus favorits,) tot allò que avui amor meu m’agradaria dir-te a cau d’orella, a poc a poc, sentint en el frec de la pell cada un dels seus mots.

T’estimarem eternament!

El papa, la mama i la teva persona preferida, la teva germana Cristina.

Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m’acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

 

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d’aquest dolor, en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

 

Més tenaçment que mai, m’esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il·lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per a tu somnio d’acomplir-los.

 

Te’m fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i  t’evoco,

segur com mai que l’única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l’esperança i la bellesa.

 

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m’acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixies,

de persistir quan res no ens és propici.

 

Des d’aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se’m representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

 

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Martí i Pol

 

 

El sentiment de culpa en dol

El sentiment de culpa en dol

Davant la mort d’un ésser estimat, molt sovint  trobem el sentiment constant de la culpa. Es manifesta amb pensaments negatius i repetitius, creant angoixa  emocional i alterant  el procés de dol.

La culpa és un càstig que un mateix s’infringeix o infringeix als altres. Trobar un culpable de la mort ens fa creure que es podia haver evitat, si algú hagués actuat diferent, que es podia haver capgirat la situació. Ens dona la falsa idea de tenir control sobre la vida i la mort. En el cas de la pròpia culpa, podem confondre-la  per  impotència, en adonar-nos que tot i la nostra constància, la nostra dedicació i amor, tot segueix irremeiablement el seu curs vital. Assistir a les tragèdies imprevisibles que ens sacsegen a la vida, com la malaltia i el patiment d’una persona estimada, o bé la mort de cop i volta, i no haver-hi pogut fer res, ja és en sí mateix un sofriment extrem i traumàtic, és un temps complex, no hi sumem doncs la culpa. Potser un bon remei seria concedir-nos tendresa i comprensió.

Un altre motiu de culpa està associada al nostre entorn social, que amb més bona voluntat que encert empeny  la persona en dol a refer-se tant aviat com sigui possible, assenyalant que potser no posa prou voluntat pel seu restablir-se. Com que no es pot aconseguir, agreugem  la situació amb frustració i impotència. El dolor que ara sentim per la pèrdua està vinculat estretament amb l’amor entregat en vida. Cal, doncs un temps d’adaptació, un temps per posar ungüent a la ferida. No ho podem accelerar, ni influir-hi, només podem acompanyar amb la sensibilitat del silenci i l’escolta.

Refer la vida, o fins i tot està vius, moltes vegades també ens porta a la culpa, per la sensació que representi trair o oblidar la memòria de la persona estimada. Escollir viure, comprometre’s a continuar  vivint, és escollir seguir estimant, ara, amb els ulls de l’ànima. No és una traïció sinó el nostre reconeixement d’amor, de seguir el camí que vam compartir des del record, mai des de l’oblit!

Ens aferrem a la culpa, perquè en certa manera ens segueix vinculant amb la persona estimada, però malauradament no d’una forma saludable, sinó, afegint  més dolor al nostre dolor. Avui, amb l’experiència acumulada, potser actuaríem de diferent manera, ja que el dol ens proporciona un grandiós aprenentatge existencial. Enderroquem, doncs la muralla de la culpa, vàrem actuar  segons la saviesa d’aquell moment, en funció de les circumstàncies, i segurament al límit de les nostres forces. No podíem preveure què ens deparava el futur.

Només podem acceptar la culpa quan en la nostre conducta  haguem traspassat certes normes ètiques, és a dir, si ha existit un propòsit de fer mal . Si aquesta no ha estat la nostra intenció, el sentiment de culpa només afegeix  més dolor i ens rosega el cor.